27.3.10

"Contes", de John Cheever (1a part)


A finals de l'any passat vaig fer referència al narrador John Cheever (1912-1982) amb motiu de la publicació de la seva novel·la Això sembla el paradís!, que anys enrere havia llegit en una edició castellana trobada en una llibreria de vell. Aquell volum em va desvetllar l'interès per la seva obra, però no ha estat fins enguany que he pogut fer-me amb Contes, un volum gruixut de gairebé nou-centes pàgines que recull el bo i millor de la seva obra breu. Cheever, considerat als Estats Units una mena de Txèkhov del suburbi americà, l’any 1978 compilava la seva obra breu en una antologia guanyadora del Pulitzer i del National Book Award, convertint-lo de passada en una de les plomes favorites dels lectors del seu país, al costat de Robert Coover o Raymond Carver. Fa pocs anys, Proa feia la tasca d’editar-lo traduït per Jordi Martín Llobet, i l’any passat labutxaca en treia una edició “de butxaca”, la que faig servir.

El gruix del volum i el fet que es tracti d’històries breus sense cap connexió entre elles m'està obligant a llegir-me’l al llarg d’un temps dilatat, prenent-lo i deixant-lo segons la disposició que tingui o el temps de què disposi. Tanmateix, si en alguna cosa m'ha d’ajudar aquesta lectura intermitent, ha de ser l’ordre cronològic de l’antologia, que permet veure l’evolució estilística i temàtica de Cheever al llarg de quatre dècades. Els primers contes que he llegit (“Adéu, germà”, “Un dia qualsevol”, “La ràdio enorme” i “Els Hartley”) pertanyen a l’època en què Cheever va començar a ser publicat a la prestigiosa revista The New Yorker, un detall que no és balder si tenim en compte l’aparició d’una plèiade de personatges que pertanyen a les classes mitges-altes de la societat dominant nord-americana, gent envoltada de luxe, amb unes vides estandarditzades que segueixen els costums i les modes del moment (els anys quaranta i cinquanta, els de la Segona Guerra Mundial, la paranoia anticomunista, però també l'afiançament del capitalisme i el model que conduiria la societat nord-americana fins els "happy fiveties"). La guerra, però, és un eco llunyà per a aquesta gent, dels quals Cheever en fa un retrat acurat, sempre a través de la mirada d’un/s espectador/s bocabadat/s, que ens revela les pulsions soterrades que en realitat expliquen els seus actes, i la cara fosca de les seves vides.

Sense anar més lluny, “Adéu, germà” és el retrat d’una d’aquestes famílies dominants, possiblement novaiorqueses, possiblement demòcrates, possiblement conciliats amb la vida i la gent humil a través d’una consciència pública sanejada. Però al darrera de tota aquesta façana (escrostonada i erosionada com la façana de la casa de la platja on s'apleguen als estius) s’hi amaguen unes relacions complexes, sobretot enverinades per la presència d’un germà que els detesta, i que trenca l’aparent harmonia creada a partir de partits de tennis, còctels a la terrassa de la casa i banys a la platja adjacent. Si d’entrada el rebutgem per la mesquinesa del seu comportament, Cheever demostra la seva capacitat com a hàbil narrador quan en un moment determinat li dóna la volta al mitjó i ens adonem que en realitat és un home amargat per la lucidesa del seu pensament. Des que el pare (el cap de família) és mort, la mare s’ha enganxat a l’alcohol, i la resta de germans viuen callant i proposant-se converses i actes basats en la frivolitat.

No tot és el que aparenta en la superfície, doncs. Més endavant algú parlarà del “somni americà” i de la pèrdua d’aquest somni, però Cheever és dels primers que posa en dubte almenys la façana del somni. A“La ràdio enorme”, una mena de faula fantàstica, un matrimoni canvia la seva ràdio (parlem dels dies anteriors ) i en comptes de captar canals de música clàssica, capten les converses del veïnat. Un rusc luxós que, però, de seguida mostra que la felicitat és allunyada de la majoria de les llars que el poblen. Aquesta infelicitat, seguida amb una barreja d'angúnia i compassió, també es va filtrant en la vida dels propietaris de la ràdio.

6 comentaris:

  1. Jo també tinc els sus contes i, al igual que tu, els vaig llegint de forma intermitent, és un recull que agafo, el llegeixo durant uns dies i el deixo reposar fins a tornar-hi al cap d'un temps, d'aquesta manera encara em queden un bon grapat de relats per llegir, malauradament ja no puc dir el mateix de les seves novel.les.

    Per a mi Cheever, tot i repetir el que deia en l'entrada anterior que vas fer, és un dels 4 o 5 autors nord-americans més importants del segle XX.

    Una abraçada i moltes gràcies per la teva magnífica crítica de l'entrada anterior.

    ResponElimina
  2. Ja fa alguns anys -menys de deu- van apareixer en castellà els contes de Cheever amb una molt valuosa introducció de l'escriptor argentí afincat a Barcelona Rodrigo Fresán. Cheever em va semblar un contista superior i a través de Fresán vaig saber que moltes de les seves històries són autobiogràfiques, com per exemple "Adeu germà". Cheever va tenir una vida molt especial que es fa manifesta en la seva obra. Un conte titolat en castellà "Un marido rural" va despertar l'admiració d'algú tan poc donat als afalacs com era Nabokov.
    Celebro que frueïxis de Cheever.
    Salutacions!

    ResponElimina
  3. Vaig llegir els contes i em van agradar força. També he llegit la seva biografia (en castellà), Cheever sembla que va ser alcohòlic, cosa que , per mi, explica la sensibilitat amb què relata certes coses.

    ResponElimina
  4. Cheever era obertament alcoholic i obertament bisexual. Les seves memòries en donen fe. A mi els seus relats em semblen insuperables. Sento que l'autor del blog no ens contesti. Tinc la impressió de parlar amb una pared. Què hi farem?

    ResponElimina
  5. Perdona, Glòria; perdoneu, Mireia i TQ: poca cosa podia afegir a la informació que ens doneu, i que trobo molt interessant per comprendre millor no només el perfil de Cheever, sinó també la seva obra. Però com vaig dir en l'article, sóc encara en una part molt primerenca de la seva producció, i suposo que avançant amb la lectura podrem anar aprofundint en els temes més importants i més relacionats amb l'experiència pròpia de l'autor. De tota manera, sí que estic amb vosaltres: Cheever és un dels grans de la narrativa nord-americana, ja m'ho va demostrar quan vaig llegir "Això és el paradís!". Gràcies per participar, i espero que sovintegeu el llunÀtic.

    ResponElimina
  6. precisament ara estic llegint aquests conte sinicials, i el teu comentari em sembla molt encertat. També els llegeixo de forma intermitent, alternant amb altres llibres, però aquests primers contes, de moment, em seblen boníssims. Una bona lliçó.

    ResponElimina