En terres baixes


No fa gaire van emetre pel Canal 33 un reportatge força interessant, breu i condensat, sobre la premi Nobel del 2010 Herta Müller, on a través de l’entrevista a l’autora suàbia s’entrellaçaven vida i obra per revelar algunes de les claus que la fan més entenedora. A banda de descobrir el retrat del seu pare (que, com bona part dels suabis a Romania, va comulgar amb el nazisme, i d’aquí la repressió que van patir per part del règim comunista), em van impressionar les seves primeres vivències quan per fi l’any 1987 va poder abandonar Romania i es va traslladar a Berlín. Només arribar-hi, durant uns quants dies va tenir mal de cap; els seus ulls eren incapaços d’assumir tants colors al seu voltant. Venia d’un país on el gris, el blanc i el negre eren els colors suprems. D’altra banda, es va col·lapsar davant tantes revistes i diaris, davant tantes paraules en llibertat; tant, que durant anys va tenir l’hàbit de retallar-ne per compondre collages d’escrits incomprensibles, a la manera d’aquelles notes anònimes que reclamen a les pel·lícules el preu d’un segrest.

Ara llegeixo En terres baixes (Bromera), el primer llibre que va publicar el 1984, quan encara vivia a Romania, i que va aconseguir treure del país perquè el poguessin editar i distribuir a l’Alemanya Federal. La immediatesa de l’horror d’una vida ofegada, esmorteïda, hi és tan aclaparadora, que els contes que formen el llibre són com una acumulació de retalls sense un sentit aparent. Al final, però, el lector recompon la fragmentarietat per extreure’n la visió i l’escriptura d’algú que viu la por i el neguit de molt a prop. El llenguatge és corprenedor i fins desagradable, ja que les imatges que transmet ens remeten als aspectes més desagradables de la naturalesa (la mort, la putrefacció, la insignificança) i als sentiments més reprovables dels éssers humans. Tot, però, sota un tel, només revelat per la latència d’unes anècdotes que callen molt però diuen més del que aparenten a través de metàfores i símils. La reproducció perfecta en literatura del que devia ser viure sota un règim basat en la delació i el control.

"El gat s'acosta i posa el ratolí de panxa enlaire i de boca terrosa, fins que deixa de bellugar-se.
Avorrit, el gat li arrenca el cap, que li carrisqueja entre les dents. De tant en tant se li veuen els ullals mentre mastega. Després se'n va llepant-se els bigotis. I el ventre del ratolí es queda allà, gris i flonjo com el son.
Està tip, diu la mare. És el quart que li he caçat avui. Ell ja no pot caçar-ne. Se li fiquen entre les potes i el gandul s'adorm.
Els cistells es van omplint de blat de moro. El graner sembla cada cop més gran. Quan estigui buit del tot, és quan es veurà més enorme.
(...)
El palmell de la mà només fa mal quan és buit. Mentre dura el fregadís del blat de moro, ja no sento el dolor: és tan gran i intens que es mata a si mateix."

Comentaris

  1. fa temps que tinc aquesta autora pendent de llegir, per ser exactes, com no, des que li van donar el Nobel.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada