Oix


Construït al damunt d’un vessant de la vall del riu del mateix nom, que fa dels seus carrers principals una mica costeruts, Oix és poblat per una cinquantena de veïns que ocupen quatre cases mal comptades, però ben conservades, amb la cara neta pel fet de viure del turisme. El nucli, que forma part del municipi de Montagut, es troba a la zona de l’Alta Garrotxa, que dóna honor al nom de la comarca (“garrotxa” significa “terra aspra, de mala petja”), i on el senderisme i les BTT endureixen el turisme, que més avall, cap a Olot, es simplifica amb la visita als volcans i a la Fageda d’en Jordà. Tot i que ens allotgem al càmping per motius econòmics, decidim fer una visita a l’Hostal de la Rovira, un dels allotjaments més populars de la zona, i també més típic. A l’entrada ens sorprèn una carta farcida de trossos de carn (entrecot i xurrasco, que de només llegir-les ja se'm fan de mal digerir), i amb unes postres en les quals el “dulce de leche” n’és el plat més destacat. Les sospites que em revela la Zita es confirmen quan entrem i ens atén la mestressa, que se’ns dirigeix en un espanyol de l’Argentina. Sembla que “el riu de la plata” fa més soroll a Oix que no pas la riera del poble, massa seca en aquesta època de l'any, com comprovarem més endavant.
L’escenari que envolta Oix ens fascina amb els seus canvis abruptes. L’indret es troba en una plana envoltada per muntanyes d’un verd espès, però ondulant, que es correspon a les alzines i els roures que treuen lloc als pins, que apareixen de tant en tant en les zones més altes de la vall. La pluja habitual de la contrada fa que la natura creixi esponerosa, i fins i tot a l’estiu es poden trobar climes molsosos i humits a la banda obaga de les seves muntanyes. Les arrels s’afermen amb força a la Garrotxa, enterrant-se fins a profunditats inaudites i tenyint-la de verd i humitat. Tanmateix, cap al nord-oest es retalla el Ferran dentat, un pic forcat que destaca per la grisor esclarissada de la seva pedra, tot i les taques de vegetació que s’esforcen en grimpar ben amunt. La vida botànica garrotxina té força, però a l’extrem nord de la comarca l’aspresa d’alguns dels seus pics més representatius li dóna la peculiaritat que observarem més endavant, quan un cop instal·lats decidim fer la primera excursió.
El contrast del paisatge es fa evident quan, sortint d’Oix en direcció a la Mare de Déu de les Escales, passem pels prats que envolten la masia de Can Pei, i deixant-los enrere comencem a endinsar-nos per uns paratges on la roca va guanyant protagonisme, sobretot en el primer revolt en què ensopeguem amb la riera. A aquestes alçades només hi trobem el testimoni d’uns engorjats i del camí esculpit per segles d’aigua davallada, perquè la sequera és sorprenent, i de la riera només en resten alguns testimonis estancs, on les granotes, els sabaters, les libèl·lules i els capgrossos fan festa major.
Deixem enrere el revolt i anem seguint el camí que voreja la riera, cada vegada més enrocat, cada cop més agrest i silenciós. Em vénen al cap els contes de l'escriptor d'horror Algernon Blackwood, sobretot l'anomenat Els salzes, en el qual la sola presència de la natura, amb els seus silencis espessos i sons desconeguts, provoca la paüra en els personatges. El vessant de l’enclotat s’accentua, i les parets que ens envolten es fan més altes, més escarpades. Al cap d’una estona arribem fins al Pont de Cal Xicot, també conegut com a Pont Trencat, i a fe que no l’erren: al bell mig del camí, atrotinat per anys i panys de pas, hi ha un forat, de pocs centímetres però de molta impressió per a qui estigui poc avesat a les alçades. Un xic més enllà trobem el trencall que ens ha de dur fins al santuari de la Mare de Déu de les Escales. Però sota el senyal hi veiem recolzat un bastó de caminant i al damunt una bosseta amb la roba esquinçada i envellida, rematada per un parell de grillons rovellats fins a la pols. Un petit neguit ens pessigolleja, amb aquella irracionalitat que acostumen a provocar determinats ambients en la ment humana.
Mentre tornem en silenci, pensarosos, reflexiono sobre la suggestió que ens ha provocat la troballa. De ben segur es tracta d’una mena de símbol religiós o supersticiós per protegir el caminant, o bé per donar-li forces, o simplement per indicar la proximitat del santuari. Però també ens ha provocat el besllum del terror que devia provocar la muntanya als homes i dones que en l’antiguitat, abans de la llum i el telèfon, hi habitaven, i el perquè de tantes ermites, de tant culte temorenc, devot i reverencial cap a les deïtats més properes.

Comentaris

  1. Per com et mires l´Alta Garrotxa i els detalls que n´expliques et vull recomanar EL VIGILANT I LES COSES, de Pasqual Farràs.
    Encara que l´autor situa l´observació en un ambient urbà i els personatges que s´hi passegen.

    Seguirem els teus passos per la Garrotxa.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per la recomanació! Ara mateix m'estic llegint "La punalada" d'en Vayreda, me l'apunto per quan me l'acabi.

    ResponElimina
  3. Nosaltres també hem anat un parell de dies per la Garrotxa i espero la teua crítica de la guia, perquè ens hem quedat amb ganes de tornar-hi!

    ResponElimina
  4. Ara fa força anys que no vaig a Oix, però els embotits de la carnisseria eren deliciosos. Et diré que fèiem el camí d'Oix expressament per carregar les gormanderies...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada