"Col·lisions", de Lluís Calvo


Presentació a la Llibreria Catalònia el proper dimarts 23 de febrer, a les 19 hores.
En un sentit estilístic i fins i tot anímic, la poesia de Lluís Calvo, tan ben representada en títols com El buit i la medusa o Cent mil déus en un cau fosc, sorprèn pel seu to engolat (en el sentit català: amb veu de gola), cavernós, profund. En Lluís ho explica al seu darrer llibre, Col·lisions, premi Octubre de poesia: "la poesia ha de sotragar, remoure i pertorbar sense concessions". El sotrac de què parla prové d'uns textos llargs, escrits en art major (molts són alexandrins), molt descriptius, de tant en tant críptics, però que responen a un discurs entenedor, que ens mostra els esguerros del teixit esfilagarsar de l'ànima humana. Tanmateix, el que alguns han vist i titllat de "nihilisme", en Lluís ho veu com un optimisme conscienciat, que demana una voluntat activa per part del poeta: cal que pretengui convertir aquest optimisme en quelcom d'útil, i no només benintencionat.
Evitaré dir que Lluís Calvo és un poeta moralista i provaré de ser més específic assenyalant que la seva poesia mostra la construcció d'un model moral, d'un "jo" moral; o, si més no, la sorpresa i el rebuig davant certes actituds vitals. Les "col·lisions" del títol es refereixen als ensurts o els aürts del poeta amb la realitat, i a la vegada dels que pateix el lector amb els seus poemes, reflexos d'aquesta realitat anomenada. L'obra, densa en contingut, es fragmenta en cinc parts sense títols ni citacions, però que es delimiten per l'abast temàtic i per la construcció literària. La primera part connecta amb les obres anteriors de Calvo, perfilant els interessos d'aquesta nova proposta: a "L'instint", se'ns parla de la naturalesa humana, que "aprèn, com la bèstia que ulula, les lleis de la ceguesa: / copular, emboscar-se, menjar la veu dels morts." Aquests morts poden ser els escriptors llegits o els personatges coneguts al llarg de la vida, com ara "La dona de les papallones", i del seu record i de la seva vivència n'extreu conclusions igual de simples i punyents: "la mort, el sexe, el temps: una mateixa eruga." Tanmateix, cal un "Elogi de la felicitat", "una mena d'inconsciència / que sempre juga a viure / i no pregunta, mai, perquè." Un dels millors poemes, "Ny glypotek", és un joc de correlats entre l'observació d'uns rostres funeraris a Viena i el so dels crits dels turistes a la muntanya russa del parc del Tívoli, "I els esgarips són l'ombra / d'una mort que s'evita com un joc, / sempre a l'últim instant, l'instant del xiscle." Així doncs, la veu poètica es converteix en testimoni i alhora en coordinador d'aquestes dues realitats posades en les mateixes coordenades: l'eco de la mort passada i el besllum de la mort futura, lligades per una imatge i un so.
Un cop ha delimitat l'abast del concepte, a la segona part Calvo retrata com l'ésser humà prova de sostreure's a la concepció de la dualitat entre vida i mort a través de les seves accions. Això li permet introduir el món contemporani, el dels freaks a "Otaku" (que prova de desdir-se del seu propi i incòmode rostre a través de la disfressa), el de la literatura de ciència-ficció a "Cyberpunk" (concepte creat per l'escriptor William Gibson i manllevat per films com Matrix), el del consumisme de les grans superfícies a "Àgora", on la vida és vista com un objecte de consum ("l'oferta 3x2: / compra mort, paga fam i emporta't, gratis, l'ànima"). I encara li resta temps per comparar-nos amb el regne animal a "Les hienes" i "Nyus": "l'amor és un caçador furtiu / que ens malfereix, com nyus esperitats, / que fugen, en manada, del gran foc."
La tercera part trenca amb l'esquema compositiu emprat fins ara, basat en les llargues exposicions d'art major, petites narracions en vers, fins i tot amb personatges protagonistes, escenaris i una actitud discursiva. Aquests d'ara són poemes molt més breus, pinzellades de pensaments que prenen la naturalesa com a motiu per reflectir-hi l'existència humana i els conceptes abstractes que la delimiten ("El passat, com un rèptil, mor de fred", "I el mot, / mai no respon / si no interpel·la, rústic, les fretures", "la ment / és un amor / que busca, humil, els llavis de la parla"). També la quarta part significa un trencament, ja que Calvo assaja una mena de diccionari on prova de definir a través de proses poètiques els conceptes que confabulen la seva poesia, la seva creació com a artista i la seva visió del món finalment prefigurat a Col·lisions.
La cinquena part torna al to i a la forma de les dues primeres per tancar el recorregut del poeta amb "Inussunnquag (L'últim camí)" i algunes constatacions òbvies, que tenen a veure amb la niciesa de la nostra existència. Per tot plegat, podem dir que Col·lisions rebla en la poètica de Lluís Calvo, aprofundint i buscant noves vies d'exposició sense fer canvis radicals i amb les premises ben arrelades. Si algun retret podem fer-li al poeta és la seva capacitat versificadora, l'exhaustivitat de la proposta, que esgota totes les possibilitats que li sorgeixen en el camí de la creació, amb el possible cansament del lector, sotragat d'entrada per la violència de les col·lisions, però després vençut per un recorregut tan extens. No és pas necessàriament negatiu, perquè demostra l'estat de gràcia de Calvo (i li suposa un treball diari i incansable de versificació, de compromís poètic), i converteix la lectura poètica en una experiència més propera a la narració. La incògnita serà comprovar cap a on s'enfilaran les properes creacions del poeta després de compendiar a Col·lisions un recorregut poètic i vital de forma tan totalitzadora.

Comentaris

  1. Per moments, se'm fa pessat en la lectura, de tantes coses que vol dir i com les diu.
    M'agrada més als poemes curts que a les narracions versificades...

    ResponElimina
  2. Príncep: com assenyales, en Lluís vol dir moltes coses, i això fa que "Col·lisions" sigui un llibre molt dens. Cal una lectura reposada, talment fos una novel·la. Trobo que és un llibre plagat d'encerts, que no es pot llegir a picossades, i que aprofundir en ell provoca el plaer de col·lisionar amb imatges sorprenents i idees crítiques i instigadores de pensament sobre el nostre món actual. Si li dediques el temps que mereix i hi poses paciència, potser aniràs veient els seus encerts.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada