4.1.10

"Mentre agonitzo", de William Faulkner


L’Addie Bundren és al llit, moribunda, mentre el seu marit i els seus fills la vetllen, cadascun amb una actitud diferent, que va des de la indiferència, passant per l’astorament, la indignació, el rebuig o l’abnegació. De fons, mentrestant, l’única banda sonora que acompanya el seu final és el so tètric dels xerrics de la serra que dóna el seu fill Cash mentre li prepara el taüt. La dona agonitza mentre mor la tarda, i l’acció de Mentre agonitzo no s’iniciarà fins que la família es posi en marxa per complir la darrera voluntat de l’Addie, dur-la fins al panteó dels seus, a la llunyana ciutat de Jefferson, per ser enterrada. La distància i la climatologia, però, dificultarà encara més el trànsit penós d’Anse Bundren, el marit, i els seus fills, que inicien una travessia moralment i físicament destructiva.

A Mentre agonitzo, Faulkner torna a orquestrar tots els encerts que van fer de la cèlebre El brogit i la fúria una obra mestra. Aquí, però, la narració encara és més fragmentada, dividida en cinquanta-nou capítols força breus, que canvien constantment de punt de vista. L’agitació mental d’alguns dels personatges (el trastorn mental de Vardaman que, culpabilitzant-se inconscientment per la mort de la mare, la identifica amb un peix que ha pescat i donat mort; l’obsessió d’en Cash per centrar-se en els detalls de la feina de fuster; la davallada mental d'en Darl, el que aparenta ser el més racional) fan que la lectura d’un capítol sigui de vegades conflictiva, per la simultaneïtat de línies narratives que empra (descripcions i monòlegs al costat del discurs entretallat i sense puntuació de l’inconscient dels personatges). Tanmateix, Faulkner depura l’estil de Joyce (o, des d’un altre punt de vista més purista, l’embastardeix), permetent als lectors arribar a una certa comprensió de la narració amb la complementarietat d’altres visions narratives. Per exemple, l’escena crucial del creuament del gual del riu, crescut per les darreres pluges, és un dels moments més tensos i desgavellats gràcies a (o a causa de) la fragmentació. I si bé els pensaments dels implicats són confusos, els altres personatges, que exerceixen d’espectadors, ens aclareixen les accions de l’escena. El desgavell prové de dosificar-nos aquests aclariments, en benefici d’una tensió angoixant, acumulada pels capítols anteriors, en què marit i fills accepten fatalment, com si fos una maledicció, l’encàrrec de la mare, i l’afronten a cara de gos, amb una tossuderia obsessiva.

L'odissea de l'Anse Bundren no només va transitant de fatalitat en fatalitat, sinó que mostra la descomposició de la família una vegada que l'Addie és morta. Faulkner es reserva un sol capítol, cap a la part final del nus de l'obra, per donar veu a l'Addie i conèixer molt millor com va ser la seva relació prematrimonial amb l'Anse, com s'hi va casar, i com van anar arribant els fills. Mentrestant, cadascun d'ells anirà trobant-se amb les pròpies misèries morals de la condició humana, afrontant-les des de l'egoisme, la ignorància i la por, amb unes conseqüències nefandes. Només l'Anse, de qui no se'ns fa un retrat precisament afalagador, tancarà l'obra havent-se sortit amb la seva, tornant a casa “amb aquella mena d'expressió de gos apallissat i d'orgull”, i concloent que en aquestes condicions, i amb aquesta mena de gent, la família i el matrimoni no són res més que ràfecs vitals, necessaris però intercanviables. L'Addie Bundren només ha esdevingut un rol, el d'esposa i mare abnegada. I si bé descobrim que l'Addie formula el desig de ser enterrada a Jefferson empesa pel despit, obligant el seu marit i els seus fills a fer quelcom per ella després d'una vida de negacions personals, també esdevé la certesa final que serà oblidada molt abans de ser enterrada.


1 comentari:

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.