26.4.10

"L'home que mira perplex", de Víctor Mañosa


La xarxa de relacions personals i literàries segueix estenent-se al meu voltant, segueix establint noves concomitàncies del tot afortunades: la presentació del poemari Los adolescentes furtivos de Toni Quero va anar a càrrec d’un altre poeta sabadellenc, en Víctor Mañosa, que fa un parell d’anys va editar L’home que mira perplex... al segell editorial de Papers de Versàlia, amb qui he col·laborat en una ocasió. El cercle es tanca. Però més enllà de les coneixences, les casualitats i les connexions, aquest és un títol que també mereix una aproximació crítica, si més no per la maduresa de la proposta, que mostra una veu poètica plena per la tensió concentrada en el gest comunicatiu, i a la vegada reposada per la seguretat que troba en els orígens i pels camins que va prenent. I això, malgrat que en ocasions tracta amb material sensible d’alta mal·leabilitat.

D’entrada, el títol resumeix perfectament la visió de la vida que s’aplega en aquest recull, filtrada a través de la perplexitat del poeta. Per tant, malgrat restar “impassible / com un rèptil pretèrit”, la perplexitat implica una sorpresa i una reflexió posterior; com diu l’escriptor Antoni Dalmases al pròleg: “el punt de partida i arribada del cercle limitat en què ens movem a cada instant i per sempre, mirant enfora i endins simultàniament, maldant per entendre’ns i entendre, per explicar-nos el món i explicar-nos al món”. D’aquí el naixement dels poemes, que procuren “intuir la pervivència del misteri / en certs fets trivials”, uns fets anecdòtics (objectes d’ús diari, estris, fòtils) que són la nostra “escorça”, “tot el que seríem per a un arqueòleg”.

Així doncs, la dermis de l’home modern és el material a partir del qual treballa la poesia: “coses sagrades totes”. A partir del bloc Només contenen llum, el poeta s’endinsa en l’ànima per il·luminar la recerca, que com ja ha comprovat dóna pocs resultats superficialment. La memòria és la primera de les lluernes que hi troba: unes taules de multiplicar mantenen el llaç de tres generacions (mare-fill-nét), els estímuls externs dels estius infantils que configuraven un “temps infinit”, el tren com a imatge simbòlica dels “exiliats d’un temps / on furtius tornem de nit”. Aquesta memòria el duu cap a 5/9/04-10/9/04, les dates que comprenen un esdeveniment luctuós en l’experiència del poeta, que prova de disseccionar aquest material sensible evitant els tòpics (“faré somriure...”). Tanmateix, no pot deixar d’adonar-se que “els primers morts / van ocupant discretament / el seu lloc a l’àlbum de fotos”, i que l’experiència, per dolorosa que sigui, forma part de la maduració moral que evidencia el llibre.

El llibre de Capablanca cerca en el joc artístic alguna mena de construcció arbitrària que provi de reproduir el món. La música, representada per les Variacions Goldberg de Glenn Gould, i les matemàtiques, a través del joc del Go i dels escacs, són dos llenguatges que funcionen de forma paral·lela i ajuden el poeta a encarar-s’hi, a provar d’aferrar-se a alguna mena de llenguatge útil. Després d’un breu esqueix amb Matèria amb memòria, arribem a la part més important de l’obra, Weltschmerz, que serveix per adonar-nos com el poeta s’encara al drama humà compartit, transcendint el seu dolor personal i convertint-lo en una vivència generalitzada: el testimoni mut de les fotografies de conflictes bèl·lics o de pobresa, la matança dels Balcans, els punts de contacte diluïts entre víctimes i botxins (“també els botxins han jugat nus / sobre una mare que els assecava amb tendresa”), la futilitat de l’individu davant del poder opressiu (Tian’anmen (Una fotografia)). La part final anomenada Altres relats culmina el volum amb algunes peces sense lligam temàtic, però que no desentonen pel to reflexiu i revelador, tan proper al material fins ara exposat.

Val a dir que Mañosa és un home llegit en diverses disciplines, no només pel que fa a la poesia, i que no dubta a fer present els noms i les citacions amb total claredat (Szymborska, Iehuda Amikhai, Spinoza, i molts d'altres). Així com altres poetes consideren que les citacions són una mena de nota a peu de pàgina només desxifrades pels iniciats, a Mañosa li interessa que el lector entri en el joc, que comprengui la profunditat de la petja de les lectures, i esdevenen quelcom més que un nom o una frase entre cometes. Un apartat de Mals endreços clou el volum donant-nos les claus de les composicions (d’on va sorgir la inspiració, quins han estat els materials que les han bastit), i d’alguna forma ens dóna a entendre com són d’importants en l’experiència narrada la banda sonora de lectures i escoltes.

3 comentaris:

  1. Moltes, moltíssimes gràcies David per l’atenció que has dedicat al poemari. Gràcies per haver-lo llegit; per haver dedicat temps per escriure’n una crítica, i per haver-li donat un espai al teu bloc. Per mi és molta, molta dedicació.

    Moltes gràcies David.

    ResponElimina
  2. David, una excel.lent crítica que posa de relleu allò que ja sabíem i tu corrobores, la qualitat literària del Víctor i la seva magnífica obra poètica.

    ResponElimina
  3. Víctor, Toni: gràcies. El que us està agraït sóc jo, que he descobert la vostra poesia amb la qual sento una afinitat generacional, geogràfica i sobretot estilística. Al voltant de Papers de Versàlia s'hi han aplegat una bona colla de poetes, i és un plaer descobrir-los per un mateix i fer-los visibles per a la resta.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.