7.2.10

"L'home és un gran faisà en el món", d'Herta Müller


Des dels temps que van premiar algú tan oblidable com Echegaray per evitar un conflicte polític amb Espanya que hagués suposat premiar el català Àngel Guimerà, i tenint en compte la discutible entitat d’alguns dels darrers premiats, sempre he procurat relativitzar la vàlua del Premi Nobel de Literatura en les meves decisions lectores. Però també he d’admetre que la darrera guanyadora, Herta Müller, m’ha sorprès per la prosa esmolada i punyent que mostra a L’home és un gran faisà del món, editat de forma oportunista i oportuna per Bromera (que s’està convertint, en una decisió molt encertada, en el catàleg dels Nobel en català), i traduïda pulcrament i rigorosament per Ramon Monton.

Müller, d’ascendència i llengua alemanyes, és nascuda en territori romanès, on els germànics són una minoria que, a partir de la Segona Guerra Mundial i amb l’arribada del règim comunista, començarien a viure una doble repressió. D’una banda, el seu origen els convertia en l’enemic a batre i a humiliar; d’una altra, la identificació del comunisme amb tota una sèrie de principis basats en la nació, la cultura i la llengua els convertia en estrangers en la seva pròpia terra. És en aquest punt que arrenca la novel·la de Müller, ambientada en un llogarret de la Romania rural, on el protagonista, el fariner Windisch, viu en les seves carns la desil·lusió i la desesperança d’una vida quotidiana asfixiada pels rigors de la pobresa i la repressió. Al seu voltant la majoria de personatges, tant els alemanys com els romanesos, són gent humil, de poca educació i molt supersticiosa, i d’aquests tres aspectes es perfila l’estil que l’escriptora convertirà en determinatiu i identificador, tant del món que retrata com de la seva prosa: frases curtes i esmolades, esporgades de llenguatge massa complex; concentració de les descripcions en imatges potents i neguitejadores, carregades de simbolisme; interpretacions distorsionadores de la realitat. Talment un poeta, Müller concep el microunivers que es mou al voltant de Windisch a partir d’elements simbòlics, relacionats amb la mort, el mal averany, el sexe o la tristesa. El seus motius són evidents: a banda d’aconseguir una obra breu però intensa, carregada de lirisme, vol comunicar-nos una sèrie de conceptes que identifiquen la Romania comunista de postguerra sense caure en el pamflet, sense oblidar que més enllà de les nostres concepcions polítiques i ideològiques està parlant de persones afectades per la incomunicació, per la repressió d’un poder corromput, per les limitacions d'una vida derrotada.

Els poders que controlen el poble, el rector i el cap de la policia, actuen com a repressors i a la vegada com a corruptors: els alemanys que poden decideixen marxar a l’exili, cap a Alemanya, però per aconseguir els visats oportuns han de deixar-se dominar per tot un mecanisme de corrupció que es basa en els aspectes més primaris de l’home: la riquesa, l’aliment i el sexe. Windisch i la seva esposa Katharina es veuen amb la controvèrsia de deixar que el rector i el cap de la policia s’aprofitin de la seva filla, Amalie, una jove atractiva que ja té la seva pròpia història amorosa. La seva mare, Katharina, deportada a Rússia durant la guerra, ha hagut de passar pel mateix que ara ha de passar la filla: és en si mateixa una supervivent, tal com se’ns explica va haver de vendre el seu cos per aconseguir aliments a Sibèria, en el gulag on va ser deportada. Per al seu marit, però, la prostitució és un motiu de menyspreu i de preocupació. I mentre ell es pren de forma passional i emocional la possibilitat d’oferir el cos de la seva filla a canvi de la promesa d’una vida millor, la seva dona actua amb el mateix raonament cru i clar que li va permetre sobreviure. Així doncs, els homes, opressors i oprimits, també són qui estableixen la moral. La dona, les dones, sota aquest domini i essent l’objecte de desig a la vegada que l’objecte de control i de mercantilisme, esdevenen més pragmàtiques i pràctiques. Sembla que Müller ens vulgui argumentar que no és pas bonic, però és el que cal fer, mentre que els plantejaments semblants als de Windisch són més immobilistes, menys infructuosos, per molta dignitat que pretenguin demostrar.

El joc literari s'inicia des del mateix títol, una dita el significat de la qual és ben diferent per als romanesos o per als alemanys: per als primers significa desgràcia; per als segons, vanitat. I és així com s'articula la progressió narrativa. Windisch, el protagonista, vol passar del primer estat al segon, i mentre Müller ens va acumulant episodis que aparentment no tenen una continuïtat (els capítols estan escrits com a escenes independents que troben en l'acumulació els nexes narratius), anem seguint els intents infructuosos del fariner per aconseguir sortir d'aquesta situació vital. Així doncs, els capítols del llibre (anomenats amb els objectes i els ens que prenen significat simbòlic, “La llàgrima”, “La mosca” o “La papallona de la col”) funcionen com a fotografies, com a imatges esparses, fragmentades, amb l'objectiu de narrar els moments puntuals d'una vida rutinària, que si fos exposada de forma lineal seria insuportable.

El més impressionant de l'obra d'Herta Müller, però, és la capacitat poètica d'aquestes imatges. Al capítol “Entre les tombes” ens explica com es van conèixer Windisch i la seva dona Katharine. Ambdós havien perdut els seus respectius amors en la guerra, i van coincidir un bon dia al cementiri. El plor pels seus éssers estimats els fa passar immediatament a fer l'amor entre les tombes: “En Windisch es va aixecar i es va cordar els pantalons. El cementiri era gran. En Windisch va saber aleshores que no era mort.” L'experiència és per a ells ben diferent del que aparenta, ja que l'altre es converteix en la persona morta, i des de la posició on es troben es com si haguessin fet l'amor amb els desapareguts: “En Windisch va mirar per damunt dels seus cabells. Les làpides brillaven. Ella tremolava.”

El paisatge és molt important al llarg de l'obra. “L'estany està agitat. A la superfície de l'aigua es veuen onades. El paller projecta la seva imatge mòbil i immutable a l'estany. Al voltant del paller, les granotes arrosseguen les panxes blanques damunt l'herba.” Aquesta agitació de l'estany contrastada amb la imatge del paller projectat apareix al mig del capítol “Les cartes gastades en beguda”, quan el vigilant nocturn, company habitual del protagonista, comenta a Windisch que si desitja els passaports haurà de deixar que s'aprofitin de la seva filla Amalie. El torbament i la confusió de Windisch es veu reflectit en el paisatge que els envolta. I en altres ocasions passa el mateix, fins al punt que els mateixos personatges, conduïts per la seva superstició, identifiquen l'aparició d'una òliba amb les dues morts que marquen la narració, o humanitzen una pomera en una de les imatges més surrealistes i inquietants de tot el llibre.

L'home és un gran faisà del món mereixeria un comentari més exhaustiu i profund que no pas aquestes quatre ratlles, per la seva capacitat evocadora i generadora de lectures i d'interpretacions. És aquesta la gran riquesa d'un llibre que amb prou feines arriba a les cent trenta pàgines, i que deixa el lector somogut i congelat com les persones que morien al gulag on va haver de sobreviure Katharina, la dona de Windisch: “Cada matí hi havia homes i dones que es quedaven asseguts als bancs, amb els ulls oberts. Deixaven passar els altres. Estaven congelats. S'havien quedat asseguts en el més enllà.”


2 comentaris:

  1. Molt bona ressenya, David. I gràcies pel que dius de Bromera, i també pel que respecta a Ramon Monton. Vam tenir la sort que acceptara fer aquesta traducció en un temps rècord (calia ser "oportunista" o el castellà se'na menjava el terreny) i amb una qualitat impecable. L'obra és breu, però en absolut senzilla de traduir, com bé has pogut comprovar. És de justícia reconéixer aquesta feina dels nostres millors traductors, no sempre ben valorada.
    Una abraçada,
    JC

    ResponElimina
  2. Gràcies, Joan Carles, ets molt amable. La veritat és que si la resta de títols de l'Herta Müller són tan bons, l'heu ben encertat. Crec que has entès que considero positiu que hàgiu estat "oportunistes" i "oportuns", però t'agraeixo la puntualització.
    Una abraçada,
    David

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.