24.5.10

"Maletes perdudes", de Jordi Puntí



Suposa una aposta de risc obrir un parèntesi de vuit anys, després de publicar dos aclamats reculls de contes (Pell d’armadillo i Animals tristos) per tornar del silenci amb una novel·la de quatre-centes pàgines, dedicades a les anades i vingudes d’un transportista durant els anys seixanta i setanta, fent un exhaustiu retaule de personatges i esdeveniments, des del tardofranquisme passant pel maig del 68 a París o la psicodèlia a Londres. Per això fa una mica de basarda no només afrontar la lectura de Maletes perdudes, la primera novel·la de Jordi Puntí, sinó fer-ne una crítica que pugui arribar a menystenir l’ofici i la dedicació que traspuen les seves quatre-centes cinquanta pàgines. I perquè al llarg d’un material tan dilatat se simultaniegen les més diverses tècniques narratives, en un exercici que busca trencar temàticament i anímicament amb la novel·la catalana de les darreres dècades, duent-la cap a altres indrets del mapa literari.

Però si hem de ser honestos amb l’autor i els possibles lectors, val a dir que la tasca de Puntí es resol amb daltabaixos del tot comprensibles; amb canvis de marxa sobtats pel que fa al ritme, de vegades exigits per la pròpia història (que s’estén en diverses direccions a l’hora) i altres pel caprici de l’autor de cobrir totes i cadascunes de les escletxes argumentals. I malgrat que la seva conducció és bona, pot córrer el risc d’esgotar la paciència lectora, que es trobi amb la necessitat d’acabar d’esma la lectura, més que no pas per cap magnetisme narratiu (que el té en determinats passatges, però que es perd en l’expansió narrativa, morint com diu la teoria del Big bang que farà l'Univers).

“En Christoph, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol són germans, però no es coneixen entre ells. Fills de quatre mares diferents, viuen a Frankfurt, París, Londres i Barcelona. En Gabriel, el seu pare, els va abandonar quan eren petits. Un bon dia, quan es fa oficial la seva desaparició, el secret surt a la llum i els germans es troben. Tot i que fa dues dècades que no en saben res i l’han oblidat, decideixen buscar-lo per resoldre els seus dubtes existencials.” Fruit d’aquesta recerca neix la narració que tenim entre mans, que assumeix una veu narrativa dirigida pel Cristòfol català, però que està construïda a base de les informacions que han anat arreplegant tots els fills d’en Gabriel, i que ens duen a la Barcelona dels anys cinquanta, quan el seu pare és un orfe que ingressa a la Casa de la Caritat. L’estil de Puntí és aquí molt proper al neorealisme del cinema italià o espanyol de l’època, costumista i crític però passat pel sedàs de l’humor (em ve al cap el cinema de Berlanga). El to de la història es manté amb molta fortuna quan comencen a aparèixer els primers actors convidats, en Bundó (un altre orfe, el millor amic d’en Gabriel) i en Petroli, que treballen amb el protagonista com a transportistes a La Ibérica i viuen com a dispesers. Precisament, el segon moment important de la seva vida és a punt d’arribar, quan abandona la Casa de la Caritat, s’independitza i comencen plegats els viatges per Europa. La seva vida a la pensió de la senyora Natàlia ens és descrita amb una prosa que recorda els textos de Josep Pla aplegats a La vida amarga, amb el retrat dels inquilins, les peculiaritats de la propietària i les anècdotes nascudes d’unes relacions humanes tan particulars com es donaven llavors en aquesta mena de petit univers avui dia extingit.

Aquesta feinada de Puntí és del més destacable de la seva obra, i connecta amb la tradició literària catalana per reflectir el to de l’època. Però a mida que l’acció avança, a mida que en Gabriel i els seus amics van engreixant la nòmina de coneguts i saludats, l'autor es deixa seduir per les mil i una possibilitats argumentals que se li acudeixen i arriba fins al deliri de parlar de pares, avis i besavis (com en el cas de la Rita, la mare del Cristòfol català). D’alguna manera, l’ambició de Puntí denota la voluntat de retratar una gran família, que en realitat no existeix com a tal: els “cristòfols” són germans, però al començament ni es coneixen; en Petroli i en Bundó serien una mena de tiets postissos dels cristòfols i germans emocionals d’en Gabriel; les seves mares, avis i besavis també formarien part d’aquesta estranya nissaga.

I tot plegat per parlar de la sensació d’orfenesa i soledat que acompanya en Gabriel al llarg de la seva vida. Durant bona part de l’obra, mentre duren els viatges a l’estranger, en Gabriel no pot estar quiet gaire temps en un mateix lloc, i d’aquí que estableixi tres relacions amb tres dones diferents, totes elles independents i lluitadores, un tipus de caràcter que l’ajuda a acceptar amb naturalitat una triple paternitat a priori no volguda. Els seus malabarismes per combinar les relacions tampoc li esdevenen cap problema, precisament per aquesta necessitat d’anar canviant, de no lligar-se a cap rutina establerta. Però un accident i una mort faran trontollar el món d’en Gabriel fins al punt de deixar aquesta vida nòmada i teixir-ne una de nova, que només té com a objectiu la desaparició. En aquesta nova vida apareixerà la Rita, mare del Cristòfol català, responsable de catalitzar aquest dolor de forma indirecta, de donar-li la sortida, o com a mínim ser-ne l’acompanyant. Tanmateix, i malgrat que en Gabriel ja ha abandonat la carretera, la Rita i el seu fill també patiran la seva desaparició, aquest cop cap a la marginalitat d’una vida silenciosa, pagada amb les habilitats de tafur que li permetran anar guanyant una mica més de temps. Al cap dels anys, trobant-se en una bestreta important, és donat per desaparegut i els seus quatre fills, ja adults, són cridats per la policia. El desenllaç, doncs, també esdevé una nova arrencada narrativa, i en el darrer acte de l’obra es reprèn aquesta mena d’opereta bufa, que torna a marrar el to amb un cop de volant per donar al lector l’oportunitat de comprovar si els “cristòfols” han descobert qui és en realitat el seu pare.

8 comentaris:

  1. Els canvis de tempo narratiu, la proliferació d’històries i el fet que es vulguin tancar les línies argumentals no obeeixen en cap cas al caprici de l’autor. No cal caure en aquesta fal·làcia intencional, només recordaré que el narrador no és Jordi Puntí sinó els cristòfols, quatre germans que miren de reconstruir la seva genealogia familiar i la genealogia afectiva del pare, que utilitzen recursos de la literatura culta i també de la popular per explicar-se, i que qualsevol descobriment o testimoni els encén el desig de narrar seguint esquemes narratius que coneixen. En aquest sentit, tots els fils argumentals són coherents amb el plantejament de la novel•la; no m’interessa gaire especular sobre quina era la intenció de l’autor a l’hora d’escriure-la. A mi, per exemple, el final no m’agrada gaire, però és versemblant perquè és molt cinematogràfic. Però la manera com l'autor elabora la veu dels narradors em sembla magistral.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  2. Veig arreu que caldrà llegir-la; tot i que, cada cop més, em fan mandra les novel.les llargues. Cal tanta lletra sovint? Jo crec que no.

    ResponElimina
  3. Llibreter: és veritat que les anades i vingudes narratives i l'obertura de diverses línies argumentals responen a les divagacions dels "cristòfols". Per tant, és lògic que en Puntí vulgui donar-li versemblança a través d'aquestes marrades narratives. Però no creus que hi ha fragments on els narradors són excessivament intervencionistes, o omniscients? És el cas del viatge en el ferri, o de l'episodi centrat en la Rita... No arribo a saber fins a quin punt allí hi surten els personatges narradors, que s'excedeixen en la seva tasca, o en Puntí va creure interessant conèixer els pensaments i sentiments d'aquests altres personatges, així com esdeveniments que difícilment podrien formar part del record de les mares o dels cristòfols. Per no parlar dels capítols que trenquen la unitat narrativa, i que pretenia comentar però que he deixat fora del meu text: al principi, la novel·la ens aclareix que es tracta d'un text consensuat per tots els "cristòfols", essent el català qui fa de, diguem-ne, procurador. Però més endavant, cada "cristòfol" pren la paraula, la unitat es trenca i dóna pas a uns textos un pèl forçats i inversemblants, cas del dedicat a Cristoph (l'alemany) i el seu "alter ego" Cristoffini. No ho sé, els he trobat poc naturals, forçats, massa evidents en la seva voluntat de respondre a personalitats diverses. Parlo de l'estil, és clar, que fins llavors m'havia agradat molt amb la narració de la infantesa d'en Gabriel. Per tant, considero que "Maletes perdudes" és un llibre desigual, amb una primera part excel·lent, un nus amb daltabaixos (cal destacar les històries de carretera, que mostren la companyonia fraternal i transmeten l'alè d'aquesta vida nòmada) i un desenllaç (a partir de l'aparició de la Rita) que m'acaba desesmant. Un bon llibre? És clar, en Puntí demostra un gran ofici i dedicació. La novel·la de l'any? Al meu entendre no ho és pas. Com en el cas d'en Pagès Jordà, l'ambició que hi demostra l'autor no és suficient per elevar un text amb molts encerts però també errors. No vol dir pas res: Puntí pot perfectament anar bastint una carrera literària cada vegada més potent, i potser el seu treball següent sí que em convenç al 100 per cent. Sóc injust pel fet de valorar tèbiament una feina tan gran? Potser sí, però no tots els grans esforços obtenen grans resultats... Això sí, he d'aplaudir la feina i l'audàcia per voler afrontar un projecte tan complex en una situació com la nostra, on dedicar-se de ple a cinc-centes pàgines no obtenen una compensació econòmica si no parles de catedrals, jueus o bestioletes fantàstiques.

    ResponElimina
  4. Suposo que tot plegat depèn de quina cosa s'entengui com a versemblança. Estic d'acord amb tu que els cristòfols inventen molt: s'inventen escenaris i actituds psicològiques que no van conèixer. Si el llibre aspirés a ser una crònica d'un moment determinat, la relació amb la cosa anomenada realitat grinyolaria; en aquest sentit, resultaria inversemblant. Però jo sempre he defensat que la versemblança cal jutjar-la des de dins de la narració, per això les divagacions i les històries que omplen la novel·la em semblen del tot versemblants si tenim en compte qui són els narradors. Si no recordo malament —a veure si trobo la cita—, al començament ja s'acorda que cada cristòfol prendrà la paraula.

    Pel que fa als canvis de ritme, on tu veus un error jo hi veig un encert. Trobo molt bé que la novel·la no s'instal·li en una velocitat de creuer. Fins i tot això diria que resulta molt cinematogràfic.

    Evidentment, amb la meva discrepància en un punt concret no vull restar mèrit a la teva crítica.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  5. Llibreter: en cap cas he considerat que pretenguessis restar cap mèrit, si és que en té, al meu comentari. Sempre són ben rebudes les discrepàncies quan estan tan ben argumentades, com és el cas de la teva, i en aquest cas arribem a un punt que, com tu mateix dius, ja depèn del que considerem prèviament com a versemblança. O, si de cas, el grau de versemblança que com a lectors estem disposats a acceptar.

    ResponElimina
  6. A mi Maletes perdudes em sembla la novel·la catalana més important dels últims, posem-hi, cinc anys, o deu. En la crítica que vaig fer per al Tendències només sabia retreure-li el final, la resolució d'aquesta anguniosa recerca del pare, que no em satisfà. És com passar, de cop, d'una gran novel·la moral (i coral) a un thriller enginyós. Hi ha altres aspectes per als quals l'autor reclama la "suspensió de la credulitat": potser el més remarcable és que el pare vagi escampant fills per Europa i les respectives mares no li exigeixin mai res. Però, tot i això, en Puntí està uns graons per sobre de la resta dels seus contemporanis.
    La teva crítica, David, em sembla valenta, tot i que no hi acabo de coincidir

    ResponElimina
  7. La veritat, Jordi, és que m'ha passat el mateix que amb el darrer llibre de Pagès Jordà: han sigut reconegudes pel públic amb bones vendes, per la crítica amb bons comentaris i pels jurats amb premis. Hi ha força coses bones en ambdues, però se m'han acabat caient de les mans. Potser els meus arguments no són prou vàlids i es tracta només d'un tema subjectiu; però cada vegada més valoro la brevetat i la intensitat, que no pas l'expansió ambiciosa i caòtica. Potser em torno un zweigerià pur o bé és simple mandra, no ho sé pas...

    ResponElimina
  8. Escriure llarg és pleonasme, impotència, anacronisme. La novel·la és morta. L'han matat els blogs, el Mesenger i el Facebook. Penseu en el segle XXII...

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.