"Cilici", de Pons Alorda


Tot i que acostumo a posar en gel les febrades entusiastes del doctor Sam Abrams, que descobreix a carretades obres mestres i meravelles ocultes de la nostra literatura cada setmana, és veritat que acabo acostant-me a moltes de les novetats que ressenya per curiositat, i per voler contrastar el seu parer amb la meva pròpia capacitat lectora. El seu darrer descobriment és el mallorquí Jaume C. Pons Alorda, de qui us parlava en el meu darrer post al llunÀtic. Cilici, el seu darrer llibre publicat, és una lectura descarada, contundent, que no dóna lloc a indiferències o dubtes, i sí a molt llenguatge descosit però tibant, per provocar en el lector ocasional -i sobretot en l'oïdor dels seus recitals- la sorpresa, l'estranyament i un cert vigor intel·lectiu. Ara bé, més enllà d'aquesta positiva primera impressió, el llibre va morint fruit del seu propi èxit, fagocitat per les limitacions inherents a la proposta, que no aconsegueix aprofundir en un discurs més travat. Però anem a pams.

Segons el diccionari, un “cilici” és una “camisa aspra, cinyell de cerres o de cadenetes de ferro, portats damunt la pell per esperit de mortificació.” Un significat que xoca d'entrada amb el plantejament de l'autor, però que d'altra banda ens desvetlla aquesta dualitat contradictòria que es va trobant en tots i cadascun dels seus poemes: l'alè de la vida enfrontat a l'ineluctable mort; la possibilitat il·limitada del llenguatge davant la limitació del temps creatiu; la llibertat que atorga la poesia i la incomoditat de trobar-se lligat al seu jou. Dos poetes desapareguts, Andreu Vidal i Andreu Cloquell, representen aquest joc d'oposicions a la perfecció, ja que Pons Alorda els converteix en l'eix creatiu de Cilici, tant pel fet de dedicar-los el llibre com pel fet de convertir-los en fantasmes literaris evocats. En primer lloc, ambdós els podem catalogar com a creadors renovadors de les formes i el llenguatge poètics des d'un posicionament avantguardista, o si més no contradictori amb l'estandardització. Tanmateix, tots dos van patir una mort prematura: Vidal, als trenta-nou, del cor; Cloquell, suïcida als vint-i-un. L'esperit llibertari i juvenil, doncs, dinamitat per la realitat d'una existència aspra.

És per això que el llenguatge de Pons Alorda, poderós i tens, s'eleva des del subsòl, carregat de carn, de residus, de vísceres. La vida, la mort i la poesia comparteixen elements desagradables, i poblen amb la seva terminologia les imatges del poeta: “Que faci l'olor de l'excrement i l'olor de la rosa”, “Emoció de cadàvers brillants. / Esplendor de pins ejaculats”. Però l'evocació de Vidal i Cloquell no s'acaba aquí, perquè en alguna entrevista Pons Alorda reconeix que ha volgut imaginar com continuarien la seva creació, què més podrien dir si no els hagués encalçat l’emmudiment de la mort. És a dir, el jove poeta estableix un diàleg amb els morts, tot i que dificultós (“perquè els morts / no parlen, ni tan sols / els víctimes de necrofília”), i a partir d’aquesta comunicació pretén que parlin de nou per mitjà seu, convertint-se en una mena de mèdium. Evidentment, tot allò que li puguin dir els desapareguts xoca de nou amb molt del material que s'exposa: “Sols morint ens salvem de la vida”. La incomoditat del viure, la incomoditat de la sang, que “pensa i desitja, / aquesta és la seva moral, / la seva tirania.” Davant d'aquesta realitat, el poeta esdevé un “jardiner alquímic” que sembra “martells / per recollir destrals”; a través de la feina intenta trobar la seva defensa. I, amb l'eternitat, “El poeta conquereix el temps”. Però, és clar, serà la mort qui la hi atorgui. També la definició de la poesia guanya els millors versos: "la cendra / és l'aliment del vers (...) / poema és descendent / d'una clavícula, / fetge del teu fetge, / la vagina del cervell".

De mica en mica, però, el discurs de Pons Alorda es va fent més descordat, més imprevisible i incomprensible per al lector -com a mínim per a un lector mitjanet com un servidor-, que només li resta el plaer de deixar-se sorprendre per l'acumulació d'imatges épatants, basades en conjugar elements de la naturalesa i expressions humanes de la vida o del plaer: l'esperma, la masturbació, la vagina, el ventre... Una acumulació que acaba convertint-se en el pitjor enemic del llibre, que es torna inconcret i es perd en l'excés. De fons, els conflictes exposats -el poeta davant la vida, la mort i la creació- es van evocant amb un brunzit d'insecte nocturn.

És evident que la reiteració d’un discurs és inherent a qualsevol ésser humà per la limitació de les nostres preocupacions davant la desproporció dels grans dubtes, però en poesia pot conduir un poeta fins a la mínima expressió, és a dir, fins a preponderar la tècnica i els resultats per damunt d'altres consideracions. Malgrat que Sam Abrams, a propòsit dels joves poetes que apareixen a l'antologia Pedra foguera, deia que l'experimentalisme de la seva proposta no s'allunyava de la vida real, en Pons Alorda, un dels seus integrants, hi ha el perill que s'hi vagi allunyant. Però donarem la raó a molts dels seus valedors quan ens adonem que encara li resten moltes paraules per vessar. Caldrà veure si amb el temps aconsegueix aprofundir en el discurs, dotar-lo de noves possibilitats, obrir-lo cap a altres preocupacions, i adequa la capacitat estilística a la transmissió d'una geografia poètica, si més no, més aprehensible, més transitable, no tan evasiva o inconcreta.


Comentaris

  1. Interessant ressenya per als qui no podem comprar totes les obres publicades...
    La lectura, és clar, pendent.

    ResponElimina
  2. hola! els contes barbars,
    per a tu, quê tenen de comú els set contes?
    aquest llibre m agradat molt, sobretot alicia i els seus capricis.

    ResponElimina
  3. Anònim: l'element en comú dels contes de l'Esculies és la mirada del narrador, que ens mostra el món dividit entre els "bàrbars" i els "normals", per dir-ho barroerament, però que una vegada posats l'un davant de l'altre les oposicions es difuminen, les diferències s'atenuen, i els "bàrbars" ho poden arribar a ser tant els uns com els altres.

    ResponElimina
  4. quina sabiduria!!!! tens molta raó David!!!
    i quina valoració general faries del conte?
    gràcies.

    ResponElimina
  5. Gràcies a tu, per fer-nos conèixer tantes històries interessants.

    El teu és un blog de capçalera.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada