Bones vacances, bones lectures

Encara em resta un tram important de navegació pel Danubi, sempre avançant en direcció cap a les costes orientals on desemboca, on la diversitat d’aigües i de gent el fa més tumultuós. També he de travessar un bon grapat de nits d’insomni, clapejades pel surrealisme amb què la vida ens fa la murga. O perdre’m per la geografia localment universal del llogarret asturià de Paniceiros. I finalment, marxar cap a Itàlia, i viure-hi les cròniques recollides per Stendhal. Totes elles lectures a mitges que, per desgràcia, aniré acabant els darrers dies, amb la recança de qui acaba d’endrapar un plat únic en el món, i per tant irrepetible.

Mentrestant, el llunÀtic fa muts i a la gàbia. Sóc a prop de marxar de vacances, a sis dies de perdre’m per la Vall d’Aran i no retrobar-me fins a mitjans d’agost. Aquests dies encara podria aprofitar per publicar alguns articles més, però necessito desconnectar d’aquesta rutina obsessiva que pot acabar esdevenint el blog: com més l’actualitzes, més urgència tens en fer-ho. Deixar-lo durant un parell o tres de setmanes serà la meva cura de desintoxicació, encara que sóc conscient que mai me’n desenganxaré del tot. Són massa posts (més de quatre-cents), són quatre anys, són massa complicitats, són massa coses per a dir. Són massa lectures que tinc pendents, i de les quals tinc coses a dir, a debatre, a descobrir. Si el virus de la literatura ja és prou malaltís, la seva combinació amb la blogosfera esdevé irresistible per als lletraferits del XXI.

Us desitjo unes bones vacances, i bones lectures.

Certes nits

Certes nits, molt de tant en tant, Morfeu fa figa i no té forces per venir a buscar-me. En un moment determinat, quan sóc ben bé al llindar que em separa la consciència del somni profund, algun so inquietant, algun temor profund m’estira del pijama i em fa surar de nou en les tenebres de l’habitació, matisades pels clarobscurs que s’escolen de l’exterior, on els fanals governen amb una certa penombra. Després, un cop desvetllat, m’és impossible tornar-me a adormir, donant voltes al llit, fins que m’alço i vago erràtic per la casa, cercant alguna activitat entretinguda.

Potser són aquestes les nits que anomena Dino Buzzati (1906-1972) en el títol del seu darrer recull de narracions en vida, Les nits difícils. Aquesta inquietud soterrada, informe, fabulosa pel seu poder d’elucubració, no és res més que un manat de terrors humans: la mort, el dolor, la soledat... Buzzati, que era un escriptor irònic fins al sarcasme, exorcitza aquests temors exposant-los en tota la seva cruesa, però fent-los adquirir formes surrealistes, absurdes, que en comptes de provocar el somriure del lector provoquen una ganyota de reconeixement. Sí, Buzzati també experimenta aquests temors de què parla, però se’n fum una mica de tots nosaltres quan ens els ensenya tal com són, descarnats, avergonyint-nos per aital exposició de les nostres debilitats.

I, tot i això, la poesia de les seves històries és bellament i dolorosament melangiosa. A “El Papu”, per exemple, tota una població decideix acabar amb aquesta criatura fantàstica que s’apareix durant el somni per provocar-nos malsons. Però en percaçar-lo, Buzzati fa adonar-nos que l’hòrrida criatura era en realitat un ésser “més delicat i tendre del que es creia. Estava fet d’aquella impalpable substància que vulgarment s’anomena faula o il·lusió, tot i que era de veritat.” Una paradoxa, la primera de totes: els homes, espantats per la seva pròpia imaginació, decideixen acabar amb ella.

Certes nits són difícils perquè fan que ens enfrontem als nostres terrors, és a dir, a nosaltres mateixos. D’aquesta confrontació neixen els contes tristos, irònics i incisius de Dino Buzzati, que ens acara a tota una sèrie de ficcions fantàstiques, molt més reals del que pot semblar a priori. Les podeu trobar en aquest volum, o bé a Seixanta contes, ambdós editats per Edicions de 1984.

"Viatge al Pirineu de Lleida", de Josep M. Espinàs

L'any 1957, Josep Maria Espinàs realitzà un viatge a peu pel Pirineu català, tot travessant el Pallars i l'Aran. Era la primera vegada que, fent aquella activitat tan saludable, prendria notes que haurien de formar part d'un llibre, el testimoni de les seves impressions. El resultat, Viatge al Pirineu de Lleida, es va convertir en una de les seves obres més representatives, més venudes i més estimades pels seus lectors. L'Espinàs que tots coneixem es va acabar de gestar en aquelles jornades estiuenques per la muntanya catalana, acompanyat de tres companys més, un d'ells Camilo José Cela.

L'estructura de l'obra és ben senzilla, dividint-se en capítols que corresponen als trams recorreguts diàriament. Per tant, la narració sempre comença de matinada, quan encara no s'ha fet de dia i els caminants comencen a avançar a palpentes per les tenebres. El naixement del dia, doncs, és una de les primeres imatges líriques que acostuma a descriure Espinàs. Dins de cada capítol de la jornada hi trobem petits subapartats, encapçalats per un títol que resumeix l'anècdota principal, demostrant la seva capacitat sintetitzadora, ja que aquesta estructura ens remet als articles, la seva font principal d'escriptura (ell mateix, a El meu ofici, en comptablitza més de 10.000). Així, el llibre esdevé molt amè i llegidor, farcit d'anècdotes, descripcions sumament inspirades, coneixements populars de la zona i una certa malenconia davant els testimonis d'un país que ja en aquell moment desapareix sota les vulgaritats del món modern (i quan dic món modern hem de tenir en compte que parlem de finals dels 50, quan Espanya comença a sortir-se de l'obscuritat de la postguerra). Tanmateix, Espinàs és un home irònic, i ho demostra en moltes ocasions, fent que el lector esbossi més d'un somriure. Tot plegat, però, amb un esperit bonhomiós que remarca tot anomenant-se a si mateix de forma despectiva “el barceloní”, testimoni allunyat de la realitat que l'envolta i que per això, per la seva ignorància formal, respecta i prova d'entendre.

Viatge al Pirineu de Lleida no és, com el seu autor matisa, una guia de viatges, sinó el testimoni amatent i escrutador d'un paisatge geogràfic ("El Pallars és un país de sol; la Vall d'Aran és un país de boira; el Pallars és heroic, l'Aran és dolç; el Pallars és mineral, l'Aran és vegetal; el Pallars batega, l'Aran respira; el Pallars és viril, la Vall d'Aran és femenina"), però, sobretot, d'un paisatge humà en vies d'extinció. Una de les millors anècdotes que conta tracta de la confusió dels habitants de Tor que, necessitats d'una carretera per trencar el seu aïllament, van confondre uns turistes amb els enginyers de camins: "Un dia, a Tor, hi van caure uns forasters. Diem caure perquè probablement semblà que havien caigut del cel, perquè amb els camins no s'hi comptava. La gent de Tor restà bocabadada davant dels forasters: no entenien què se'ls havia perdut en aquell cau de solitud. Fins que un dels desconegus començà a exhibir una màquina de retratar i a mirar amunt i avall, buscant els angles millors. Aleshores els de Tor es posaren a cridar amb irreprimible excitació: "Estudien la carretera, estudien la carretera!", i saltaven i ballaven, folls d'entusiasme."

Per cert, podeu trobar el llibre en l'edició original de la Biblioteca Selecta, que va viure força reedicions (la meva és del 1983), però no us ho recomano pas, malgrat l'encant dels llibres d'aquesta col·lecció avui desapareguda, a causa de la quantitat d'errors (horrors) ortotipogràfics. A La Campana hi podeu trobar una nova edició, rebatejada A peu pel Pallars i la Vall d'Aran.

"Narcís i l'altre", de Jordi Pàmias

Si els humanistes insisteixen en la transmissió escolar dels valors més destacables de la cultura clàssica (cada vegada més blasmada pels defensors del cientificisme tecnologista, fins i tot entre les files de psicopedagogs amb formació humanística) és per la magnitud de referències i de materials que basteixen el nostre món d’avui. Amb el seu oblit, correm el risc de convertir-nos en un gegant amb peus de fang. Però avui no pretenc parlar de societat i educació, sinó de poesia, gènere que constantment ha pres el mite grec com a paràbola –en un sentit general– o com a imatge analògica –en casos puntuals–. No només esdevé un recurs poètic que li atorga una certa pàtina cultural pel coneixement dels clàssics i intel·lectual per l’assimilació del seu significat al discurs poètic, sinó perquè estableix una connexió directa amb els seus precedents, instaurant-se en una tradició determinada.

A Narcís i l’altre, el poeta català Jordi Pàmias, amb una llarga i reconeguda trajectòria rere seu, feia ús del mite de l’egolatria per definir, ja des del títol de la coberta, la intenció d’explorar les relacions del jo –del poeta, del creador i del lector, evidentment– amb els individus que l’envolten. Però també esdevenia un posicionament molt concret, ateses les circumstàncies del moment: estem parlant de l’any 2001, després de sis anys de silenci editorial, i havent tancat un cicle temàtic, formal i líric amb La plana verda. Si Fuga del mil·leni situava de nou la seva veu en un món que, a poc del nou segle, li semblava feréstec i incomprensible, amb Narcís i l’altre i sobretot Terra cansada decideix que, malgrat el distanciament amb la realitat més immediata, encara pot oferir una lectura d’aspectes lligats a l’individu, que amb la perspectiva que ara li dota el temps esdevenen més intemporals. La citació de Martin Buber és clau per entendre aquest raonament: “Com és de poderosa la continuïtat del món de l’allò i que fràgil l’aparició del Tu!”

El primer poema, “Atzar”, ja des del títol esbossa un dels motors que defineixen el món tal com el veu Pàmias. L’absurd d’una vida efímera, lligada a la sort, però, té la frescor de la memòria narrada a “Llenguatge”, i a través seu el coneixement de l’altre individu a “Fruit delitós”. Tanmateix, no cal oblidar el cos, la “Casa” de l’ésser, expressant-se a través del sexe en una imatge molt recorrent en la poesia de Pàmias. Evidentment, no hi falten temes com la mort (“Temps fonedís”), la metafísica de l’ésser (“Infinit”, “Incerta vida”), l’amistat (“Companys”)... Però la medul·la espinal del poemari sempre els relliga cap a la reflexió del jo i el món que l’envolta: “Sense la companyia de l’altre, esdevenim / uns fantasmes de pedra i silenci.”

L'obra poètica de Jordi Pàmias, a més, fa de molt bon llegir, ja que sempre és escrita amb una deliciosa cadència rítmica, gens apressada, que pren elements de la naturalesa, del món rural, d’una contemplació de la vida a mitja llum, crepuscular. Si bé Martí i Pol o Margarit han estat els afavorits pel públic a l’hora de triar uns poetes de llengua blana, poc recorregut metafòric i impressionistes de l’ànima, la figura de Jordi Pàmias ha estat (al meu parer) injustament oblidada, per bé que és un poeta molt superior als anomenats, tant per la concepció dels seus llibres com per la cultura i la tradició en què s'inscriu.

Mig segle sense Riba

Carles Riba (1893-1959)

“(...) S’ha comparat sovint Riba amb Valéry; la comparació dista de ser exacta, talment com l’adscripció –ho ha remarcat també Enric Sullà– a la poesia pura. Riba mateix ens en dóna la clau:

«Ha dit Valéry: “A l’extrem de tot pensament hi ha un sospir.” He compost versos de molts anys abans de conèixer aquestes paraules, i diria més aviat, en una direcció contrària, que he cercat de fixar el pensament que pot plegar-se sobre un sospir, quan no de prendre el sospir dins les malles tremoloses d’un pensament.»

La poesia de Riba comença, doncs, en els sospirs, en els sentiments, en aquell fons d’experiència humana que hem provat de descriure. Després ve el procés de cloure aquests sentiments dins una estructura racional que els doni concretesa, i la seva conversió en un artefacte poètic mitjançant els diversos recursos del llenguatge.”

Jordi Malé i Pegueroles, del pròleg a Tres Suites de Carles Riba (Edicions 62).

Pla, Riba, Sagarra

Pla. L’Enric Vila ha publicat l’assaig El nostre heroi Josep Pla, que, tractant-se de la figura investigada i formulant segons quines afirmacions, està aixecant força polseguera. Sembla que la tesi de Vila aposta per un replantejament de la figura habitual que tenim de Pla, dilucidant a través del seu comportament i dels seus escrits una ideologia independentista, fins ara silenciada. És, si més no, un plantejament xocant, que convida a trencar motllos i a llegir el llibre per comprovar com s’ho fa en Vila per arribar a aquesta reinterpretació tan personal. El fet és que si Pla sembla lluny d’alguna cosa és de l’independentisme. No diré pas que no fes una feinada pel català amb el seu brillantíssim treball prosístic, ni que no defensés la seva opció lingüística en una època tan fosca i necessitada de combatents. Però veig en el seu sentiment per Catalunya un “localisme” folklòric que s’apropa més a l’amor d’un altre empordanès universal per la seva terra, Salvador Dalí, que no pas a plantejaments de separació d’estats. I quan parlo de la seva terra parlo, evidentment, de l’Empordà. Una altra cosa és que Josep Pla ideològicament preferís la construcció de Catalunya a partir d’una ideologia conservadora, afí als ideals mancomunitaris de la Lliga i del projecte noucentista, força allunyats del tarannà castellà que critica. Sí, és un projecte de país, però un projecte força allunyat de qualsevol concepció independentista, que té com a objectiu la construcció d’un espai propi dins un terreny de joc anomenat Espanya.

Riba. El proper 12 de juliol es commemoren els 50 anys de la desaparició del poeta i intel·lectual Carles Riba. Per primera vegada (i sense que serveixi de precedents), coincideixo amb l’apreciació del doctor Sam Abrams sobre l’efemèride, la visió i revisió necessària sobre Riba i la seva obra. En aquest cas, l’habitual entusiasme desmesurat del doctor s’adequa perfectament a la mida del personatge, curiosament força abandonat. No he estat mai pas un gran admirador de la seva poesia (una de les poques obres que he hagut de llegir per requeriments acadèmics, Tres suites, són d’aquelles que t’acaben la paciència i ajuden a difondre el model d’intel·lectual hermètic que tant critica Abrams), sobretot per la fredor distanciadora que desprèn, però seria un beneit si no reconegués els seus mèrits excepcionals: la llengua, a l’alçada de les grans literatures gràcies a un treball depurador i –sobretot– preciosista; el classicisme, emprant temes i imatges procedents de la seva basta cultura; l’elegant malenconia distanciadora; i, finalment, el conceptualisme, que l’ajuda a concebre no només el poema, sinó la medul·la espinal que orquestra les seves obres com a peces complexes, amb diverses lectures i interpretacions gràcies a un treball monumental d’encaix de trencaclosques. Potser caldria fer un estudi amb profunditat de Riba, però des d’un punt de vista metodològic: com podem ensenyar Riba a l’escola perquè pugui competir amb l’acceptació de Salvat Papasseit o Martí i Pol? És clar que això podria ser extensible a tota la nostra literatura, i així contradiríem la voluntat de l’administració, que any rere any va dessagnant el ja de per si pobre programari escolar.

Sagarra. Tornant a l’Enric Vila i el seu llibre, Joan de Sagarra, fill de l’escriptor i poeta Josep Maria de Sagarra, ha sortit al pas d’algunes acusacions que Vila vessa damunt el seu progenitor tot parlant de Pla. És clar, si Pla és un independentista i has de desmerèixer la mala fama de col·laboracionista que ha arrossegat encara fins avui, una de les formes més directes de fer-ho és acusant els altres. “Tu també ho has fet, i encara pitjor i més gros.” Aquí podeu seguir la dialèctica de l’enfrontament, força penós al meu entendre. Considero que Vila erra quan decideix alçar el mateix dit acusador que ha volgut abaixar en el cas del seu “heroi” Pla. És lleig. I més en un país petit, on la majoria sabem qui era Sagarra, què va dir i què va fer. Com també ho sabem (o pensàvem saber-ho, segons ell) de Pla, o del recentment traspassat Porcel. Ara, Vila té raó en una cosa: caldria que Joan de Sagarra, o qui sigui, publiqués una reflexió sobre la figura de Sagarra pare, força arnada i malmesa pel pas del temps. No es tracta de “treure-li brillo” i exculpar-lo dels seus pecats, perquè l’ésser humà és en el fons l’aiguabarreig dels seus encerts i dels seus errors. Però sí que es tractaria de resituar-lo dins la nostra tradició, rellegir-lo per comprovar-ne la vigència, i entendre’l com a part del gresol català, on els pares de la pàtria i els pàries de la pàtria han anat convivint, pesi a qui pesi. Una altra cosa és que cadascú tingui els seus favoritismes i les seves llistes i exclusions, que tots les tenim, per al concepte de país que considerem el millor. Lamentablement, política i cultura semblen dos elements indestriables a Catalunya, com demostra altra vegada el “tema Pla”.

Exposició París/Barcelona, de Zita Vehil

Aquest vespre, a les 20 hores, inauguració de l'exposició fotogràfica París/Barcelona, de Zita Vehil, al Candela Raval (Carrer Hospital, 48, Barcelona).

A través de la seva càmera lomogràfica, la Zita copsa diversos aspectes, tant els més turístics com els més anecdòtics, de les dues ciutats que més s'estima mitjançant una mirada curiosa i enjogassada.

Podeu veure algunes imatges de les exposades en aquest enllaç, i disposeu de més informació en aquest altre.

I si no podeu venir a fer-nos companyia però voleu veure el treball de la Zita Vehil, l'exposició romandrà en actiu durant els mesos de juliol i agost.

Faltes d'ortografia

Fa uns dies, l’Antaviana proposava de forma involuntària un debat sobre la conveniència d'anomenar escriptor/a tothom qui escriu, o només cenyir el terme a un grup de professionals en funció d’unes normes establertes (obra publicada, premis guanyats, etc.). Un anònim, però, va considerar que abans d’anomenar-se a si mateixa “escriptora” calia que dominés les normes d’ortografia, ja que el text contenia alguns errors. Vaig trobar l’anònim d’una cruesa feridora, atès que el comentari de l’Antaviana no pecava pas de superb, sinó que l’apel·latiu li havia sortit amb la naturalitat d'una concepció "oberta" del terme. (Curiós: l'anònim posava en entredit aquesta concepció, al seu judici massa permissiva per l'exemple de l'autora del blog, però concloïa que "escriptor/a" és simplement aquell/a que domina l'ortografia, oblidant l'estil, la tensió narrativa, etc.) Però també va fer-me considerar que l’aprenentatge ortogràfic i estilístic ha de ser constant al llarg de la carrera literària, amb relectures i reescriptures dels textos produïts. Aconseguir que tot plegat esdevingui natural i fresc després de les revisions, que no es noti aquesta feina, és un dels aspectes més durs d’aquest ofici.

Pocs dies abans, jo mateix havia trobat deplorable que un periodista i escriptor professional (perquè algú li paga -i molt bé- per exercir-ne) com en Salvador Sostres, considerat per alguns el nou Josep Pla (fot-li fort!), publiqués al seu blog un parell d’articles inèdits (perquè els que li publiquen a l’Avui li deu revisar un/a corrector/a no tan ben pagat/da) amb errors ortogràfics i frases inconcluses, que denotaven la seva descurança i excessiva celeritat en la finalització de l’escrit. (Com que és impossible fer-ne un enllaç directe, busqueu l'article "La xusma quan calla" del dimecres 24 de juny del 2009 i comenceu a buscar els errors, com en el joc de les set diferències). I també sóc dels que, davant les errates dels llibres publicats que compro, es posa nerviós com si li punxessin el cul.

Tot plegat, però, no és res més que una conseqüència del poc valor que es dóna al tema lingüístic. Molts professionals de l’escriptura “tiren” de corrector no pas per al darrer retoc (d’altra banda lògic, necessari per guanyar perspectiva i rectificar aquelles petites coses que sempre passen per alt), sinó per a una “neteja” general. No es tracta que tothom del ram hagi de ser filòleg, sinó que domini al màxim l’eina de treball. El nivell lingüístic de molta gent que surt de Periodisme és lamentable, només cal escoltar les notícies de TV3. Us imagineu un cirurgià amb un pols inestable, o un mecànic que sabés canviar les bugies del cotxe però tingués problemes per ajustar els frens? És clar, l’únic perill de la gent que treballa amb la llengua és que aquesta es perverteixi, es deteriori i es converteixi en una romanalla, un llatí pervertit que doni una nova llengua romanç, el “catanyol”.

Després, talment fitxes de dòmino, el descrèdit lingüístic s’estén a la resta d’àmbits d’ús: els correctors estan (estem) mal pagats, perquè “tampoc és tan important la seva feina”, i de la mateixa manera que tothom sap de futbol, tothom es veu amb cor d’escriure els seus propis rètols, o estalviar-se la revisió abans que li facin la retolació del negoci. I així ens trobem un munt de forns que venen “PÀ”, o un gimnàs que et vol descobrir “CUALS són els beneficis” dels seus serveis de pilates.

La taca d’oli del descrèdit lingüístic (en aquest cas, de tinta), doncs, s’estén indeturable per tots els àmbits socials. Cal que els escriptors i les escriptores usin la llengua amb correcció (i molt més i tot, tenint en compte l’exemple de Porcel, Moncada o Pla que l’altre dia comentàvem), però també cal que no siguin els únics “guardians” de la sacrosanta llengua. Tots ens hi hem d’implicar, en la cura d’escriure i parlar correctament, perquè una cosa és l’ampliació lèxica a partir d’usos col·loquials, i una altra de molt diferent la perversió d’un model lingüístic fins a esdevenir un galimaties insofrible, a l’alçada dels pitjors argots, que acabi provocant la substitució total pel castellà, dins la situació diglòssica que vivim.

El riu davalla

Dissabte, 4 de juliol.- El riu de la història no s'atura, el corrent no cessa en el seu davallar cap al mar. Abans que s'endugui en Baltasar Porcel, però, amics i coneguts l'evoquen des de les pàgines dels diaris de Barcelona. Els seus mètodes de treball, la seva personalitat i el seu llenguatge no han deixat ningú indiferent; i mentre uns parlen dels seus mèrits acumulats, d'altres li retreuen les debilitats que l'han convertit en el personatge polèmic dels darrers anys. Si els llegís, no crec que s'emprenyés: massa sabó per a algú que apostava per la independència d'uns posicionaments a contracorrent, a risc d'esdevenir incorrecte i desagradable, pot arribar a ser embafador i hipòcrita. Un dels millors textos sobre Porcel, però, crec que és d'en Toni Sala, aquí. Només he llegit Rodalies i sense gaire interès, però els seus articles (publicats en el seu blog personal pocs dies després d'aparèixer a la premsa) em resulten irresistibles. De fet, tal com argumenta Sala, la pèrdua de Porcel, més enllà de la seva obra, és la pèrdua d'un pes pesant per a la nostra llengua, que en el seu cas (i en el d'altres il·lustres com Moncada o Pla, afegeix) convertia en motor de la seva creativitat, conservant-la, enllustrant-la i duent-la fins al límit. Tanmateix, Porcel sempre m'ha semblat un personatge massa "inflat", amb algunes obres excel·lents i d'altres fluixes, tirant a mediocres (cas d'Olímpia a mitjanit), que escrivia la major part de la seva obra prosística en castellà (els articles de La Vanguardia), i esdevingut una paròdia de si mateix, com sol passar a tants i tants personatges de caràcter (Gimferrer, Moix, el mateix Monzó), encara que sigui en contra de la seva voluntat.

El riu no s'atura, per molt que ens enroquem al seu bell mig, disposats a resistir. Talment com Jordi Pàmias, al seu poema "Esmicolament" (del llibre Narcís i l'altre que ara llegeixo), escriu: "Som una illa, cadascú. I ens salva / l'erosió del vent i de les ones." En el mateix article de Sala a què em referia abans, l'autor ens parla del descens d'usuaris de la nostra llengua, poc més d'un 35%, segons els darrers estudis. Sóc a Barcelona passant la tarda, i de cop i volta em trobo en un Portal de l'Àngel desbordat pels compulsius que aprofiten les rebaixes. Em deixo dur per la direcció del corrent, tot parant l'orella, encara que ja sé que a la capital, i en determinats llocs, el descens pot esdevenir alarmant. Per combatre la suor (calenta per l'atmosfera i freda per la constatació), adquireixo una orxata delitosa i em submergeixo al Happy Books La Formiga d'Or. És, sens dubte, la prova de foc per comprovar la salut editorial catalana, perquè es tracta de negocis que aposten per la rendibilitat; i ja sabem què n'opinen, dels llibres en català.

En els pitjors moments és quan cal esbrinar cap a on bufa el vent i posar-s'hi d'esquena, així que les editorials catalanes han vist en l'edició de butxaca (per fi!) un dels remeis a la crisi de vendes i de manca de lectors. Els ha funcionat prou bé, amb el sorgiment de labutxaca i les ofertes puntuals de La Magrana o Quaderns Crema. Ara fa un any al mateix Happy Books on em dirigeixo, només hi havia algunes lleixes amb novetats. De llibres en butxaca en català, res de res. Vet aquí, però, que al passadís esquerre de l'entrada hi trobo tot el catàleg (tot!, o així em sembla) de labutxaca. És més, Edicions de 1984, que són molt murris i tenen una llista de noms ben llaminera, també hi és present amb els quatre asos que inauguren el seu segell de butxaca: Buzzati, Balzac, Guelàssimov i Magris.

Em faig amb El Danubi, de l'autor triestí Claudio Magris, i quan arribo a casa hi llegeixo: "Des d'Heràclit, el riu és, per excel·lència, la figura interrogativa de la identitat, amb la vella pregunta de si és possible banyar-se dos cops en les seves aigües, i Descartes, amb el seu famós tros de cera blanca, dura i freda, que a prop del foc canvia de forma, de mida, de duresa i de color, tot i que continua essent un tros de cera, va començar a pensar segons idees clares i distintes a la vora del riu...". El riu, cabalós o esprimatxat, sempre s'ho enduu tot per endavant. Però per a la seva existència li cal un llit, i és en aquest pòsit on s'hi troben els minerals, que tan obsessivament provaven de garbellar els pioners de l'oest americà. El pòsit de Porcel està per veure, malgrat que l'intuïm. Però és encara més important que hi hagi gent disposada a garbellar la llera del nostre riu per trobar-lo i preuar-lo.

Taràs Bulba

Ja és aquí l’estiu, groc i eixut com ell sol. Després de passar-me l’hivern i la primavera enteranyinat per la broma de l’ànima humana que japonesos, russos i catalans acostumen a recrear en les seves obres, em ve de gust obrir la finestra, airejar l’habitació i donar descans a la meva soferta neurona. La calor m’atueix i necessito retrocedir fins als ancestres de la lectura, la narració pura, el conte sense concessions, el plaer dels caràcters tallats en fusta i esculpits en pedra. D’entre la pila de llibres que acostumo a tenir damunt les lleixes de les prestatgeries esperant el seu torn, feia temps que volia prendre Taràs Bulba, un clàssic de la literatura romàntica d’aventures, de Nikolai V. Gógol, autor de la comèdia L’inspector (representada aquesta darrera temporada al TNC). L’edició que tinc pertany a la ja desapareguda col·lecció “Els Argonautes” de Barcanova (de la qual us he parlat en ocasions, essent-ne com sóc un col·leccionista), i esdevé una obra molt representativa de la recuperació de mites populars o la recreació de llegendes que va caracteritzar la posada en escena de la novel·la com a gènere preeminent del segle XIX. Mentre els polítics europeus reivindicaven la creació de nous estats, fins llavors nacions amb cultura pròpia però sotmeses als grans imperis aglutinadors, els escriptors bastien (voluntàriament o involuntària) l’imaginari col·lectiu d’aquestes reivindicacions amb herois i gestes. Sir Walter Scott, amb Ivanhoe o Rob Roy, fou el precursor escocès. Els protagonistes d’aquestes efemèrides revolucionàries, que tenen els moments climàtics de les seves accions en el camp de batalla, esdevenen rebels d’una sola peça, homes íntegres que no tenen por de res ni de ningú. En el cas de Gógol, d’origen ucraïnès, va voler glossar la vida i fets dels cosacs, les tribus de guerrers que durant el segle XV i XVI forjaren el mite eslau (específicament rus) de vida dissoluta, llibertària i bel·licista. Els dos primers capítols són, en aquest sentit, paradigmàtics, presentant-nos-els com a homes rudes, bevedors sense mesura, amants de l’anarquia només governada pel desig de batre’s amb l’enemic, encara que s’hagi imposat la pau. Són tots ells elements que avui dia ens poden semblar (i ho són) retrògrads i indignes de les nostres societats actuals, però que ajuden a comprendre com era Europa ara fa cinc-cents anys.

Tanmateix, a mida que avança l'obra va prenent un caire tràgic, i les simpaties de Gógol es decanten de forma matussera del cantó cosac. No només esdevenen lluitadors per la causa monetària o purament salvatgina, també esdevenen homes de llei, d'una llei basada en la religió ortodoxa, l'agermanament de la seva ètnia i el rebuig als hàbits foranis. En poques paraules: la prosa vívida de Gógol es contamina de tota mena de prejudicis contra els enemics cosacs, tant els nobles polonesos que els governen de forma injusta (indolents a causa dels seus hàbits occidentals), com dels jueus. Precisament, cal reprovar l’antisemitisme atroç que recorre l’obra, amb burles constants i retrets a la seva avarícia i brutesa vital.

És més, la seva gran capacitat descriptiva de les batalles, que les fa entenedores i plenes d'acció per als lectors, es veu perjudicada per esdeveniments increïbles i fites prodigioses (cas de la supervivència d'un grup de cosacs, que havien caigut en mans dels turcs i sobreviuen només a base de la ingestió d'aigua del mar, un verí per a l'estómac dels humans, com explica Xavier Benguerel a Els vençuts), així com uns epitafis vergonyants per cada un dels eminents cosacs caiguts en la batalla. El pitjor de tots narra l'ascens al cel del veterà Kukurenko, i la insistència de Déu perquè segui al seu costat. Un detall més que escrostona la reputació del seu autor i mostra com de malament ha envellit una obra vigorosa i entretinguda, d'altra banda.