5.1.11

"Felix orbe"


Des que l’any 1995 debutés amb el poemari D’on neixen les penombres?, el colomenc Jordi Valls ha treballat la seva poesia amb constància i sense traïcions a una idea que té com a base el món circumdant de la gran urbs, així com la mirada sense prejudicis de qui coneix els seus límits geogràfics i humans. Amb Violència gratuïta (2006) va aconseguir quallar la seva proposta de forma brillant, premiada amb els Jocs Florals de Barcelona, i que els seus versos fossin llegits i esperats amb una certa expectació dins el panorama literari català. El seu pas següent s’anomena Felix orbe (Editorial Denes) i ve a confirmar tots els bons auguris i les certeses del volum anterior, encara que, com l’autor reconeix, es tracti d’un llibre difícil i incòmode, però que es degusta a un ritme lent i cadenciós, que ens va desvetllant tot un devessall d’imatges i lectures.

El títol de l’obra ens remet a un poema homònim, que parla amb mots amatents de l’experiència lectora: “per dins el paper és dens i la lletra neta / fa olor de tinta i al tacte resulta agradós”, però després de la qual en resta una experiència negativa: “la fascinació primera i més tard l’oblit, / la buidor de l’ànima davant del seu límit”. Per tant, la lectura esdevé un viatge orbital, tancat en si mateix, feliç per l’experiència que suposa però a la vegada incomplert. De la mateixa manera, fent-ne un ús metaliterari, Valls és conscient de les limitacions que suposa el seu propi llibre com a experiència incomplerta de la realitat que l’envolta: irònicament, l’expressió llatina del títol podria traduir-se com a “felicitat circumdant”, o “feliç en el món”, com ell mateix ha reconegut. La circumval·lació o l’esfera, doncs, té tres nivells diferents o possibles: el llibre, el món contingut en el llibre i el món exterior. I totes tres són criticades per igual.

Si la realitat no acaba de mostrar-se gaire afalagadora, ni que sigui en una experiència literària abocada al fracàs, tampoc és que els somnis hi ajudin gaire. El llibre s’inicia amb la primera part “El caçador de coloms”, que pren el títol d’un dels seus poemes, on se’ns parla d’un somni que esdevé la repressió d’un desig inconfessable: “Totes les nits el mateix / malson que em desvetlla brut però satisfet. / Culpable de sentir-me en pau”. El poeta i la humanitat s’identifiquen amb els coloms: “Alcem el vol un altre dia, sense ganes”. I malgrat el somni del caçador, les aus acudeixen a la plaça on potser moriran per buscar el pa d’un vell que també hi mor. Un altre somni, el de la llibertat, pot desvetllar inferns, com passa a “La fona”, on “la mort de Goliat no glorifica David, / més aviat el va degradant en un marbre estàtic”. Aquesta sensació de descontentament i ambivalència s’accentua amb altres aspectes, com la creació poètica a “Religió” (“Si les muses se m’empassen, sabré sense aire / sortir a la superfície? I com no perdre’m?”) o el caràcter crític a “El meu estil”. Aquest és, al meu parer, un dels poemes més importants de l’obra, perquè defineixen perfectament el pensament del poeta, que si bé justifica el seu esperit crític (“Ho sento, és el meu estil. No tinc la pietat / que s’espera després de l’agressió”), descobreix que la seva humanitat no és tan diferent de la de qui critica per una vida immoral (“Que trist entre tanta ceguesa descobrir-me”). “La forma i el sentit” també esdevé clau per a l’exploració d’aquesta frustració creadora, que s’inicia i es clou amb una antítesi teòrica (“Tothom és bell, / (...) La bellesa és mentida”). En aquest, expressa que la bellesa i la lletjor són compatibles dins les persones (“sovint ens enfrontem per detalls mínims / i la crueltat que s’esperava al llinda fred / s’ennuega de bella precisió en la venjança”), i el reflex sempre és nostre, no pas d’algú altre, així com la neteja de la consciència sempre deixa petges. D’aquí la conclusió final, i d’aquí la sensació que la balança sempre es declina cap al cantó de la lletjor, capaç d’esguerrar qualsevol intent d’allunyar-se’n.


