26.8.10

"La punyalada", de Marià Vayreda


Després de la represa literària catalana que va suposar la Renaixença, i a rebuf de la importància creixent de la novel·la a nivell mundial (beneficiat pels diversos corrents creatius del Romanticisme, dels quals van sorgir els gèneres novel·lístics), comencen a sorgir a Catalunya els primers intents narratius seriosos, ben bé des del mateix Tirant lo Blanc. I això és molt de temps. Però tot i així, malgrat les dificultats d’una llengua poc adobada narrativament i en un estat confús pel que fa a la gramàtica, el talent d’alguns pocs va produir un grapat d’obres que considerem, des del nostre present, clàssics de la literatura catalana. Narcís Oller, Josep Pous i Pagès, Víctor Català (Caterina Albert) i Marià Vayreda són el pòquer d’asos, amb les seves respectives obres: La febre d’or, La vida i la mort de Jordi Fraginals, Solitud i La punyalada.

Totes aquestes obres mostren una tossuda voluntat de mantenir un discurs literari, amb les exigències narratives que això suposa (descripció, diàleg, punt de vista narratiu), a través d’una llengua desnerida com era en aquell moment el català, amb una musculatura literària tan poc exercitada en gairebé tres segles. Tirant pel dret, i en moltes ocasions proposant les seves pròpies solucions lingüístiques, tots ells prenen com a referència les grans literatures europees de les quals en són lectors, i des dels supòsits establerts pel Romanticisme, cadascú ofereix una variant nova i enriquidora, que conformaran part dels tresors que ens ha deixat el Modernisme català. Oller, molt atent al realisme i al naturalisme francès endegat per Zola, ofereix un estudi sociopsicològic de la societat que l’envolta, sobretot dels individus de la classe petitburgesa. Pous i Pagès i Caterina Albert pertanyen a la branca més nombrosa de narradors catalans que, influïts pel folklorisme romàntic, emmarquen els seus treballs en el món rural del qual en surten uns personatges tel·lúrics, d’una psicologia molt treballada. En el cas de Pous i Pagès, el seu personatge Jordi Fraginals és el representant d’un corrent filosòfic clarament nietzscheà. En tot cas, tots ells representen la voluntat de partir d’unes bases sòlides per enlairar-se i dirigir-se cap a una concepció més moderna de la novel·la, que passa per realitzar profunds estudis psicològics dels seus protagonistes.


Finalment, Marià Vayreda és potser l’autor que navega per dos corrents més oposats. Nascut a Olot el 1853, terra carlista i de profundes arrels conservadores, germà del pintor Joaquim Vayreda, amic dels també escriptors Josep Berga i Boix i Carles Bosch de la Trinxeria, durant anys assaja una escriptura de to moralista, que prova de transmetre els valors de la filosofia carlista. Tanmateix, ja es veu en els seus textos una capacitat d’observació extraordinària, ja que les descripcions dels paisatges són d’una gran riquesa, a través d’una llengua profunda, farcida de localismes i girs molt acolorits, però que saben retratar a la perfecció les contrades garrotxines. Marià Vayreda també havia agafat el pinzell, influït pel paisatgisme de l’escola d’Olot, però va deixar la paleta de colors per prendre la del llenguatge, i a fe que ho aconsegueix amb la mateixa traça de qui fa anar el pinzell.


És per això que La punyalada esdevé la seva obra mestra: d’entrada, abandona el to moralista d’anteriors escrits, manté la qualitat descriptiva per treballar el rerefons de l’escenari i potencia el sentit d’aventura i de romanticisme. Ambientada a la Garrotxa durant la primera meitat del segle XIX, l’obra tracta el tema del bandolerisme amb una barreja d’indignació moral però també de seducció pel mite que crea, i que en altres contrades i literatures ha pres la figura de pirates (L’illa del tresor) o de rebels polítics (Ivanhoe). La doble naturalesa de l’obra es reflecteix com una constant, i juga a barrejar l’aventura amb l’estudi psicològic, amb molta traça.

El protagonista i narrador, Albert, s’enamora de la filla del moliner d’Albanyà, Coralí. Ibo, un perdulari també cobeja la Coralí, i manté amb l’Albert un duel desigual: des de petits, sempre ha exercit un domini humiliant sobre aquest, i és així com no el considera pas rival. La Coralí, tot i estimar-se l'Albert, vol esperonar la seva timidesa immobilista a través de la gelosia, deixant-se festejar per l’Ibo. El triangle protagonista només provocarà el creuament de forces i la baralla: el caràcter fort de la Coralí xoca amb els homes i oscil·la de l’un a l’altre; mentrestant, l’Albert aconseguirà enfrontar-se amb l’Ibo quan aquest amenaci la Coralí amb forçar-la. Després d’aquesta baralla encarnissada, l’Ibo es retira, malferit, però inicia una cursa com a bandoler per la Garrotxa amb l’objectiu final de tornar reforçat, endur-se la Coralí i derrotar físicament i moralment l’Albert.

A partir d’aquí, la segona meitat de l’obra és un descens als inferns personals de l’Albert. Esperonat per l’odi i la gelosia, imaginant coses que no són, inicia la cacera de l’Ibo i dels seus homes per les aspres contrades de l’Alta Garrotxa. Amb el pas del temps, amb l’adveniment del cansament i la desesperació, i després d’unes quantes batalles esgotadores, els caràcters de l’Ibo i l’Albert comencen a convergir fins a l’intercanvi de papers: mentre la figura del primer (tot i de les seves accions roïnes, tot i la descripció bestialitzant i desagradable que Vayreda fa dels trabucaires i de la vida que menen) comença a mitificar-se com la d’un aguerrit bandoler inassolible, la del segon comença a bestialitzar-se, a perdre l’honor que havia guanyat davant la Coralí quan la defensava dels embats deshonestos de l’Ibo, i es deixa dur pel simple desig carnal, i pel l’assedegament de venjança. Espiritualitat i carnalitat s’intercanvien en aquest rush final de l’obra del tot inimaginable.

1 comentari:

  1. Ek vaig llegir en l'adolescència i, no en guardo un bon record, potser no era el moment de llegir-lo, per això!

    ResponElimina