2.1.10

William Faulkner


El segle XIX va significar en la literatura europea la consolidació de la novel·la com a gènere preeminent, com a terra de conreu de les tècniques literàries més innovadores. El Romanticisme i el Realisme van anar donant forma a una estructura més o menys establerta, que va trobar en la burgesia i les seves vicissituds el context més adequat per desenvolupar les trames morals i sentimentals. Amb el sorgiment del proletariat i l’aparició de formes narratives com el Naturalisme, les diatribes es van desplaçar cap a les dificultats vitals d’aquestes classes, i les seves trobades i topades amb les classes dominants. En els anys següents, sobretot a començaments del segle XX, van aparèixer novetats en el camp narratiu degudes a James Joyce o Franz Kafka, però els referents temàtics no van variar gaire: bé fossin proletaris, bé burgesos o funcionaris, les seves històries reflexionaven sobre la relació de l’individu amb el món que l’envolta, el món urbà anul·lador de les individualitats en les grans societats modernes.

Va ser als Estats Units, un país de jove fornada durant el segle XIX, però amb una entitat i idiosincràsia pròpies en el XX, d’on sorgiria una renovació a nivell temàtic, sobretot pel que fa al context i als personatges. El vast territori nord-americà va anar forjant petites poblacions que, malgrat les dificultats, prosperaven amb l’esforç dels nouvinguts. Generació rere generació anaven fent seva la terra, forjaven nous lligams amb el país, i es desvinculaven del clima social europeu per donar peu a noves relacions interpersonals, perjudicades per les grans distàncies, per les dureses del clima, pels canvis en l’escala de valors, basats en els preceptes del calvinisme: religió i treball. I mentre Herman Melville retratava la vida dels pobles costaners i Henry James s’europeïtzava des de Nova York, a l’interior del país, a les zones rurals de l’est mitjà i de l’oest s’anava forjant una nova mirada, que tenia com a herois (o com a antiherois) tota aquella gent petita, esforçada en cultivar cotó o cereals, que tenien la granja i l’església com a bases de la unitat familiar. Les enveges entre famílies, la lluita contra les asprors de la terra, fins i tot els arguments més truculents (incest, embarassos no desitjats, alcoholisme, assassinat), totes aquestes temàtiques van anar desfilant per les seves plomes. Després, en plena societat industrial, sorgirien els seus hereus, els denunciants de la cara fosca del somni americà (Capote, Salinger, Carver, Cheever). Però ara parlem dels seus antecessors, la primera generació d'escriptors del segle XX, encapçalada per John Steinbeck, Sherwood Anderson i, sobretot, de William Faulkner, els narradors de l’Amèrica rural, de l’Amèrica castigada per una vida dura i que, quan comença a aixecar el cap, rep el cop del crack econòmic del 29.

William Faulkner és, possiblement, el més gran de tots ells. El brogit i la fúria és una demostració impressionant d’estil i de qualitat literària. Amb aquesta obra assenta una tècnica molt complexa, basada en la mirada coral (alternança de veus narradores), l’ús de variats recursos narratius (el monòleg interior, el diàleg i fins i tot les tècniques d’introspecció subconscient que Joyce empra a Ulisses), un llenguatge que oscil·la entre el preciosisme líric propi del narrador i el llenguatge col·loquial dels personatges, i un esperit èpic abrupte, sorgit d’unes vides aspres i anònimes, sense cap sentit heroic o exemplaritzant. Nascut el 1897, Faulkner publica una sèrie de novel·les que, malgrat la manca d’èxit inicial, aniran calant entre la crítica de generacions successives, fins a ser valorat amb la seva justa mesura, culminada amb el premi Nobel del 1950. I, com s’assenyala molt encertadament al blog “Espai de llibres”, les sis obres mestres escrites per Faulkner corresponen a un brevíssim període temporal, concentrat de brillantor artística que després ja no podrà repetir, sobretot les cinc primeres: Sartoris (1929), El brogit i la fúria (1929), Mentre agonitzo (1930), Santuari (1931) i Llum d’agost (1932). La sisena, Absalom, Absalom!, és datada el 1936.

Un dels grans encerts de Faulkner, a banda de la creació d’un espai dimensional molt particular (el comtat fictici de Yoknapatawpha), és els diferents nivells estilístics que barreja en totes les seves obres, i que Manuel de Pedrolo, en el pròleg a Mentre agontizo, descriu de la manera següent: “la parla corrent, un idioma més acurat que tradueix el pensament conscient i una veu lírica de l’inconscient, una veu indiferenciada, comuna a tots els personatges, com si Faulkner ens hagués volgut precisar l’únic nivell en el qual és possible la comunicació autèntica: precisament aquell on abandonem la nostra individualitat i, a la insabuda, acudim a les arrels de la nostra espècie, de la nostra condició.” Tot això fa que la lectura de les novel·les de William Faulkner sigui una experiència incòmoda però del tot fascinant. Només Dostoievski ha estat capaç de sondrollar-me com ho fa el nord-americà. Les seves obres són flames dins la foscor, alimentades per la pròpia negror de l’ànima humana, exposada sense cap mena de contemplacions.


3 comentaris:

  1. Moltes gràcies per l'apunt! En prenc nota ;)

    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Vaig llegir fa temps "El soroll i la fúria" i tot i que al començament em va costar d'acostumar-me a l'estructura narrativa el vaig acabar gaudint moltíssim. Felicitats pel post!

    ResponElimina
  3. He llegit 3 novel·les d'Steinbeck, i en sóc un devot seguidor. Si Faulkner si assembla només una mica, segur que m'agrada.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.