8.9.10

"Contes de la lluna absent", de Monika Zgustova


(Article publicat a la revista Caràcters, núm. 51, abril 2010)

Selenites i terrestres

Potser les reminiscències eslaves del seu cognom siguin familiars als lectors habituals de literatura txeca i russa en la nostra llengua, ja que Monika Zgustova porta una colla d’anys dedicada professionalment a la traducció en català. A l’ombra d’aquesta activitat també ha bastit una obra literària pròpia, suggestiva i elegant, ben tractada per la crítica i pels lectors, que l’any passat li reportava proclamar-se guanyadora del Premi Mercè Rodoreda amb Contes de la lluna absent, on comparteix amb tota una colla de personatges aquest doble fons personal, que com a narradora es permet de revelar en el moment més inesperat, provocant una volta de rosca dramàtica: Zgustova planteja l’evidència que tothom juga una doble vida, tothom té amagats cadàvers dins l’armari, i la bellesa dolorosa de l’existència és descobrir-los. Els seus, val a dir-ho, són ben vistosos, i en aquest recull de narracions breus se’ns presenten en tres parts desiguals, tant pel que fa a la qualitat com a la quantitat.

La primera part, amb deu contes aplegats sota el nom que intitula l’obra, és de llarg la més completa, complexa i fascinant. Viatgem de Sitges a Nova York, de Barcelona al sud de França, però les coordenades espaciotemporals comparteixen el mateix delit per reproduir de forma pausada els gustos, olors, tactes i colors dels escenaris. L’artifici de l’estil es complementa amb els personatges, la majoria dels quals pertanyen a classes acomodades i professionals liberals de les arts. El lector es veu submergit en un escenari identificable i atmosfèric, suficientment elegant i plaent perquè s’hi trobi a gust i es pugui començar a desenvolupar l’engany: com la cara oculta de la lluna, tot plegat té un revers. Perquè la calma de la superfície només amaga les turbulències del fons, i el personatge que apareix per primera vegada és un esquer per conduir-nos fins al retrat de qui de veritat ens interessa: a “Real Men Don’t Dance” passem de la conversa de cafè d’un grup a un músic solitari; de l’Annie i l’Andrée protagonistes de “Bonjour, Madame Marie!” passem a l’esmentada madame, una anciana amable que viu sota el seu apartament, dedicada a la cura d’un jardí preciós. Però la lluna a què feia referència és absent en el títol. Potser Zgustova vol dir-nos que la manca del satèl·lit, sempre associat al romanticisme, simbolitza aquest retorn del fantasieig per espetegar en la realitat de diverses situacions traumàtiques: la pèrdua de l’amor, l’adveniment de la mort, la consciència de la vellesa. Elements presents en cadascuna de les narracions, però que no es revelen fins que el personatge narrador o conductor grata la superfície que emmascara el protagonista: el músic solitari, envoltat d’una aureola de fragilitat, en el fons és un home mesquí i autocompassiu, que “prefereix somiar un gran amor, perquè és incapaç de tenir la iniciativa. Només els somnis es poden satisfer”; madame Marie cultiva amb tanta cura el jardí per mantenir viu un dolorós record del passat. Potser la clau la trobem a “Un desconegut amb una maleta”, quan el narrador es refereix a una escena de Casablanca: al principi, comenta que “a la vida, les coses passen com en una pel·lícula mediocre, i no com en la noble «Casablanca»”, però més tard matisa: “ja no em semblava noble, sinó que la veia com una mentida típica d'una pel·lícula, una mentida que no tenia res a veure amb la complexitat de la vida.”

Amb poc més d’un centenar de pàgines, la primera part dóna pas a “Les quatre estacions” i “Praga màgica: quatre cròniques”, que trenquen la unitat temàtica i estilística del volum. El primer títol pren com a element atmosfèric els colors i estats d’ànim que desvetllen les estacions. Malgrat que aplega bones idees peca d’inconcret, i trenca l’equilibri entre lirisme i especificitat. Els darrers quatre relats, ambientats a Praga i amb el rerefons de l’autobiografia de l’autora, recuperen el pols narratiu amb una reflexió sobre la influència del poder opressor damunt les persones.

David Madueño

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.