La segona part, “Una peça més cap per avall”, pren com a títol el concepte del poema que clou el primer fragment, “Efecte dominó”, on “has fet l’última partida / i caus com una peça més cap per avall”. Aquesta fragilitat humana es veu a través de la natura (“Les vinyes”, “El nesprer de la Ciutadella”) o de les tradicions i llegendes (“Don Joan”, “Els Reis”, “Leviatan”), i potencien l’aspecte simbòlic del poemari. “De tu a tu”, la tercera part, és molt més propera, i tracta la relació de l’individu amb el món i la gent que l’envolta sense tanta literatura i amb un estil més proper a les primeres propostes de Valls. Segueix amb un to aclaparat pel pes de l’existència (“Final de trajecte”: “com reconforta en aquests dies l’escalf / d’abandonar-se a la tova mentida”; “El retrobament”: “Sentim el dolor / en els nostres propis cossos, res metafísic / quan l’infortuni és l’excés i la vida és viure / i res més que això”), tot i que de tant en tant pot aparèixer la tendresa, com a “Escola les palmeres”, “un motiu sobtat, imprecís” que acompanya “la resta dels anys que fugen sense llum”. Les relacions de parella també són vistes de forma desenganyada a “Adam i Eva”, i un jersei abandonat al fons de l’armari reactiva la memòria a “Aracne”.


En canvi, a la quarta part, “Més lluminós que un Déu”, Valls introdueix el tema de la creació poètica, i hi apareix el poema esmentat que titula el llibre, “Felix orbe”. A “Contra els poetes”, es retreu com a creador que viu “sempre al marge, callat, / oblides el món que t’envolta, vius del símbol / escalfat per un destil·lat intens”, i la poètica només respon a la plasmació d’un desig per l’absència. Però no en té prou, perquè a “L’emperador despullat” parla de la relació del creador amb el públic i/o la crítica, que amb la seva interpretació “em vesteix d’or i seda”. Això esdevé tot un perill, ja que “sols escric el que de mi espereu”, i paradoxalment “aparteu els ulls a tanta exhibició”. Tanta poesia, tanta necessitat d’art per explicar la vida esdevé la provocació de “El badall”, reacció instintiva quan “hem de morir sense metàfores, ni flors, /entre dolors i espasmes o bé alienats”.


Finalment, la cinquena part, “Cor de plom”, actua com a compendi de tot el que ja s’ha dit fins al moment, així com de dessacralització definitiva de molts elements que munten la nostra realitat: “L’eufòria” no és res més que un estat transitori, el simulacre d’intent d’enlairar-se com els petards llençats, “però la nit és nit / invariable en la seva condició de fosca, / i nosaltres l’escuma esbravada per terra, / l’enganxifosa eufòria que raja la tribu”; “La consciència” sempre és present ; el “Carnaval” no és res més que una metàfora del món real; “La inspiració” del poeta li “porta un nadó als braços, / l’he fet créixer monstruós i bellíssim / com jo vull. Però ella desapareix, / mai no ha estat real”; la poesia és un “Art inútil”, “no existeix”, perquè “els llenguatges actuals / traspassen la lletra escrita”, i paradoxalment “escrius poesia perquè saps que no existeix”. En el fons, cadascú de nosaltres només som un “Peó”, “aquell que accepta el paper donat / a cada moment”, facilitant que “un escac i mat es prepara en el teu nom”. Ni la màgia sobreviu a la visió càustica d’en Jordi Valls, ja que a “El truc” “el mag també fracassa”.


I malgrat les impossibilitats, les frustracions i les constatacions que arrossega Felix orbe, cadascuna de les seves pàgines i cadascun dels seus versos no té cap mena de desperdici. Potser en Jordi Valls hagi arribat a l’excel·lència de la seva poesia a través de la negació constant, però l’existència d’un llibre tan profund i corprenedor com aquest el redimeix, i fins i tot m’atreveixo a dir que no invalida el discurs expressat, ans al contrari. Si fem cas del gran Màrius Sampere, a qui cita a l’inici del poemari, i n’extrapolem les seves paraules el poeta és un ésser paradoxal per definició: “Jo mateix em bato dintre d’un llibre i exposo una mena d’explosió total perquè cadascú triï el coet que més li agradi”. I citant un altre referent d’excel·lència d’en Valls, en Feliu Formosa, “acabo de passar per un text a través del qual vull afirmar-me / en l’actitud antipoètica que persegueixo gairebé amb ràbia”. O, dit d’una altra manera, la poesia és l’art de no poder-se acomplir, la necessitat del poeta de buscar-se sense trobar-se, el cercle d’Ouroboros, o “felix orbe” si ens posem sarcàstics.

3 comentaris:

  1. M'ha agradat molt la teva perspicàcia, "Felix orbe" no és un llibre fàcil i té una voluntat feridora. Una de les nostres missions és preguntar-nos si és cert el llegat que em heretat dels nostres pares, si més no, qüestionar les veritats i la sacralització de la veritat. Tota abstracció acaba sent sacralitzada, i hem de baixar la seva significació a les nostres possibilitats, cal destapar la perversió del discurs.

    ResponElimina
  2. Molt bona dissecció, David. Totalment d'acord.

    Lluís Calvo

    ResponElimina
  3. I a més, en Jordi Valls és de Santa Coloma :)

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.