Impressions de Venècia


Venècia és un gran decorat cinematogràfic on les ànimes càndides i els pobres d’esperit pretenen viure una “experiència romàntica”, generalitzant aquest terme artístic, vulgaritzant-lo, buidant-lo i tornant-lo a omplir amb una sèrie de tòpics amorosos. Si veiessin més enllà de la seva experiència de parc d’atraccions s’adonarien dels milers de turistes carregats amb emprenyadores càmeres digitals, fotografiant a tort i a dret, passejant en grups enormes encapçalats per un guia que poden identificar gràcies a un paraigua cridaner o un mocador lligat a la punta d’un pal de ferro; observarien amb una barreja humana de fàstic i enveja que Venècia és una experiència ben diferent per als turistes adinerats, que no els suposa cap esforç allotjar-se al luxós Hotel Danieli, desplaçar-se en llanxa-taxi per evitar les aglomeracions, sopar als millors restaurants on el peix suposa una simfonia de sabors; o tan sols prendre un capuccino al Caffè Florian, on fan pagar fins per l’orquestra que amenitza la vetllada en un dels cantons de la plaça Sant Marc. Potser acabarien adonant-se de l’obscenitat d’una ciutat que ha convertit el seu modus vivendi tradicional d’antany, anterior al postmodernisme, en una atracció cara i un pèl hortera.

Però tampoc cal deixar-se dur per pessimisme, perquè en veritat sí que existeix una “Venècia romàntica” lluny del turisme inesgotable, lluny dels negocis venecians, lluny de qualsevol signe de vanitat i vulgaritat humana, si és que això és possible en una ciutat que sempre s’ha aixecat sobre aquests pilars. Aquest “esperit romàntic” més autèntic es troba en els canals verdosos que escrostonen lentament i inexorable els murs dels palaus i palauets, després de segles de lenta erosió; es troba en la calma nocturna d’alguns carrers i campi (places) a l’hora que tothom és sopant o fotografiant la plaça Sant Marc; es troba al barri de Dorsoduro, lluny de l’explotació i l’acumulació turística del centre, i on trobem cases molt més tronades, al voltant de les quals encara s’intueix el glatir del viure dels venecians més mundans.

En definitiva, la “Venècia romàntica” és aquella que ens parla de decadència i deserció, quan la ciutat i els seus habitants semblen abandonats a una letargia lenta, que recorda els millors temps com qui té un ram de flors assecades per seguir observant la seva bellesa pútrida i pensa en fer-ne pagar entrada. Per això les imatges més belles que es poden dur de Venècia són al capvespre i a la tardor, com donant la raó a Thomas Mann quan va inscriure en la ciutat italiana la seva obra La mort a Venècia. Ara potser és el millor moment per llegir-la, per retrobar-me en les seves pàgines amb la Venècia que jo he viscut, el monstre decadent de perfum acre i embafador, però no per això mancat d'un encís mortuori, i no pas la figureta de postal que m’han intentat vendre.

Comentaris

  1. Mai no he estat físicament a Venècia, però sempre que a través de la literatura o el bon cinema m'hi he apropat, he sentit coses molt semblants al que tu expliques: És com si Venècia fos una gran taula barroca ben carregada de tota mena de delicadeses bellament presentades, però amb el tuf entre dolç i una mica agre de les menges que ja es comencen a passar. Magnífic post, David!

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Ben tornat llunàtic! espero que t'hagi provat la "llunàtica i dolça" ;) escapada veneciana.

    Ja veig que més o menys vas tenir la mateixa sensació que jo amb la ciutat dels canals... una impressionant decadència històrica on hi sobren turistes (amb la paradoxa que nosaltres hi anem com a tals) i hi manca autenticitat.
    A la recerca d'això darrer, també em va encantar Dorsoduro, on fins i tot hi ha un petit supermercat(!) senyal que encara hi viu gent "normal", però el que a mi em va robar el cor va ser la Giudecca, just a l'altra banda, encarat cap a la illa de San Michele on hi ha el cementiri.

    Al marxar em va quedar aquella estranya sensació que potser d'aquí uns anys la ciutat serà negada (i purificada) del tot per les aigües i es convertirà en una nova Atlàntida, on amb el temps, ningú sabrà si el mite de la ciutat flotant de que parlaven els avis era mite o realitat.


    pd.: Tot i que, de ben segur, alguna corporació s'afanyarà a muntar un viatge subaquàtic perquè tot el torrent de turistes de butxaques plenes pugui sadollar la seva ànsia d'experiències memorables i digitalment demostrables.

    ResponElimina
  4. Ricard, MZ, m'encanten els vostres comentaris! Cadascú a la seva manera presenta una visió coincident de Venècia... MZ, resulta irònic que jo critiqui el turisme, quan hi formo part... És clar que hi ha maneres molt diferents de fer turisme...

    ResponElimina
  5. Deiv!
    Jo no he estat a Venècia, però el retrat que en fas és tan palpable que la fas certa.
    Caldria, però, un capuccino per tal que m'expliquis amb més calma.
    Una abraçada!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada