13.1.10

El poeta i l'orxata


Compta només vint-i-sis anys, però la popularitat del poeta mallorquí Jaume C. Pons Alorda creix exponencialment al ritme del volum de la seva producció, si més no entre la crítica entesa. Una incontinència creativa que s’expandeix per antologies (Pedra foguera és la més coneguda), un llibre tripartit amb Emilio Sánchez-Rubio i Pere Perelló i Nomdedéu, cinc obres pròpies publicades, dos premis d’entitat (el Martí i Pol 2008 i el Joan Alcover 2008) i un volum en premsa. Amén de la rastellera de recitals, espectacles i performances en què participa, perbocant-hi una versificació a raig, aclaparadora, que respon a unes iniciatives provinents de diversos nuclis o agrupacions. Els components d'aquestes plataformes poètiques, tots ells fregant o passant la trentena, es plantegen la poesia en termes avantguardistes, o si més no contestataris, que pretenen l’acció per damunt de la contemplació. A Barcelona, Pons Alorda i el grup mallorquí format al voltant del segell La Cantàrida han trobat la complicitat del grup que encapçala labreu edicions , i sobretot la col·lecció poètica alabatre, i al restaurant, bar i centre creatiu l’horiginal hi ha trobat la seu idònia per escenificar el seu compromís literari.

Precisament, parlant d’aquestes performances a l’horiginal: aquests dies enllesteixo la lectura de Cilici, de Pons Alorda, i en una recerca internàutica d’informació he ensopegat amb un text força divertit de la flamant guanyadora del darrer Premi Ramon Llull, Llucia Ramis, al periòdic El mundo, del qual us en reprodueixo el fragment en qüestió. Entenc que és una mica llarg, però no he volgut estalviar-vos-en ni una coma: "Ara que s'acosten dates tan assenyalades, intentaré recuperar l'esperit nadalenc, que sortí disparat amb el tap d'una botella de cava. Vaig a un recital, sense saber que m'he ficat a la fase prostàtica de la poesia. Al començament, res no m'ho fa sospitar: sec al fons de l'Heliogàbal, entre el públic veig la germana de n'Enric Casasses, na Maria. També hi ha en Carles Rebassa, la poetamusa Mireia Calafell, i en Sebastià Alzamora qui, a La nit de l'ànima, dóna un nou significat a la polla catalana.

Aleshores, un crit esfereïdor em recorre l'espinada. En mirar què està passant, veig en Jaume Pons Alorda així com el varen parir fent bots pel bar, mentre es presenta com a Incontinent Eufòric. Primer pens que li ha mossegat un dels personatges de [Rec], de Jaume Balagueró. Després pens que, com que tothom passa de la poesia, a la pobra no li ha quedat més remei que fer com Yola Berrocal i Malena Gracia. Finalment no puc pensar res, perquè els ulls se'm claven a un punt molt concret de l'anatomia del rapsode. «Llarga com les cridades telefòniques dels adolescents», exclama n'Emili Sánchez Rubio. I dura com quan s'han quedat sense cobertura, afegesc.

N'Emili s'encén un cigarro malgrat que està prohibit fumar a la feina. En Pere Perelló i Nomdedéu vitupera: «Trobador del llengua d'oc no sé què de l'albercoc!». En Sebastià Mesquida va posant una música de drogues. En Jaume i n'Emili es morregen en públic. N'Emili s'avorreix tant que, mentre els seus companys reciten, es posa a fer avions de paper. En Pere insulta tots els déus monoteistes i treu un ganivet de cuina; crec que és per assassinar la prologuista del seu llibre. En Jaume crida: «Ets una puta fulana, una puta mentidera», i estic segura que també va per la prologuista. Després s'aboca una gerra d'orxata damunt del cap. No entenc res. Jo volia xopar-me de poesia, i acabaré fent tuf de xufla. Bec vuit cerveses i me'n vaig com s'anà el meu esperit nadalenc."

L’orxata, és clar, és una evocació al color i la textura del líquid seminal, tan present en els poemes de Pons Alorda. Insisteixo, però, que en parlaré els propers dies amb més profunditat. Tanmateix, més enllà de les qualitats de l’obra, la forrolla que Pons Alorda i companyia pretenen fer amb les seves actuacions demostren que la poesia és un ésser viu, mutable, que tan bé li fa un recital amb música d’un tercet instrumental, com una posada en escena digna dels fureros. Sense anar més lluny, Josep Pedrals ha trobat en la música una forma nova per experimentar el vessament i l’expansió dels seus versos. Jo, si us he de ser sincer, per timidesa i contenció prefereixo la primera. Ara, una altra cosa ben diferent és que algú pretengui considerar que no esdevenen complementàries, o que alguna d’aquestes formes és més vàlida que l’altra. Ho dic perquè, per sort, hi ha moltes maneres de viure i d’entendre el fet poètic, i la dicotomia de posicionaments és un fenomen més vell que anar a peu. Que ningú pretengui, doncs, llençar la pedra (per molt de foc que pugui invocar) i declarar-se el més purista de tots. No crec, però, que aquest sigui el cas: "si los Imparables provocaron un cataclismo con sus peleas, nosotros somos la reconciliación."

16 comentaris:

  1. Aquí tens la foto de l'orxata. El que s'ha de fer per cridar l'atenció.

    ResponElimina
  2. No pretenem llançar cap pedra, encara que siga lícit pel fet de pensar, llegir i estudiar les diferents propostes poètiques, David; però en un temps postmodern que, potser comença a fer oix i put, i on alguns artistes i literats s'apunten per tal de veure què en poden traure, almenys eixir en la foto - ho dic metafòricament, no per aquesta foto concreta-, en aquest context a veure quina definició podem donar d'Art o Poesia...

    Hem de ser una mica seriosos.

    Tot açò quan sembla que "cada maestrico tiene su librico e editorialica, su capillica, sus amiguicos que regalan premios, o que te hacen hiperlibérrimas críticas".
    Vivim en un moment artístic on sembla que tot val; però "solament ho sembla".
    Perquè, existeixen "bodrios" amb trage de camuflatge?

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. De Jaume C. Pons Alorda, juntament amb Pau Vadell i Vallbona i Joan Tomàs Martínez, acaba de sortir publicat El poder i la fortor. Crònica-collage de la neocolonització de Mallorca, un tour de force literari ben irreverent format per 3333 versos escrits durant 3 dies pels 3 poetes tot seguint 33 condicions.

    L'edita la nova Tria Llibres i, si us ha picat la curiositat, el podeu trobar a El poder i la fortor.

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. J. podrit, tranquilitzat, agafa aire i respira... Després parla.
    En primer lloc no conec a ningú que tinga el privilegi de la veritat; supose que tu tampoc. A més a més, sóc un cercador i cresc lentament. No he nascut superdotat
    De fet no he fet cap judici de valor de cap persona, ni de cap obra... Parle d'una mena de boira general a la qual ningú s'atreveix a posar els punts sobre les "is", però que tothom coneix.
    Si hi ha humans, la complexitat i variabilitat de les estètiques està garantida.
    Pel que fa a les meuesdesconeixences ja fa temps que em vaig adonar que són "babèliques", per això et demane informació a tu; però, si et plau, mira que no et pugen massa les revolucions sistòliques i diastòliques...
    Dels meus nassos no en tinc. De petit, tothom em prenia a broma; ara em dedique a fer bombolles de sabó. I ric de bat a bat.

    Jo, defensor de Blogs? No ; sembla que no has llegit bé. Defense el que s'escriu als blogs, el nivell, el plom i el martell si convé...

    Jo puc escriure un pensament i tu creure que ho dic per aquestes plomes i... potser t'has equivocat i has personalitzat massa. De l'elitisme, et diré que cada matí quam m'alce, intente esborrar-me la cara de l'espill. Així que tanquilitzat, amic podrit.

    Bolgroll i spam emotiu? Ostres quines paraulotes que empres... Sembla que ets molt ràpid, xic i espabilat. A més a més, sempre he pensat que jo trie les meues amistats, les lectures i el que vullga amb l'únic límit de no ferir ningú. Almenys, aquesta ha estat la intenció. Però plató ja li va dir al seu alumne predilecte Aristòtil: sigues amic meu, però intenta sempre defendre la veritat ( jo afegiria , en cas de trobar-la) Jo la cerque, per això mateix tinc la llibertat d'escriure el que vull i expressar-ho lliurement, als quatre vents.
    Ai, els meus problemes culturals! encara vaig a costura xiquet o xiqueta -no sé qui s'amaga rere el j. podrit.
    Per finalitzar et diré que moltes gràcies per haver-te molestat en llegir els meus 283 articles en poc més d'any i mig; tu ja saps que la quantitat no importa, que els "bodrios son vidrios que a veces cortan".
    I no cometes cap pecat mortal: home, a quina intel·ligència se li acut vessar l'orxata sobre un teclat?
    Fes país i construeix, enlloc de saltar com una llebre. Hi ha molt de caçador que la veda ara està oberta.
    Una abraçada...

    ResponElimina
  7. Toni: gràcies per l'enllaç. Ja l'havia vista, però no volia convertir el meu text en una conya al voltant de la foto. Qui la vulgui jutjar, que faci servir el teu enllaç. A banda que a mi, aquestes coses, em fan una mica de basarda i vergonya aliena, per molt defensable que sigui...

    Príncep: crec que existeixen "bodrios" camuflats i sense camuflar. A tot arreu hi ha impostures intel·lectuals, es vesteixin d'Armani o com en Syd Vicious. Depèn del nostre criteri desvetllar-les o seguir-los la corda.

    Amic podrit (que malament em sona!): entenc la seva postura, però crec que no cal alçar el dit contra ningú. Ni tots els blogs són una merda, ni tots els espectacles i produccions d'avantguarda són pallassades. Considero que a tot arreu hi ha elements de valor, i gent que simplement aprofita una estètica o una pràctica per "sortir a la foto". D'altra banda, i entrant a valorar la qualitat de Pons Alorda com a poeta, no com a "home de l'orxata", he llegit "Cilici". I malgrat veure-hi allò que, per a segons quines lectures, és bona poesia, no es correspon amb els meus gustos personals. És lícit, doncs, que dissenteixi? Ho dic perquè, de vegades, dir que alguna cosa no t'agrada sembla un pecat. D'això em queixo, no pas de l'orxata i altres galindaines. Que quedi clar: Pons Alorda té potencial com a poeta, i respecto l'opinió de qui el veu un successor digne d'Andreu Vidal o Blai Bonet; però des d'un vessant creatiu que a mi no m'acaba de fer el pes com a lector, com tampoc m'ho fan Bonet i Vidal. O és que tothom llegeix a diari Verdaguer, per molt gran que hagi estat la seva petja? Però m'agrada que vingui per aquests verals a defensar la seva opinió. No vull obviar al llunÀtic una sèrie de gent que, des de postures diferents, també multipliquen el potencial de la nostra literatura.

    ResponElimina
  8. Puc assegurar-te David que no he opinat a partir de la foto de Toni Darrerament divague en veu alta i sóc feliç, mira!
    Em perdonaràs l'expressió, però la foto "me la sua".
    Però, caram, com està el pati! Quasi sembla que no pots ni respirar al blog; jo almenys respire i transpire; i les glòries i les fúries totes són filles meues.
    Res més, seguiré els teus ulls que obren portes i no mai les tanquen.

    Una abraçada

    ResponElimina
  9. Dissentir? I tant, lícit i necessari, però sense mesclar els ous dels gustos personals inamobibles amb els caragols d'apostes estètiques alienes: regles divergents. I si pot ser, amb arguments intel·ligents i ben raonats. Per exemple, parlant de Cilici, dissenteixo força amb la idea que Alorda és "digne succesor" de Vidal o Bonet (això ho llegíreu de Sam Abrams, ressenya Avui, oi? Consulteu el blog tallerllunatic i veureu perquè discrepo), quan hi ha una voluntat de diàleg amb el mort i la mort, el personatge i la tradició, tal com escriví comparativament palumbuscolumbus al post ad hoc. En canvi, coincideixo amb vostè que aquest llibre no acaba de quallar, potser per una procacitat a voltes massa gratuïta, entre d'altres. Amb tot, una reflexió final: Alorda i potser gran part dels integrants de Pedra Foguera recullen el guant llançat pels Imparables pel que fa a una pràctica poètica que anomenaria "neomodernista", on els valors de la paraula viva (Maragall), contra els poetes en minúscula (Salvat-Papasseit) o el cal viure poèticament (Vinyoli)són represos ja no contra un model neonoucentista, sinó a favor d'una participació oral, comunicativa des de places i bars. Si més no, com a hipòtesi de treball, Cilici s'escau a aquestes circumstàncies. En qualsevol cas, llegiré la seva ressenya -no crítica, aquí dissenteixo amb vostè- amb força cura.

    Pel que fa al senyor "príncep", jo no sóc amic seu.

    ResponElimina
  10. Ja que m'hi posen... Doncs jo els trobo divertits, els muntatges que fan. I hi ha quelcom al darrera que és més que pur espectacle (un espectacle de vegades molt ben fet, de vegades pura festa de fi de curs), però el senyor Podrit ja els ha posat sobre la pista de què en penso. També és cridar l'atenció, clar que sí. Quin mal hi ha? Sempre som a temps de quedar-nos a casa... I (no amagarem l'ou, al Jaume el conec personalment) hi reconeixo una humilitat i unes ganes d'apendre que em pareixen molt sinceres; cosa que, el que és jo, aprecio molt.
    No comparteixo l'embranzida del citat senyor Podrit (i, ben just, la descripció final sobre la paraula viva, però suposo que això, si l'hoste del blog promet tornar-hi amb més profunditat, serà cosa d'un altre dia) però, honestament, no entenc els dos primers comentaris, discrepants al cap i a la fi amb l'últim paràgraf del post (la complementarietat; també ho signaria). Potser en el segon no s'hi veu la ràbia, però no sé de què em parla. O tinc la sensació que insinua coses, tirant la pedra i amagant la mà. Potser no s'ha explicat bé, altesa. És com si intentés culpar a un nouvingut del món que s'ha trobat ell just arribar. Com si els joves poetes brotessin en un laboratori, aïllats, com floretes. En altres paraules: potser aquest món funciona a base d'amiguismes, etc. (i algun altre dia ja discutirem si la descripció és encertada; el que és jo, no enyoro l'època en que calia lloar la monarquia o l'església) però no sé què hi té a veure un xaval de 25 anys. El fet que aquest xicot faci i escrigui coses que jo no faria, però, no m'insinua cap perspectiva de "tot s'hi val" (que és quan "res no té conseqüències, tot és banal, etc."); senzillament em fa el món menys monòton, més complex. Però sospito que no s'ha explicat bé. Entengui-ho: si hagués posat aquest mateix comentari en el post dedicat a Llavina, sent igual de vague i inconcret, tothom ho hagués llegit com una referència al susdit. I au, ja hi seríem...
    Doncs això.
    Salutacions cordials,
    j.

    ResponElimina
  11. Doncs així és Palumbuscolumbus. No m'he explicat bé; generalment sóc caut en les meues valoracions. Potser té vosté raó quan diu que si a l'article exposat un comentarista divaga, pot semblar que es refereix al subjecte del propi article. No ha estat això ja que no conec l'obra d'aquest jovent.
    M'agrada parlar abstractament quan tothom sap de què parlem. Tampoc no em referia a la citada editorial; pense que Josep Ll. Roig té alguna cosa a veure i aquest poeta em mereix un respecte per la seua línia de treball que, per altra banda, des de fa temps conec. És com parlar de la corrupció política a Castellò: no cal ser molt intel·ligent per a saber a què em referisc.
    Puc assegurar-te que tampoc no enyore els Jocs Florals, ni les Englantines i poemes èpics o de tema religiós.
    Dit açò, pensaré que el que diu o fa aquest xicot" fa el món menys monòton", que, potser, intenta fer el seu camí. D'acord. Vosté és molt intel·ligent. Encara que, certs comentaris que em fa, no els acabe de filar... El llenguatge, de vegades, ens juga males passades o vaig una mica perdut per donar canxa a tants fronts alhora.

    Pel que fa a tu, Jordi podrit ( supose del blog Xalandria) tin per segur que et seguiré la pista, malgrat que m'esborres els comentaris al teu blog. De fet,
    ja he percebut(tinc una intuïció poderosa) que no sóc amic teu: -ara sí correctament escrit- "tranquilitza't" i vés amb compte amb l'acidesa; pot cremar-te els ulls i hauríes de triar algun dels fàrmacs que tu mateix recites.

    Malgrat que et pese, una abraçada.

    ResponElimina
  12. Potser m'equivoque en les identificacions:errare est humanum. Desconec, si tots ho comprenen.

    ResponElimina
  13. A bou passat, que diria el senyor Palumbus i de qui espero magnanimitat pel que fa a ma hipòtesi-ficció de la paraula viva -si fos capaç de resumir encertadament la poesia catalana contemporània en un comentari de blog...; potser sí que em vaig flambejar amb el meu comentari. No pretenc ser cap troll ni embrutar blogs d'altri, de manera que provaré de ser més mesurat i constructiu en ocasions futures. En aquest sentit, m'excuso davant el senyor príncep, si bé voldria que entengués que la gratuïtat bonhomiosa de segons quins comentaris me sulfuren i no he après a fer els ulls grossos, o no vull.

    Pel que fa a la ressenya de Cilici, ja que sóc aquí, força interessant. En poder, me la rellegiré tal com s'escau a l'evident esforç que li ha dedicat.

    ResponElimina
  14. Anònim1:36 p. m.

    Muy buen puesto. Me tropecé con su blog y quería decir que he disfrutado mucho navegando por tu blog. En cualquier caso, voy a ser la suscripción a tu feed, y espero que escribir de nuevo pronto!

    ResponElimina
  15. Anònim7:06 p. m.

    Simple y dulce. Estoy pensando en empezar otro blog o cinco muy pronto, y definitivamente voy a considerar este tema. Mantenga 'em coming!

    ResponElimina
  16. Anònim8:08 a. m.

    Muy buen post.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.