Fòssils sentimentals


Londres nevat, de Jordi Llavina
Amsterdam llibres, 2009

Ressenya publicada a la revista Caràcters, número 50, Febrer 2010

Fossilitzar-se o evolucionar. Aquesta és la qüestió darwiniana que urgeix qualsevol escriptor en el moment de formalitzar l'obra següent, sobretot si es tracta del sempre difícil segon llibre. La precipitació pot dur a errors que només la distància temporal i l'experiència corregeixen, però la ironia de l'existència ens empeny a cometre'ls sense remei. Jordi Llavina debutava en la narrativa breu fa un any i mig amb Ningú ha escombrat les fulles, però darrera seu ja duia una trajectòria com a novel·lista i periodista cultural (i, evidentment, com a lector) que ha esdevingut fonamental per construir la seva nova entrega, Londres nevat, amb un marge d'error més petit: a aquestes alçades, Llavina té ben definida la seva proposta literària i, fent-li confiança, torna a orquestrar-la. En tot cas, la matisa i l'aprofundeix. Tornem a trobar-nos amb una prosa estilitzada, continguda, demorada per un detallisme minuciós, detenint el temps narratiu fins a la suspensió, per tal de poder reflexionar sobre els personatges a través d'aquelles petites coses que ens mostren les vileses i els defectes del caràcter humà: les manies, els tics, les angúnies, els rituals. Més encara: a Londres nevat la narració es dilata a causa de les derivacions acotades per parèntesis i guions. Aquesta entomologia amb què escorcolla les realitats aquí exposades, però, permet al narrador intervenir molt més del que estem acostumats, en un exercici que Llavina assaja per primera vegada en la seva prosa. La citació de Gesualdo Bufalino que encapçala el volum és la clau de volta per entendre-ho: "Deixa't veure, tu que m'espies". El narrador es deixa veure a través dels seus personatges, confonent-se en alguns cotes amb el mateix protagonista i provocant que la frontera entre la realitat i la ficció s'esvaneixi fins fer-se gairebé imperceptible.

Formalment, Londres nevat és format per sis narracions que tenen com a teló de fons la mort, responsable de l'activació de la memòria dels seus personatges. La neu que no cau, un retrobament impossible, un contacte familiar perdut o una gorra que cal retornar són les situacions que, irrealitzables per diversos motius, provoquen un estat d'espera i com a conseqüència la irrupció del record: el retorn d'algunes figures cabdals de la seva vivència sentimental provoca una revisió del passat i una valoració del present. El més curiós de tot és que són petits objectes quotidians, malmesos pel pas del temps o amb alguna tara enutjosa (una gorra anglesa defectuosa, un xandall vell tacat d'oli, un estoig per a documents), els responsables de posar en joc tanta memòria i tanta emotivitat. L'estil de Llavina, però, malgrat haver de tractar amb una matèria tan delicada, oscil·la sense estridències entre la sobrietat de "El cosinet andalús" i la ironia de "Hand & Raquet". La contenció i l'ús d'un llenguatge extremament polit (un català literari d'alta volada, que conjuga la tradició i la depuració amb expressions tan belles com "les tortugades de les façanes" o "un fum d'hores") augmenten proporcionalment la intensitat dels resultats.

Londres nevat té encara un altre punt important en la dissipació de les fronteres entre realitat i ficció, sobretot amb l'aparició sobtada i interventora del narrador, immiscint-se en els esdeveniments per puntualitzar, ironitzar i establir un diàleg directe amb el lector: el tuteja, li proposa reflexions, fins i tot de vegades desxifra algunes claus de la lectura, en un joc que enriqueix la vivència lectora, i que es rebla amb un bon grapat de referències literàries: Dinesen, Sherwood Anderson, Kavafis, Eliot... A Londres nevat hi ha força vida viscuda, però també molta vida llegida. Ambdues, vida i literatura, estan lligades indefectiblement a l'evolució personal, una evolució que en ocasions pateix el perill de fossilitzar-se, i que necessita de batzegades per fer-nos conscients que, malgrat tot, la vida segueix, i cal evolucionar. Com ho fa la prosa de Jordi Llavina.

Comentaris