L'etern retorn


Després de la contemplació, el retorn. La reflexió. I, finalment, la represa.
El futur segueix essent un interrogant enorme, però de moment les urgències han estat assedegades. Pel camí, un parell de llibres deixats a mitges, una sequera d'escriptura, una desgana per les coses que poc abans semblaven realment importants. La necessitat imperiosa, les entregues a corre-cuita, la sensació de viure en un bucle irrompible, repetit fins a l'eternitat. Però ja sigui per bo o per dolent, en aquesta vida tot té un final.
La capbussada ha estat ben refrescant. Tant la física, a la piscina d'Oix (on hem passat quatre dies), com la mental, en el temps de folgança. També m'he vist caminant per corriolets que duen fins contrades elevades, lluny de la gent i del temps, que abans se m'escolava amb tanta velocitat, i que aquí, de tant lent que passa, entre les pedres i els arbres, sembla que ni es mogui.
No fa gaire temps, submergit en la voràgine, escrivia un haikú anomenat Joventut:
El sol reverbera
pels finestrals del migdia:
les ombres somiquen.
Per fi, ara disposo d'un ordinador amb una certa assiduïtat, i començo a recuperar el gust per ajuntar paraules. Va arribar un moment que em sentia dessecat, sense ganes de seguir, sense res d'interessant per dir. Ara, però, ja tinc enllestides un parell de crítiques: la de la guia que ens ha servit per perdre'ns per camins de la Garrotxa (i que, paradoxalment, m'ha servit per retrobar-me), i la de l'únic llibre que m'he vist amb cor de llegir-me aquests dies, la darrera proposta d'en Jaume Benavente. També he començat a redactar un parell de cròniques sobre aquesta breu estada muntanyenca, que entronca amb textos anteriors sobre la Vall d'Aran i Bèlgica, i que em fan plantejar el plaer que suposa recrear amb paraules els viatges i les estades que faig.
Per a mi, l'etern retorn de què parlen Nietzsche i Kundera és això mateix, i n'és testimoni el llunÀtic, que ja n'ha recollit uns quants, dels meus retorns, al cap d'aquests més de cinc anys que duc posant-lo al dia.
(La imatge és una reproducció d'Ouroboros, la criatura mitològica que simbolitza el cercle repetitiu, l'etern retorn).

Comentaris

  1. Me n’alegro que hagis dissolt les paraules i puguem llegir-les altre cop David

    ResponElimina
  2. "Bentornat siguis", ja trobàvem a faltar els teus apunts. Per cert, m'ha agradat molt el haikú! De vegades cal desconnectar de tot, per reprendre activitats que aparquem per la voràgine quotidiana i laboral.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Anònim2:51 p. m.

    Gràcies pel retorn :)

    Coralet

    ResponElimina
  4. Cansament. Depressió lleu per esgotament. Prens consciència màxima del que anomenem existir. I fa por. No paga la pena la tristesa que produeix constatar que la vida és un viatge inexistent. Millor viure la il·lusió artística: paraula, música… com deia Pessoa.

    ResponElimina
  5. Bona comarca La Garrotxa: verda,volcànica...
    Com La lentitud de Kundera, així han passat els dies?
    Ja ens en faràs quatre ratlles.
    Imma

    ResponElimina
  6. Està be que tots aneu tornant, la xarxa està una mica endormiscada aquest mes.

    ResponElimina
  7. Comparteixo moltes de les sensacions i neguits que comentes. M'alegro que [re]tornis amb ganes aquestes ganes de "recuperar el gust per ajuntar paraules".

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies pels vostres comentaris, són una alenada fresca per encarar la tornada. Ens llegim i ens escrivim, i tant!
    Imma: mira que n'he llegit del Kundera, però aquest no el conec: me l'apunto, gràcies.
    vicicle: totalment d'acord amb tu, també ho considero part de la meva filosofia vital.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada