2.11.10

Alibek, Frost, Solà


Pius Alibek. És ben trist que en les darreres dues dècades l’únic que sapiguem de l’Iraq sigui a través de les campanyes bèl·liques nord-americanes i de l’obstinació de Saddam en mantenir amb mà de ferro un país que només cinquanta anys enrere era força diferent. Per això sorprèn i il·lumina Arrels nòmades, el primer llibre de ficció de Pius Alibek, nascut a Ankawa i resident a Catalunya des del 1981, on exerceix de professor a la UB i de traductor, així com d’agitador cultural i intercultural, entre d’altres coses. Desconec fins a quin punt la trama que segueix la biografia del protagonista, Pius Habez, està empeltada de la del propi autor, però sigui en la mesura que sigui es beneficia del desconeixement que podem tenir del seu país, i del fet que l’antítesi expressada pel títol (aquestes arrels incapaces de romandre quietes) es compleix a la perfecció: la joventut del Pius protagonista passa per diverses etapes i ciutats durant els anys seixanta i setanta del segle passat, i així va bastint una personalitat enriquida pel gresol d’experiències, que al final l’animen a deixar el seu país per treballar a l’estranger, concretament a Barcelona. Nascut en una família de parla aramea i religió catòlica, que en aquells moments convivia en certa calma i respecte mutu amb l’islamisme, el jove Pius es veu obligat a deixar la ciutat de la seva infantesa per traslladar-se a Bàssora. Dins el mateix país i d’una ciutat a l’altra, les diferències dels estrats socials, els usos i costums o els contrastos paisatgístics i naturals prefiguren un país força més variat que l’illa petrolífera envoltada de desert de les imatges que la Fox o la NBC ens van deixar observar en els dos conflictes passats. Ens trobem en una època anterior a l’arribada del partit baasista al poder, inici de l’Iraq que avui dia coneixem. Entremig, Pius inicia el seu recorregut vital, que se’ns mostra a través dels paisatges més significatius del seu creixement personal. Els fets primerencs que se succeeixen el duen a fortificar la seva fe religiosa des d’un punt de vista humanista, allunyat de la retòrica heterodoxa, i aviat es proposa passar la seva joventut al seminari, tot preparant-se per exercir el sacerdoci. Aquest creixement, que alterna elements trivials però d’una bellesa i una profunditat remarcables (la força bruta que aprèn a utilitzar a l’escola de Bàssora, la troballa dels ous de papallona al jardí) amb d’altres de més gravetat (els episodis d’abusos sexuals a l’església, l’empresonament i mort d’un oncle per motius ideològics durant l’ascensió del poder baasista), van formalitzant-li un raonament obert, tolerant, però a la vegada desafiant amb l’autoritat mal exercida.

Robert Frost. La vida es cristal·litza amb l’arribada de les primeres gelades de matinada i amb les ventades que de tant en tant esbarrien nuvolades, però encara reconforta el sol del migdia, que ja ha perdut el vigor juvenil de l’estiu, i se’ns acosta amb més naturalitat, sense voler dominar-ho tot des del zenit celeste. Ja hem olorat castanyes torrades i aviat entrarem en el cicle festiu més important de l’any, pel que té de significança sociocultural. Per aclimatar-me al canvi d’estació l’ànima em demanava una obra autumnal, així que he recuperat Al nord de Boston del poeta nord-americà Robert Frost, poemari cabdal per al seu autor i per a les lletres del seu país, i excel·lentment traduïda (readaptada) per Miquel Desclot. La natura i el camp llaurat hi apareixen com a marc de fons determinant per al relat de les experiències quotidianes de tot un seguit d’individus aparentment insignificants. Tanmateix, el seu acostament a temes tan universals com la mort, la vellesa o el penediment els atorga una força brillant, amplificada per l’estil planer però profund de Frost.

Joan Solà. Em va saltar l’alarma una setmana abans, quan l’Avui li dedicava la seva secció de Cultura. Deien que el mestre “penjava les botes” per culpa d’una malaltia no especificada, a l’espera de la seva recuperació. Fins i tot hi apareixia un text del mateix Solà, el seu darrer article, que volia reflectir un balanç i un “a reveure”. Però heus ací que el dimecres 27 d’octubre els catalans ens vam llevar una mica més enfredolicats, una mica més despullats, enmig de la tardor imperant. El mateix dia, sense anar més lluny, el Tribunal Constitucional i els habituals elements de pressió (anti-)catalans feien de les seves per reduir una mica més la presència oficial del català, retraient-li acusacions absurdes de repressió i persecució. Com a mínim, disposar d’en Solà ens salvava la cara de babau que et queda cada vegada que sents determinades imbecil·litats, només pel fet de tenir un personatge tan intel·ligent del teu costat per defensar no pas la teva tesi, sinó la veritat empírica mateixa, que amb tanta obstinació neguen els nous amos del tenebrisme cultural. Per això, llevar-se sense la figura del filòleg Joan Solà, hereu natural de Pompeu Fabra (l’obra del qual admirava però també revisava de forma crítica) i de Joan Coromines, és com sentir-se a la intempèrie dels vents del nord, quan les ràfegues escometen amb un fred punxant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.