"Maremar", de Josep Piera


El 1981, el poeta valencià Josep Piera aconseguia el premi Josep Pla amb El cingle verd, una obra de prosa poètica on barreja experiències personals, reflexions i lectures amb el paisatge mediterrani com a estètica (el paisatge de fons) i a la vegada com a ètica (el lligall amb què teixeix l’ànima de l’obra). No és pas un llibre fàcil de llegir d’una tirada, malgrat la seva brevetat: com en la poesia, es tracta d’anar fent tastets, d’anar fent lectures individualitzades per gaudir de les pinzellades que, més endavant, quan hàgim acabat, conformaran la visió del conjunt, una mena de clima líric que plana damunt l’obra. Malgrat tot, m’ha agradat molt més la lectura de Maremar, poemari publicat quatre anys després del premi esmentat, i que referma per la via versificada la proposta literària de Piera.

Dividit en tres parts (“Regnes d’oblit”, “Italianesques” i “Illes de llum”), llegir Maremar significa endinsar-se en un món apamat a través dels sabors, dels colors, dels gestos de la gent, del paisatge que els envolta. Des del títol, la Mar Mediterrània adquireix el paper maternal, i des d’aquest paper llaura la memòria del poeta i basteix el món que l’envolta, encara que no surti directament a través dels seus versos i sí que ho faci el paisatge valencià, italià i grec. “Regnes d’oblit” és la part més gran del llibre, i s’inicia amb “16 d’abril”, data de la festivitat de sant Antoni. Com molts dels altres poemes, es divideix en tres fragments aparentment inconnexes entre si, però que per acumulació funcionen com a definició d’un paisatge i d’un estat anímic: “A l’altra banda de l’hivern trencat”, on “la gent fa festa –en una plaça avui”, “i ballarem la nit plena de xala / fins l’esclat dels coloms o l’endemà”. A mida que va perfilant l’ambient en què neixen els versos, Piera va introduint un esclat de vida (al poema “A ells”, afirma: “No em derrotareu, malsons, no em derrotareu!”, tot i que és conscient de la mortalitat humana i del patiment que poden dispensar-li). A “L’única poètica”, perfila la seva voluntat creativa a partir de conjugar els elements que ha anat exposant: “Això. I això. Només. / Dir el mot. / I esclatar entre músiques. / Amunt. / No importa que els esglaons de vidre se’t clavillen. / Devers la llum cimal, la neta neu.” I la conclusió d’un bell poema anomenat “Tot sol” no deixa marge als dubtes: “He après de veus, de llibres, converses i mirades, / del cos que em du, de l’atzar jugarrí, / dels déus fugissers i d’una estrella única. / De tots he après que un lloc i un jo fan la vida”. Per tant, Piera s’adona de la importància del paisatge en la formació d’un individu, i la poesia esdevé el fang on donar forma a aquest sentiment de creixença i a la reflexió sobre aquest procés.

Les cultures de l’antiga mediterrània, les seves religions i històries també formen part d’una manera natural del bagatge del poeta i, per tant, dels seus versos. És per això que quan Piera surt del seu món, d’aquests “Regnes d’oblit”, les seves destinacions naturals són Itàlia (“Italianesques”) i Grècia (“Illes de llum”), que demostren la capacitat paisatgística del poeta a través d’esquitxos de versos, pinzellades impressionistes que perfilen els paisatges i els sentiments que aquests li desvetllen.

Leros passant


Absent, malson i oblit, / l'aspra Leros, la bruta, / d'aigües negres i pors.
D'illa en illa jo vaig, / viatger, com Ulisses, / cercant la llar dels déus.
Tota la vida, tota, / així hauria de ser, / al vent, de port en port,
lliure com les gavines, / de tots i de ningú, / atenta la mirada,
el cos amb gust de sal / i l'esperit als ulls / esperant el nou dia.
Leros, enmig la fosca, / és uns pocs ulls porucs, / fantasmals, mar endins.

Comentaris

  1. No he llegit res de Piera, tot i que vaig comprar la seva darrera novel.la, (ara no en recordo el títol!!), amb la qual va guanyar el premi Joanot Martorell de l'any passat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada