"Les ciutats i els homes", de Carles M. Sanuy


Les urbs postindustrials del cinturó de Barcelona, amb els barris marginals, les ciutats dormitori, les places dures, la naturalesa embrutida i decadent dels marges dels rius, els polígons industrials, tenen suficients imatges poderoses com per establir-se per elles mateixes com a escenari literari, amb la voluntat de reproduir, entendre i poetitzar, si és que se’n pot extreure de tot plegat alguna bellesa, alguna idea productiva sobre l’experiència humana. Tanmateix, als poetes catalans, que provenen d’una tradició molt lligada al món rural, els costa fer aquest canvi d’escenari, i les iniciatives en aquest sentit escassegen. Des que Josep Carner reimaginés la Barcelona dels anys vint a través del filtre ideològic noucentista a Auques i ventalls, alguns autors han dedicat poemes esparsos al tema (Ferrater, Estellés, Sampere); n'hi ha que, com en Carles Miralles a La ciutat dels plàtans, li han dedicat tot un llibre. Potser la iniciativa més destacable dels darrers temps en aquest sentit és Última oda a Barcelona, l’excel·lent llibre de poemes llargs escrit a quatre mans entre Lluís Calvo i Jordi Valls, que recorre els ambients menys afavoridors de la capital catalana.

És per això que em sembla un llibre interessant, aquest Les ciutats i els homes, de Carles M. Sanuy, un autor poc prolífic: el 1985 publicava a Columna Història circular, per desaparèixer fins al 1997 amb Jardins d'Al Balaqí. Entremig, moltes edicions d'àmbit local i molt de treball com a promotor cultural per les terres lleidatanes (és nascut a Balaguer). Però trenca el silenci al final del 2009 amb un llibre que analitza, des de l'experiència personal, la relació entre els espais urbans i els seus habitants, i com aquest correlat afecta ambdós.


Al fragment "Vocabulari bàsic", Sanuy esbossa una mena de pròleg intencional: “és convenient de conèixer l’origen / de les coses, saber l’exacte abast / de les paraules”, per sorprendre’ns en adonar-se que “finalment és el fet d’anar empenyent / la vida amb quatre noms”. Per això el poeta renuncia a l’obscuritat de la metàfora i decideix parlar clar, amb una estructura que es repeteix en tots i cadascun dels poemes: sonets (catorze versos) sense rima, llenguatge senzill i directe, sense renunciar al mot procaç que doni la mesura del desastre. El següent fragment, “Urbs”, s’inicia amb “En construcció”, on les grues mecàniques es confonen amb les cigonyes que poblen els cels de Lleida, i on el poeta s’adona que “haurem aleshores d’aprendre (...) a reconèixer la mesura / inestable i canviant del nostre entorn”. És aquest un dels primers trets més evidents de la vida a les grans ciutats (la mutació constant i accelerada, però sobretot la seva evidència), i que es referma amb “Ciutat vella”: “Noves ciutats exigeixen / noves formes de viure. El preu ets tu”. Tanmateix, el dubte sorgeix al poema “Urbs”: “potser no és cert que sigui la ciutat / qui canvia (...) Potser ets tu qui envelleix, pausadament, / com envelleix una casa tancada”. També hi trobem un altre concepte inherent a la ciutat, la dissolució de l’individu, ja que és “un lloc perfecte / per a una mort petita i quotidiana” (“El llaç morat”)
.

En canvi, al fragment titulat “Orbs”, que juga amb el canvi fonètic respecte de “Urbs”, Sanuy abandona l’àmbit purament geogràfic i explora l’experiència individual per arribar a copsar la ceguesa dels habitants que reflecteix el títol. La misèria a “Prínceps caiguts” (malgrat els anys de prosperitat democràtica, “aquí també hi ha hagut misèria”), els mons delimitats de la joventut i la vellesa a “El vell i la luxúria”, la solitud (que “fa olor de podridura”) a “La dona dels gats”, l’opulència envers la misèria a “Nadala”, la prostitució a “Bordell” i “Fer de puta”... Finalment, Sanuy focalitza la seva visió i exemplifica el seu desencís urbà sobre la seva pròpia ciutat, Lleida, al fragment “Ilerdam videas” (“Que vegis Lleida!”), una expressió romana per reflectir la desventura que suposava el desterrament a la Terra Ferma: “Els que hi vivim sabem com n’és d’inhòspita / i extrema”, i en una imatge molt bella compara el seu perfil a “un vaixell encallat entre els rostolls”.

Comentaris