"El contorn de l'ombra", de Carles Camps Mundó


Tot i tractar-se d’un poeta amb un llarg recorregut, que s’inicia a finals dels seixanta amb la pràctica de la poesia visual, el nom de Carles Camps Mundó m’havia estat ocult fins que l’any passat va rebre la darrera edició del Premi Carles Riba per un poemari que encara tinc pendent de lectura, La mort i la paraula. Abans, però, he desvetllat la seva escriptura amb un premi anterior, el Parc Taulí del 2005, obtingut amb El contorn de l’ombra. I a tenor de les excel·lències que hi he descobert, val a dir que ja espero amb impaciència mossegar el seu darrer treball. No es tracta d'un poeta assequible des d'un punt de vista temàtic, però llegir amb atenció la poesia de Camps Mundó provoca aquella plenitud de versos que només provoquen les grans veus, els escriptors dels quals se n’aprofita fins el poema més marginal perquè contenen fibra poètica fins i tot en una porció petita.

Tanmateix, dubto que els seus versos siguin mai gaire populars pel caràcter reflexiu, ombrívol i filosòfic que tenen: la seva matèria compositiva va fins al moll de l’os de l’existència, interrogant-se constantment sobre les paradoxes vitals que enfronten en un nivell molt bàsic la mort amb la vida, i tots els elements que se’n deriven: el desig de viure enfrontat amb el fastig per l’eternitat, les limitacions de la malaltia, la decepció davant el deteriorament físic a causa del pas del temps... L’única forma que comprova el poeta com a vàlida (tot i que la majoria de vegades faci curt) per a expressar tot aquest neguit és la paraula i la poesia. Però fins i tot així no pot deixar de patir: “La paraula com a dolor / vivíssim quan et diu / la durada instantània / del goig / (...) però també com a consol / (...) la mateixa paraula et va / transformant tot anhel / en incurable sofriment”. (p. 26) “Només la paraula mitiga / el mal que la paraula diu” (p. 19)

Segons Joan Vinyoli, “tot és ara i res”. Aquesta és la mateixa sensació que desprenen els versos de Camps Mundó. Malgrat això, vivim moguts per “Els àngels de l'anhel”, títol que reben la majoria dels poemes que conformen el llibre. Uns anhels que proven de moure'ns tossudament contra la realitat de la vida mortal: “Tot es desfà, / fins la vida més íntima i humil, / (...) a pesar del mal, / (...) sents una hermètica felicitat”. De vegades, tot i l'acceptació, la paradoxa de la nostra naturalesa ens pot provocar la immobilitat, “espantats de banyar-nos al cabal / excessiu de la vida”.

També en parla l'Albert Benzekry al seu blog Sega de mots, en motiu del premi Carles Riba.

Comentaris

  1. Una bella reflexió de la poesia de Carles Camps

    ResponElimina
  2. Gràcies, Laura. Crec que encertes a dir que és "una reflexió": tampoc volia allargar-me com en altres articles que he fet, per una banda perquè es conegui més quin tipus de poesia fa, i per l'altra perquè tinc "La mort i la paraula" en procés de lectura...

    ResponElimina
  3. Anònim4:11 p. m.

    Ja vull un altre llibre, collinses, sempre trobe, en aquest blog, llibres que vull tindre i llegir!

    Coralet,
    bon estiu!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada