21.3.10

"Los adolescentes furtivos", de Toni Quero


El món literari és un monstre de milers de tentacles gegantescs, dels quals amb molta sort n’acabes agafant un centenar. En èpoques d’expansió internàutica, les possibilitats d’arribar a extrems ben allunyats s’han ampliat, però tot i així segurament se’ns escapen moltes lectures interessants de les nostres mans sota l’aclaparadora sensació de la limitació espaciotemporal humana (i, en concret, lectora). Si no hagués estat pel contacte amb la gent de Papers de Versàlia, dubto molt que hagués pogut descobrir la poesia del sabadellenc Toni Quero, que acaba de publicar un debut excel·lent, Los adolescentes furtivos, guanyador del premi internacional Antonio Machado 2009 de Cotlliure i prologat per Pere Gimferrer. No només serveix per confirmar una veu jove amb molt bon afaiçonament, sinó que rubrica una doble assumpció per part del poeta: la d’un model literari amb què bastir l’obra (el del romanticisme decadentista i alhora juvenil, vehement i experimental de Rimbaud, Verlaine i Baudelaire), i la d’una etapa vital atzarosa però formadora com és l’adolescència.

De fet, aquesta doble assumpció es relaciona entre si: el model és fruit de les lectures, però també d’adonar-se que és la millor fórmula per traslladar la vivència turbulenta del creixement emocional i moral; pel que fa a l’adolescència, la descoberta de la literatura com a reflex descarnat de la pròpia situació només es pot fer a través d’uns models que reflecteixin aquest caos que oscil·la entre els extrems (vitalisme i decadentisme, recerca de semblants i oposició davant la massa, intent d’autoafirmació contra nihilisme autodestructiu). I no pot ser d'altra forma, perquè els adolescents de què parla en Quero són "furtius", clandestins, al marge de la convencionalitat, que els empeny a abraçar la poesia i l'amor per fugir del rebuig i de l'abisme a què es veuen abocats. És per això que Quero barreja referents moderns i tradicionals alhora, perquè tots formen part d'aquesta experiència: Rimbaud amb Kurt Cobain, Pompeia amb Brooklyn, Lope de Vega amb Carlos Oquendo de Amat... Encara més: aquests referents, juntament amb altres com Luis Hernández o Joaquín Pasos, ens remeten a joves poetes o artistes que han mort en plena joventut. L'assumpció, doncs, passa per comprendre el perill que suposa viure el moment des d'un vitalisme exhacerbat, però tanmateix no deixa de ser l'única cosa que poden fer aquests "adolescents furtius" que es passegen pels poemes, començant pel propi autor. Així doncs, la fugacitat i la clandestinitat es combaten des d'una postura emergent, indeturable malgrat el perill d'esdevenir ícars de fang, com els avions del cel de Nova York al poema "El resplandor".

Los adolescentes furtivos, tan ben construït, podríem dir que gairebé “narra” el progrés d’aquesta veu poètica cap a la descoberta personal, a través d’una sèrie d’agrupacions de poemes: la ciutat urbana i la nit com a coordenades espaciotemporals, el descobriment del propi cos i el de la persona estimada, el descobriment dels espais físics que formen part de la seva memòria personal (Sabadell, París, Venècia...), la brevetat vital, els referents literaris i l’assumpció final de què parlava amb anterioritat.

He deixat per al final tot allò que distingeix Los adolescentes furtivos d’altres propostes semblants, i que marca no només la diferència de Quero amb altres poetes de la seva generació, sinó que eleva el seu poemari a la distinció: es tracta de les imatges que poblen els seus versos, d’una riquesa i un acoloriment increïbles, amb una llengua treballada, dringant, de vegades un pèl altisonant, però sempre esclatant. Totes elles es troben relligades en una sèrie d’estrofes amb molt de ritme musical, fins i tot quan opta per la prosa poètica.

Malgrat haver estat publicat per un petit segell anomenat Cap Béar, us recomano enfervoridament el descobriment de la poesia de Toni Quero. L’esforç de localitzar-la val la pena. En Toni té una pàgina web pròpia a partir de la qual hi podeu entrar en contacte davant de qualsevol problema, suggeriment o prec en la recerca del llibre. Us deixo amb un dels poemes de Los adolescentes furtivos que abans citava, anomenat “El resplandor”:

Sobre los muelles del Hudson / los pilotos trazan loops inverosímiles / y dibujan esferas tornasoladas.

El nocturno lagrimal / de los árboles / humedece la vaporosa / luna de cafeterías.

El sol leva el día. / Los adolescentes / lamen la belleza / que exhala / de sus propios cuerpos.

En Central Park / el resplandor de las teselas / atrae bandadas de turistas / y coronas de difuntos.

El dial tambalea los descapotables. / De Pompeya a Brooklyn / ícaros de barro esbozan / trovas en las azoteas. / Don’t stop the music.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.