19.1.10

Entre callar o parlar massa


Josep Lluís Roig, Peixos d'un mar sec
Premi Vicent Andrés Estellés 2008
3i4

Ressenya publicada al número 49
de la revista Caràcters
Octubre 2009

"La perfecció no existeix". És per això que des del seu blog La presó de l'aigua el poeta d'Oliva Josep Lluís Roig (1967) s'atribueix el pecat d'egolatria, i es postula en la recerca d'una poètica que elideixi sistemàticament, llibre a llibre, allò que avui dia anomenem "escriptura del jo", subjecta a l'anàlisi i l'expressió de les circumstàncies personals més o menys comprensibles. Sense anar més lluny, Joan Vinyoli expressava el seu temor al desequilibri entre la formalitat estètica del poema i la visceralitat catàrtica que hi exposa el creador: "temo que em manqui invenció formal, que el pas de la vivència a la forma gui massa directe, que la passió utilitzi un vehicle massa comunicatiu".

Pocs mesos després que Roig formulés aquests dubtes, guanyava el Vicent Andrés Estellés dels Premis d'Octubre 2008, i d'alguna manera es rescabalava d'aquesta manca de confiança en seguir un camí que, tot i la impossibilitat d'assolir la perfecció, marxi en la direcció que hom consideri més adequada. Peixos d'un mar sec n'és el resultat, un exercici poètic de base simbolista que neix dels dubtes expressats pel poeta, però no pas com un gir radical cap a l'abstracció incomprensible, sinó cap a noves vies d'expressió que no voregin l'autocontemplació creativa, interrogant-se i sobretot interpel·lant el propi objecte d'estudi, la poesia.

La perfecció no existeix”, afirma en una nota prèvia, i sobretot “el concepte és secret, ocult”. És evident que tanta constatació d'impossibilitats dificulta la feina creativa. Davant d'aquestes restriccions el llenguatge esdevé una eina limitada, així que Roig decideix prendre el rol de músic: tocant les tecles del piano en diferents tons, pretén accedir a la diversitat dels àmbits poètics. Així doncs, el poemari es divideix en seccions encapçalades pels termes presto, forte-piano, tenutto... Tanmateix no n'hi ha prou, els resultats corren el risc d'esdevenir massa inconcrets o massa explícits. I davant del dubte, el poeta tria les dues lents d'observació alhora, que a partir d'aquí esdevindran complementàries: els poemes s'agrupen en binomis, i cadascun d'ells exerceix la funció de plantejament -art menor, versos escadussers que condueixen a la síntesi de la lírica japonesa- o d'ampliació -represa del tema esbossat, concretant-lo en imatges i reflexions.

Així mateix, el recull també progressa des d’un plantejament conceptual, però aquest cop des del concret fins al més general: en comptes de simultaniejar les lents, les va substituint des de la mirada microscòpica de la gènesi poètica fins al discórrer del temps i les implicacions que la creació literària té en la nostra vida. Pianissimo 6/8, és a dir, tot tocant amb suavitat, ens parla de la dificultat de desvetllar el món a través de la paraula, sobretot per la imprecisió que implica el llenguatge humà (“només escrivim els signes que ja s’han esborrat”). Tanmateix, és l’únic mitjà aproximatiu que tenim per aprehendre el món i fer-nos-el una mica més entenedor: “Són aquestes, les paraules, i no d'altres, / les que fan que les coses tinguen cos”. El poeta hi accedeix a través del silenci, però en el contacte “hi deixe un rastre de sang involuntària”. L’antítesi que suposa Forte-piano 4/4 (tocar fort i suau a la vegada) metaforitza l’esforç del poeta. L’amor també serveix de símbol de l’aproximació a la poesia (“Escric la teua pell / amb tinta color carn”, “com el primer contacte, etern, / d’uns segons fugissers / que precedeixen la set i l’aigua”), i a la vegada constata la unió entre l’experiència personal i la desvetlla poètica. Roig, però, evita la concreció, com s’havia proposat. Amb Decrescendo 4/4 sorgeixen les primeres constatacions negatives: els humans aspirem a l’eternitat i hi accedim a través dels records, però aquests esdevenen una matèria flonja, molt difícil de fixar: “Hi ha l’ara i l’ara i l’ara / i mai no la dutxa, més tard, / amb gotes on escric / aquestes paraules fracassades”.

El poemari segueix amb passa ferma i introdueix l’escenari urbà a Tenuto 4/4, l’”animal perillós” i la inutilitat de reviure el record a Legato 2/4, les geografies personals a Presto 8/8, la mort i la dificultat de viure a Marcato 4/4. L’amplitud temàtica del poemari li atorga una varietat i una profunditat molt enriquidora. Abans d’acabar, però, Roig encara té temps d’afegir unes quantes paraules al silenci recordar-nos, tot resumint, que la poesia és un diluvi inesperat, una infecció sota la ferida tancada o “un mot amagat sota el silenci”. Al poeta, doncs, li pertoca decidir si romandre callat o parlar, tot buscant un camí que eviti excedir-se en la paraula, i aconseguir que els mots escollits fulgeixin com peixos d’un mar sec, animalons fora del seu hàbitat, petites mostres fragmentàries de la bellesa, el medi d’on han estat pescats pel poeta.


5 comentaris:

  1. David, és curiós que en els últims 3 apunts hagis parlat de dos autors que acaben de publicar novetats a Tria Llibres ;)

    Josep Lluís Roig ha inaugurat, amb el llibre El cop de la bala - A joc de daus, que conté els textos de dues de les seves obres, la nostra col·lecció Tria de Teatre.

    ResponElimina
  2. El mar estava sec, molt sec, efectivament, però m'ofegava vers a vers: feia temps que no m'avorria tant llegint un poemari com aquest de Roig. Té alguna peça interessant, però el recordo especialment tediós. És la meua opinió. "Escric la teua pell / amb tinta color pell", escriu. Potser ha elidit el jo, sintàcticament, però no la mediocritat.

    ResponElimina
  3. És "...amb tinta color carn". Però comparteixo la teva opinió, Sebastià.

    ResponElimina
  4. David Madueño7:30 p. m.

    Miq: és una coincidència, però m'alegro que et serveixi per fer-nos conèixer les publicacions de Tria Llibres.

    Sebastià, Amadeu: no puc estar més en desacord amb vosaltres. Considero que l'obra està meditada i ben estructurada. L'avorriment, sobretot tractant-se de poesia, depèn d'una qüestió purament visceral, és a dir, de gustos: a mi m'avorreix la poesia excessivament críptica. Demanar esforç al lector no implica fer-ho amb l'únic objectiu d'engreixar l'ego propi amb un discurs d'una intel·lectualitat tan supina que és inassolible.
    "Peixos d'un mar sec" és un bon llibre perquè compleix amb les expectatives que crea, amb el plantejament que expressa el seu origen. Si el trobeu previsible és precisament per això.

    ResponElimina
  5. Hola, mai havia pensat que un es pot avorrir llegint poesia. Vull dir, que quan comence a llegir poesia, i no m'agrada (o em canse més bé, com tu dius, sobretot quan és críptic i vaig espallet espallet, per ex. amb Paul Celan) però no mai dic que m'avorreix. En canvi, amb les novel·les sí.
    Enhorabona pel blog!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.