Una remor de pàgines passades


Dissabte, 30 de gener.- M'havia de llevar a les 6.30 per arribar a agafar el bus Sabadell-Granollers de les 7.30. Si no, el següent sortiria a les 9.30, l'hora d'inici de la taula "Cultura en temps de xarxes", moderada pel Toni Ibàñez a la Catosfera 2010. Però si et dediques tota la setmana a pluriocupar-te en dos llocs diferents que demanen dinar de carmanyola i quatre viatges en tren, si decideixes el vespre del divendres sortir per Barcelona i veure una mica de món, sopar després amb uns amics i tornar a casa amb un dels últims trens, és molt probable que l'endemà li demanis cinc minuts més al rellotge i es tornin una hora sencera. O més.

Fins que no m'hi acostumi, encara viuré amb aquesta sensació durant unes quantes setmanes. Mentrestant, us demano paciència amb el llunÀtic: he de reduir la meva dosi blogaire a una càpsula per setmana (els dissabtes o diumenges); qui sap si amb sort dues, si esgarrapo alguna hora de son diària.

Dijous, 28 de gener.- A les 6.30 del matí sona el despertador amb un to que em resulta impertinent, perquè és el sorollós avanç del llarg dia que m'espera. Camí de la primera feina, a l'escola, fullejo l'Avui, des d'on en "Papitu" Benet i Jornet no es mossega la llengua quan parla del seu llibre de memòries, acabat de publicar. Rodoreda, Espriu, Vilallonga, Terenci Moix o Montserrat Roig són alguns dels noms que passen per les seves pàgines, amb consideracions no gaire afalagadores, però sí desmitificadores. Però encara són pitjors les consideracions pel món del teatre. En qualsevol dels amfiteatres de la cultura catalana som quatre gats, però les punyalades volen en totes direccions. Tanmateix, les invectives del pare dels culebrots catalans (ai, perdó, dramàtics) em desvetllen l'ànima xafardera. Seria una bona lectura abans d'entrar a classe, per entrar en calor...

Avui se'm fa difícil encarar-me a la lectura de L'home és un gran faisà en el món, de la Premi Nobel Herta Müller. La seva factura rugosa i la seva ploma tallant com un estilet se'm fan massa ominoses, per a aquesta hora del matí. Es tracta d'un llibre breu, excel·lentment escrit, però profund, farcit de llenguatge simbòlic que mereix ser llegit amb deteniment, no pas amb mig cervell adormit i l'altre mig reblanit per la mandra.

Fins al migdia no puc fer un cop d'ull fugisser al correu i al Facebook: és d'aquells dies que se m'acumulen els missatges interessants, després d'unes quantes jornades ben escarransides. També tinc un bon grapat d'escrits a mitges per a publicar al llunÀtic. I ja no parlem dels llibres pendents de lectura, amb una activitat editora que no s'atura. Fins ara, la meva vida havia estat força contemplativa, amb temps per a les meves giragonses dialèctiques, però amb patiments econòmics. Ara és proporcionalment a la inversa, és clar. "Pluriocupat" (si no existeix, me l'invento jo, el mot), sento de lluny una remor de pàgines passades a gran velocitat, però que no puc aturar-me a llegir. M'he baixat del món per una estona; quan hi torni, no el reconeixeré... I per a mi, és clar, el món no és pas aquest lent escolar-se de les hores, a la realitat més pragmàtica.

Passo la tarda a l'editorial, entre correccions de catàlegs, llibres de comptes i publicitat. Al vespre no tinc gaire més esma que per a un bany i un sopar ràpid. En una altra mirada fugissera a Internet, llegeixo que J. D. Salinger ha mort. No puc entretenir-me amb els primers articles de la catosfera que en parlen, perquè he d'anar a dormir. I ho faig tot pensant que el nord-americà va tenir sort. El vigilant en el camp de sègol li va permetre baixar-se del món, en el seu cas el més gris, i viure segons el seu antull. Sense obligacions d'entrega, sense horaris per complir, sense compliments ni compromisos. Deixant escolar-se les hores amb suavitat entre pàgines escrites, lectures al caliu de la llar, passejades entre la naturalesa. És clar que no sé pas com era la vida de Salinger i simplement m'ho imagino. O imagino com seria per a mi, si fos possible, si pogués ser jo qui fes la remor de pàgines passades, però amb el meu tempo personal.

Comentaris

  1. Jo també vaig de bòlid, encara que tinc una feina més o menys estable, estic al mig de molts projectes i també hi ha moments que no tinc ni el cap per llegir ni per escriure al blog.
    Ànims!

    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. La veritat és que sempre m'he demanat d'on treis tant de temps la gent que escriviu tan assídua i llargament als blogs! Quina enveja!

    ResponElimina
  3. Us vam trobar a faltar...

    ResponElimina
  4. Llunàtic, no t'aturis gaire. M'agrada el que escrius.

    ResponElimina
  5. Jo també us vaig trobar a faltar, a la resta de catosfèrics, Toni!

    Gràcies, Allau! Faré el que podré...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada