"En el cafè de la joventut perduda", de Patrick Modiano


Fa un temps vaig ensopegar amb el blog Àlbum de retalls, de l’Oriol Lladó, on publicava un interessant article sobre el concepte dels “no-llocs”, dels quals deia el següent: “Del tren estant, em miro els petits horts improvisats en espais impossibles. La minúscula porció que separa la via del tren i les cases, arribant a l’estació de Granollers–Canovelles acull collites atapeïdes i barroques. M’agraden, aquests horts: fan trontollar amb una fe sincera i despreocupada totes les teories acadèmiques que parlen dels “no-llocs”. El manual defineix (potser hauríem de dir “no-defineix”?) els “no-llocs” com els indrets situats en la informalitat dels espais marginals o oblidats, símbol de l’alienació urbana, del desdibuixament d’un ciutadà desorientat, confós, perdut i no sé quantes coses més. Doncs bé, no sé quin gust deuen tenir aquests tomàquets i aquestes escaroles que veig, fugaçment, des de la finestra. Però els imagino ben tallats en un vol modest, potser una mica esquerdat, regats amb un vinagre penetrant i segurament excessiu. Una deliciosa amanida que provaria; de nou, com si calgués; que la realitat invalida, tossuda, totes les teories.” Tot i compartir les paraules de l’Oriol, tot i evidenciar que encara resten indrets d’una autenticitat real i comprovable, també és veritat que les grans urbs han fet néixer aquest concepte definit a partir de les teories sobre el món líquid. A la novel·la En el cafè de la joventut perduda, l’escriptor francès Patrick Modiano connecta aquesta teoria amb les zones neutres que descriu un dels seus personatges, en Roland: “Hi havia a París zones intermediàries, no man’s lands on et trobaves al límit de tot, en trànsit, o fins i tot en suspens. S’hi gaudia d’una certa immunitat.” (pàg. 102). Més endavant, el personatge, aspirant a escriptor, s’atreveix a fer-ne una descripció: “Les zones neutres tenen si més no aquest avantatge: només són un punt de partida, i un dia o altre les abandones.” (pàg. 105)

Modiano és considerat el gran escriptor parisenc, ja que la capital gal·la és en veritat la gran protagonista de les seves novel·les. El seu coneixement de la ciutat fa que cadascun dels seus districtes tingui un esperit determinat, i en aquesta ocasió el centre és lluny dels seus interessos. Aquestes zones neutres de què parla generen una quantitat de personatges estranys, incògnits, i per tant interessants, que s’hi passegen durant un temps per desaparèixer-ne. De fet, el primer capítol dóna una impressió força diferent de la dels posteriors: el narrador ens descriu els personatges que durant una època poblen el cafè Condé. Però quan el lector es creu situat en un espai i en un temps determinat, Modiano fa la volta de rosca, canviant el narrador i l’objectiu de la lent, que augmenta fins centrar-se en un d’aquests estadants del cafè. Una jove enigmàtica, anomenada Jacqueline però malanomenada Louki per la resta , serà l’objecte d’obsessió dels diversos narradors que van assumint la trama: en el primer capítol, un jove passavolant que estudia a l'Escola de Mines se n’enamora platònicament i només la coneixem de forma superficial; en el segon capítol, un investigador privat contractat pel marit de Jacqueline ens condueix fins conèixer quelcom més del passat de la dona; en el tercer capítol és la pròpia Jacqueline qui pren la paraula. L’evolució és gradual i malgrat les marrades temporals, anem completant el puzle que ens esbossi la personalitat de la Jacqueline, finalment definida per en Roland, l'aspirant a escriptor i teòric de les zones neutres, i qui la coneix amb més profunditat, si això és possible en un personatge tan esquiu.

Un altre dels grans protagonistes de l'obra és el temps. La trama principal de la novel·la es desenvolupa durant els primers anys seixanta, però la temporalitat no es reflecteix a través de les marques d'època, sinó a través de la conceptualitat del pas de temps, que permet observar com, es tracti de l'època que es tracti, el seu esdevenir és tan imperceptible com devastador: el cafè Condé acaba esdevenint una marroquineria, els habitants de la “zona neutra” desapareixen o canvien d'indret (Guy de Vere marxa a Mèxic, Jacqueline canvia de vivenda i de districte en cada època de la seva vida), i en Roland pateix per retrobar instants desapareguts. Aquesta obsessió del darrer narrador el du fins al mite de l'Etern Retorn explicat per Nietzsche i popularitzat pel novel·lista Milan Kundera. La percepció temporal desestabilitza els personatges fins al límit de fer-los dubtar si una imatge familiar és fruit d'un record o d'un anhel de record. D'aquí la importància d'un personatge secundari com en Guy de Vere, una mena de filòsof obscur, mig ocultista mig il·luminat, conferenciant i gurú, que acull a casa seva en Roland i la Jacqueline, que fa de pont entre ells i a la vegada materialitza aquest esperit inquietant, indefinit, que plana damunt el París de Modiano, i que pretén reflectir l'esperit inquiet, descoratjat i desorientat dels seus habitants, anorreats per aquest concepte d'individus dissolts dins la indiferència de la gran massa.

Tot i els instants de felicitat viscuts al costat de Roland, Jacqueline no deixa de ser un personatge que lluita contra la imposició del temps i de la realitat. Des de ben petita viu el món des del cantó fosc, ja sigui per la nit o pel fet de passejant-se per l'ombra dels carrers i de la vida parisenca. D'aquí neix la seva atracció per l'astrologia i els llibres que li recomana Guy de Vere, que l'apropen cap a una expressió més inaprehensible del món, i finalment cap a les tendències nihilistes, hereves del mite nietzschià a què abans ens referíem. En aquest sentit, Modiano escriu una novel·la filla del seu temps (o, millor dit, del temps mental emprat per l'autor mentre l'escrivia), revisitant des del segle XXI (fou publicada fa tres anys) l'època de més auge de les filosofies existencialistes, el caldo de cultiu del París del 68, agitat i convuls.

Comentaris

  1. Els no-llocs i els seus familiars és un tema molt interessant que també ha tractat la fotografia i el cinema. El text que copies és especialment bo, jo des del tren en tinc uns quants de localitzats a la línia Lleida-Barcelona, ii caldria que algun cop el faci amb la càmera. Bon post!

    ResponElimina
  2. Gràcies, Lluís. Vaig trobar el post de l'Oriol fa força temps, i em va agradar; però em va semblar encara més encertat quan vaig llegir el llibre d'en Modiano. En certa manera també depèn de nosaltres mateixos l'extensió d'aquests "no-llocs". Però també és veritat que moltes vegades no pots evitar-ho: em passo el dia per qüestió de feina amunt i avall, en estacions de tren, cafeteries i la sala de professors i la de l'editorial per dinar de carmanyola, i el sentiment de deshumanització és brutal. Només ho cura anant de tant en tant al camp, o a pobles on la petja humana individualitzada encara és palesa. En el cas de l'Oriol, són els horts; en el meu cas, masos, esglesioles, etc., tots ells aixecats damunt la pedra, un element treballat per l'home, modelat de forma manual, no pas en una cadena seriada.

    ResponElimina
  3. Trobo curiós que l'Invisible d'Auster i el Cafè de Modiano comparteixin portada. Tots dos autors, a hores d'ara, han quedat instal·lats a les caselles respectives. Crec que ara el segon, que va de més grisot, em sembla més simpàtic.

    ResponElimina
  4. Allau, tens raó: jo, que era un assidu d'Auster, fa tres o quatre anys que ja no el puc sofrir. En canvi, acabo de descobrir Modiano, i malgrat observar alguns tics d'aquest encasellament, la lectura d'aquest llibre m'ha animat a llegir-me'n alguns més.

    ResponElimina
  5. Recordo que aquesta novel.la em va agradar (l'única que he llegit d'en Modiano), però n'he oblidat gran part dels detalls i de la trama!!

    ResponElimina
  6. A parer meu Modiano no escriu grans novel·les i a més les escriu en veu baixa però té un indiscutible encant creant atmosferes i criatures enigmàtiques que porten al damunt l'herència d'una guerra cruel.
    És curiós que jo també l'hagi associat a Paul Auster que, quan va ser bo, ho va ser més que cap Modiano però que, avui dia, ha perdut molta força.
    He llegit força Modiano i el tinc prou considerat com per anar-lo seguint.
    Salutacions!

    ResponElimina
  7. Glòria: totalment d'acord, és la creació d'atmosferes la que m'ha seduït de Modiano; és un dels elements que tinc més en compte en el cinema i en els llibres, sense rebutjar d'altres opcions estètiques. Crec que seguiré Modiano durant un temps, fins que me'n cansi... així que encara en llegireu alguna cosa per aquí. Gràcies per tantes intervencions!

    ResponElimina
  8. Llibres de refer els personatges i els ambients. Amb un to molt trist.
    Recomano Dora Bruder, també situat als carrers de París.
    Imma

    ResponElimina
  9. Modiano, una literatura enigmàtica, poètica, poderosa en el seu misteri.

    Jaume Benavente

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada