25.1.10

"Contes russos", de Francesc Serés


Rússia, un dels països físicament més grans del món, on a causa d'això les contradiccions es fan més paleses i ominoses, a la vegada ens ha donat una de les literatures europees més colossals. Des dels drames burgesos de Tolstoi, passant per la recerca psicològica de Dostoievski, fins a la crònica de guerra de Valeri Grossman, tota una plèiade d’autors i autores de gran qualitat han anat perfilant les diverses arestes i angles que conformen el caràcter rus. Entremig, els sotracs socials i polítics han acabat d’amanir la imatge romàntica i falsària que els seus veïns de l’oest ens hem anat prefigurant. D’aquí que l’escriptor català Francesc Serés pugui afirmar en el pròleg de la seva darrera obra que “un país tan gran sembla mentida que pugui existir, amb unes epopeies d’una magnitud inconcebible”. Per tant, “Fins i tot, la realitat, ¿no podria ser susceptible d’ésser pensada com una enorme faula, la història de Rússia del darrer segle i mig?”

I és clar que ho és. De fet, és el mateix Serés qui s’encarrega en el seu darrer llibre, Contes russos, de muntar una gran faula que consisteix en vendre’ns-el com l’antologia de cinc escriptors i escriptores inèdits per a Occident, que representen el bo i millor de la literatura contemporània russa, i que en conjunt, cadascun des del seu estil particular, ens retraten el mosaic de vivències que conformen la Rússia de la postguerra, del comunisme, de la guerra freda i de la Perestroika. Per fer-ho més creïble, cada grup de relats conté una biografia personificada, i el volum s’obre amb un Prefaci de la suposada traductora, Anastàssia Maxímovna.

Joc literari, divertiment sofisticat, entremaliadura intel·lectual... El fet és que els relats d’aquest llibre “formen part d’una ficció sobre una ficció”, es qüestionen les fronteres i les dilueixen, en benefici d’un joc de miralls molt més eficaç i profund: posar-nos al davant una Rússia prefigurada des de la faula però que esdevé tan real i dolorosa com els nostres propis dimonis, molt més propers, i a la vegada universals. Així doncs, Serés trenca amb aquesta necessitat un pèl rebregada de la literatura catalana de buscar arguments en les immediateses històriques i socials, marxa als antípodes, només recorreguts pel mapa literari del nostre imaginari, i torna amb un grapat de ficcions sorprenents. En el fons, tot plegat és ben coherent amb la seva trajectòria literària: si bé altra volta ens sorprèn amb un nou gir de rosca després d’un recull teatral, un llibre d’entrevistes o una trilogia novel·lística, malgrat els canvis de gènere, de temàtica i de mons referencials, Serés controla a la perfecció les seves motivacions i una trajectòria no gens erràtica. Es tracta de retratar una forma de viure, de relacionar-se, que té la seva traducció en cadascun dels éssers humans, a través de totes les èpoques. El motor que mou el món, el canvi, situa els seus personatges en una tessitura complicada, que els posa a prova i no els permet tentinejar, a risc de caure (la "força de la gravetat" que dona títol a un recull anterior, o que es converteix en motor del conte "La guerra contra els Voromians"). I aquest canvi pot ser polític (el comunisme), social (la immigració) o econòmic (la crisi), però sempre afectarà els mateixos personatges anònims de què s’ocupa, mentre que per a d’altres significarà la màxima de Lampedusa a Il gatopardo: “alguna cosa ha de canviar perquè tot segueixi igual”.

Com ja he avançat, l’ensarronada està magníficament construïda, amb les biografies i tot dels suposats autors partícips. Així doncs, si la postmodernitat és el qüestionament del món actual i de l’ésser humà a partir de la relativització, Francesc Serés es planteja la possibilitat de qüestionar i relativitzar en una ficció no només la història –en lletra petita– de la gent del país, sinó la identitat d’aquesta mateixa gent. Segon postulat de la postmodernitat: la multiplicitat del món en què vivim demana una mirada fragmentada; és a través de la miríade de perspectives que comencem a copsar de veritat de què tracta la nostra realitat. Serés s’inventa cinc heterònims, els dóna vida i unes qualitats textuals i uns interessos temàtics ben divergents:

  1. La més jove, Ola Yevguènieva, retrata les relacions sentimentals i humanes de forma subtil i elegant, amb un conte sublim –“La penyora”, on el vell caçador de desitjos, el jugador d’escacs, obté un petit triomf, que fa intuir però no fa present un perpunt de pederàstia; mentrestant, anirà desplegant el joc i la filosofia que simbolitza, reflex a petita escala de la lluita vital–. A “La casa de les nines russes”, les relacions entre Maia, membre d’una gran família de Sant Petersburg, i el seu amant, Iuri, són l’eco de les relacions entre l’aristòcrata i el serf que més endavant aniran apareixent, i la constatació que, malgrat les diverses revolucions i canvis, les tanques socials són difícils d’enderrocar.

  2. En canvi, Véra-Margarita Abansèrev utilitza el conte des d’un vessant més metafòric per tractar temes polítics i la seva repercussió en la vida dels humans, amb un estil més aspre i descarnat –el desastre de Txernòbil, les persecucions polítiques, les purgues–.

  3. Vitali Kroptkin introdueix per primer cop la ironia amb la boutade que explica a “Elvis Presley canta a la Plaça Roja”, un conte divertit que converteix la guerra freda en una bufonada impresentable. Tanmateix, els seus dos contes següents són una meravella, traçada amb la línia de l’humor per amagar el tremolor de la tristesa: el kafkià o orwellià “Enciclopèdia russa” retrata l’absurd funcionament de la maquinària controladora del règim comunista, mentre que a “L’home més sol del món” un astronauta s’enfronta a un accident en l’era de la cursa espacial.

  4. Aleksandr Vòlkov també és un irònic, però defuig el sarcasme feridor de Kroptkin amb una elegància que el condueix fins al lirisme. “La pagesa i el mecànic” és un conte preciós i a la vegada torbador, que narra la història d’amor entre un jove que ha perdut els peus durant la Segona Guerra Mundial i una jove pagesa, que ha de descobrir com vèncer l’orgull ferit de l’home per la seva pèrdua. “El camí rus” també és força desencisador, amb el soldat que ha fet la revolució i, en tornar a casa, s’adona d’allò que dèiem, “alguna cosa ha de canviar perquè tot segueixi igual”. “La guerra contra els voromians” i “Teatre d’ombres” no fan més que aprofundir en la crítica als mecanismes de control del règim, els mecanismes que esborren la memòria i la canvien a plaer, o bé juguen amb la gent i els territoris.

  5. Finalment, Iosif Bergxenko és el més allunyat en el temps, anterior a la revolució i als soviets, i per això els seus contes beuen del llegendari, de les rondalles i de la narrativa fantàstica. En ells hi prefigura una Rússia molt llunyana, fabulosa, on la pobresa general i la injustícia dels aristòcrates avancen tot el que acabem de llegir en les dues-centes pàgines anteriors. Són relats poètics, d’una bellesa tèrbola, com en el cas de “El camí que hi ha al mig del bosc”, on uns caçadors d’óssos acaben convertint-se ells mateixos en bèsties. Un dels millors, “Els bessons”, parla de la injustícia del poder i de com els reprimits poden esdevenir uns repressors encara més severs.

Contes russos és una obra ambiciosa, feta en un moment de maduresa del seu autor, capaç d’enfrontar-se al repte de tractar diversos arguments a través de tècniques i mirades variades, i extreure’n de tot plegat uns resultats tan engrescadors com els que ara tenim entre les mans. I ja sigui des de Rússia, des de la Catalunya de la immigració o des de l’àmbit rural, donant-nos un retrat fidedigne i amb pols ferm de les nostres mancances com a col·lectiu humà i de les nostres debilitats com a éssers individuals, que fan de la vida quelcom dur d’arrossegar i que demana una gran capacitat de resignació.

8 comentaris:

  1. És fantàstic que avui haguem coincidit parlant de Serés en dos blogs al mateix temps. M'agrada veure, que a més a més els dos posts són complementaris, perquè abordem el text des de dues perspectives diverses. Salut!

    ResponElimina
  2. Els contes russos m'han agradat molt. He trobat que el llibre és molt original i que l'autor havia d'estar molt segur per escriure uns contes com aquests.

    ResponElimina
  3. Lluís: és veritat, i potser és el millor, que la gent trobi comentaris dels llibres plantejats des de punts de vista tan diferents, encara que la conclusió és la mateixa: "Contes russos" és un gran llibre.

    Els: tens raó, jo també ho he pensat mentre el llegia, la seguretat que desprèn en Francesc a l'hora d'enfrontar-se a aquest material tan complex...

    ResponElimina
  4. Anònim1:52 p. m.

    Acabo de llegir els Contes russos i m'han agradat molt. Et volia felicitar per la teva crítica. He trobat molt interessant com relaciones l'obra sencera d'en Francesc Serés, que aparentment podria semblar molt dispar, a partir del retrat dels personatges: "situa els seus personatges en una tessitura complicada, que els posa a prova i no els permet tentinejar". Hi estic d'acord, això fa que sentis empatia pel personatge, et poses a la seva pell, tant si és un rus de la taigà com un pagès de la franja.

    ResponElimina
  5. Un apunt excel·lent. Un altra ensarronada, que es dedueix del teu escrit, és com Francesc Serés ataca els excessos del postmodernisme a les entrevistes i a l'hora de la veritat utilitza les eines de la postmodernitat sense caure en el tòpic postmodern rebregat. Molt ben trobat.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies, Llibreter. Efectivament, la teva apreciació és ben correcta: en Serés és un paio molt intel·ligent, i a cada llibre ens ho segueix demostrant.

    ResponElimina
  7. Quin llibre tan bo. Excel·lent, bravo. Caure amunt em va encantar, però aquest, el trobo magnífic.

    Enhorabona, Serés pel llibre i enhorabona, David Madueño per aquesta crítica.

    ResponElimina
  8. És un llibre molt bo

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.