Màrius Torres


Dos anys abans que commemoréssim el centenari del naixement del poeta lleidatà Màrius Torres, jo ja en parlava per aquests verals en motiu de la relectura dels pocs poemes que ens va deixar, després que la tuberculosi se l'emportés amb només trenta-dos anys. En la imatge podeu comprovar la seva fragilitat física, tan evanescent i delicada com els versos dedicats a Mahalta (la seva estimada Mercè Figueras, que aquí l'acompanya), un petit recer de bellesa de regust romàntic i base simbolista. Com a petit homenatge, recupero els dos posts publicats llavors, un d'ells el poema "Febrer".

Qüestió de gustos (poètics)
La poesia és la més subjectiva de les escriptures. No pas per a l’escriptor (que també), sinó per al lector: hi ha novel·les que ens guanyen en els recorreguts llargs, per pur esgotament de la nostra resistència. D’altres, ho aconsegueixen des de la primera ratlla, i la tasca de l'escriptor radica en mantenir la nostra atenció fins al final. Però ai, la poesia! Ella no té tants privilegis: és com una sageta que fuig, fuig ràpid i se’ns escapa. No podem veure la trajectòria, simplement sentir el seu impacte en nosaltres.

Fa quinze anys, a l’institut, rebia classes de grec d’un personatge molt a tenir en compte, l’escriptor Antoni Pladevall (autor de Terres de lloguer). Enamorat fins al moll de l’os de la cultura clàssica i de la seva terra, Osona, ens parlava de tot i de res amb sentiment i delectança. Divertit, sorneguer i emfàtic, un bon dia ens va parlar d’un dels seus poetes favorits, el lleidatà Màrius Torres. Les seves classes eren així, començaves amb el "tó ploion ploi tón limena" (la nau navega cap al port) i acabaves amb qualsevol cosa del seu interès, que així ens el feia del nostre.

Aquests dies rellegeixo la poesia elegant de Màrius Torres, un dissortat poeta català que va morir en plena joventut, al començament de la Guerra Civil, per culpa de la tuberculosi. Malauradament, la seva figura no tingué el ressò d’un Salvat-Papasseit. I per això me l’estimo especialment, perquè ningú s’ha molestat a reivindicar-lo públicament, perquè no simbolitza absolutament res perquè pugui ser tergiversat o utilitzat, i perquè amb el temps ha esdevingut un clàssic elegant i reposat. Com els bons vins, com el vi de Falern del poema “Febrer”.

La llengua catalana ha gaudit de tres poetes majúsculs: Riba, Carner i Maragall. Un intel·lectual d’elevadíssima cultura, un esteta dominador del joc poètic i un esteticista de l’emoció. I, vet aquí, la poesia de Màrius Torres m’emociona com cap d’ells ho aconsegueix. Deixeu-me ser irreverent: Riba em resulta plomís, Carner m’ha guanyat amb els anys però per a l'escarni i el divertiment prefereixo a Pere Quart, i Maragall en ocasions se'm fa massa cerimoniós. Torres, davant la claredat ofuscant del seu destí (la mort) i emocionat pel món que l’envolta (la vida), aconsegueix que els extrems casin amb elegància. D’un gust i estil classicistes, la intertextualitat (referències a Blake, Poe, Dante, Shakespeare o la poesia trobadoresca) i la intemporalitat (la natura sempre és el teló de fons de les seves reflexions) són els elements més destacables d’uns versos d’extracció clàssica, emmarcats en el simbolisme de Baudelaire o l'anomenat Riba, de qui Torres era un fervent seguidor. La llengua és pura, cristal·lina, flueix neta i esmolada de totes les arestes.

Tanmateix, els assoliments de l’obra continuada i profunda de Riba, Carner i Maragall, el populisme de Salvat-Papasseit, l’obra cosmogònica d’Espriu o la sentimentalitat de Martí i Pol han silenciat els versos de Màrius Torres. Per això gaudeixo tant del llunÀtic, perquè aquests dies (Febrer del 2008) li dedico un sentit homenatge tan extens com desitgi. Espero que serveixi perquè altres descobriu aquesta trista figura poètica i el llegiu, recuperant-lo de l'oblit. Per a properes ocasions prometo transcriure una aproximació de Carme Arnau a la seva figura, que obre l'antologia d'edicions 62 compartida amb Salvat-Papasseit i un altre gran oblidat, el mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel.


Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l'atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
-sempre el somni que precedeix la força!-

Les branques d'ametller senten, sota l'escorça,
un moviment suau i obscur.

El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera.
Els torrents se'n nodreixen poc a poc.

Tot és tebi i frisós com davançant el foc
de la pròxima primavera.

Daurats migdies dels minvants d'hivern!
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l'arrel i la semença.

Així els antics, en gerres de rústega faiença,
guardaven el vi de Falern.


Comentaris

  1. A mi també m'emociona molt la finor de Marius Torres. La seva escassa obra em sembla un destil·lat refinadíssim d'expressió poètica. Del tot recomanable.

    ResponElimina
  2. David, la foto que amb què has il·lustrat el teu post la tinc sobre la taula del despatx. Fixa't en la mirada de Mahalta. Em té captivat.

    Comparteixo tot el que dius sobre el (meu) poeta, ponentí com jo, encara que reposi a Sant Quirze de Safaja. Et recomano una visita a la seva tomba. Val la pena.

    Deus saber que enguany celebrem el centenari del seu naixement i que a la meva ciutat farem moltes coses... Ja les aniré consignant.

    Fa poc vaig tenir el privilegi de poder tocar les tecles del seu piano.

    Et deixo aquí el link amb totes les referències que n'he fet al meu blog: MT a ENTRELLUM

    ResponElimina
  3. Toni: gràcies pels enllaços, ja n'havia llegit algun en el seu moment (el de "cultureta lleidatana" i l'anterior, on parles del piano). Evidentment, és un dels grans poetes catalans i de la teva terra, d'on també és el meu admirat Jordi Pàmias. Està bé que hi poseu tants esforços per servar la seva memòria; en un altre país més normalitzat, Torres formaria part del cànon oficial i el coneixeria gairebé tothom. Becquer també va morir jove, i bé que molts espanyols el coneixen. Doncs això...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada