"Dir", de Josep Maria Ripoll

Prehistòria. Dos són els professors responsables de la meva dèria per estudiar Filologia catalana. El primer, l’Antoni Dalmases, em va demostrar que fins l’abstrús Sol, i de dol de J. V. Foix tenia una clau de volta, i com n’era d’interessant buscar-la. Però només un curs abans en Josep Maria Ripoll ja m’havia llençat l’ham, desentrellant les estructures narratives dels contes de Poe o de L’illa del tresor de Stevenson, a banda d’introduir-me en l’art de desxifrar versos amb Estimada Marta, de Martí i Pol.

Història. En Josep Maria Ripoll ha guanyat el Ciutat de Terrassa Agustí Bartra 2008 amb Dir. Si creieu que les nostres vinculacions esdevenen un clar perill de connivència en el meu judici final, no seguiu llegint. Teniu el mateix dret de posar en entredit el meu objectivisme de la mateixa manera que jo el defenso. Tenia curiositat per saber què escrivia el meu exprofessor i tinc ganes de dir-hi la meva, independentment de les meves simpaties. Tanmateix, no puc negar que el reconeixement del seu nom en la portada m’hi ha conduït, per damunt d’altres poemaris editats.

Ressenya. Dir és un poemari bastit a partir d’una concepció genèrica de la poesia, iniciàtica si no fos perquè l’autor ja fa anys que escriu i forma part del grup sabadellenc Papers de Versàlia. Dividit en tres parts, tots els poemes estan encapçalats per un títol sincrètic d’una sola paraula, que formen en conjunt una proposta conceptual. La primera part, per exemple, està dedicada a la creació literària, interrogant-se sobre diversos aspectes de la poesia, simbolitzats en un objecte icònic que l’intitula: el desig d’escriure (“i defugim el blanc de la paret,/únic mirall possible”, a “Paret”), el poema com a marc (“Finestra”), la tria d’una proposta poètica per damunt d’una altra (“Navalla”), el sentit de la lectura (“Llibre”)... En canvi, la segona part, amb només quatre poemes, esdevé la frontissa amb la tercera part, la més extensa. “Vermells”, “Blau”, “Groc” i “Verds” glossen els colors preeminents en el món que el poeta comença a dibuixar-nos (en aquest cas, pintar-nos), el món al qual s’aboca gràcies al procés creatiu que acaba de descriure, i que derivarà en les reflexions de la tercera part.

Els títols d’aquest darrer fragment són un cúmul d’infinitius, que plantegen tota una sèrie d’actituds humanes davant la vida, de vegades il·lògiques o absurdes, i que Ripoll resumeix al poema “Dir”: el sentit de l’existència (“Continuar”), els mals moments (“Caure”), la necessitat de l’oblit per damunt del record (“Sobreviure”)... Tots els verbs són senzills d’entendre, accions que no només resumeixen unes determinades activitats humanes (“Perdonar”, “Construir”, “Salvar”), sinó que defineixen una concepció moral de l’existència, una recerca del sentit a partir d’un llenguatge senzill, però ambivalent. Per tant, el símbol (la paraula) no només conté el significat arbitrari, sinó un de nou, poètic, atorgat per l’autor, i especificat en els versos que conformen el poema. Ripoll construeix la seva poesia de fora cap a dins, amb un llenguatge comprensible però extensiu, allunyat de les metàfores complexes, sempre recolzades en el món icònic que tots coneixem i tenim a prop en el nostre dia a dia urbà.

Al capdavall, com resumeix el mateix poeta: “encara que ens sembli que hem conjugat tots els verbs,/sabem que el llistat no es tanca/i ens podrem creure forts perquè tenim/un dels consols dels dèbils:/que haurem pogut, malgrat tot, dir.” Aquest és el sentit final del poemari d’en Josep Maria Ripoll, la descoberta d’un mateix a través de l’escriptura, una descoberta adés sorprenent, adés decebedora, però tanmateix alliberadora dels neguits personals. Tota una declaració de principis que conté la sement de l’obra de Ripoll, senzilla i humil, construïda a partir de la curiositat i el qüestionament, que no té altre motiu que fer-nos còmplices d’aquests interrogants a través d’una construcció estètica atractiva, que converteix el llibre en un objecte ben travat, però a la vegada accessible.

"Silenci de plom", de Salvador Company

Ressenya apareguda a la revista Caràcters, núm. 47, Juny 2009

"Mecanismes i fantasmes"

Com si la inicial que el denomina fos a la vegada marca d'estigma i símbol de camins creuats, X., narrador de Silenci de plom, és el centre i l’eix que vertebra les tres línies narratives assajades per Salvador Company en aquest exercici complex i treballós, reconegut amb el darrer premi Joanot Martorell. A través de l'escriptura del seu dietari se’ns transfigura de forma simultània en crític, lector i protagonista de la trama, sempre a la recerca dels fantasmes que marquen el seu passat i el seu present, persones desaparegudes o bé amb les identitats fragmentades, amagades rere un cas policíac de desaparició, un poema èpic i una novel·la de ciència-ficció. Tanmateix, la vistositat de l’aparell literari ensopega amb el desnivell estilístic dels tres espais narratius esmentats, massa acusat per sostenir una novel·la que, malgrat la sorprenent creació de mecanismes, no acaba de resistir una lectura unitària. Dit en altres paraules: les peces del trencaclosques, fetes amb dimensions massa diferents, no acaben d’encaixar del tot bé.

La dispersió que suposa mantenir la tensió narrativa alternant-se en tres línies diferents s’accentua amb la varietat d’espais i temps, i amb la variació de veu i llenguatge. Si bé sabem que X. viu en l’actualitat a Anglaterra, on exerceix de docent i de traductor, la novel·la arrenca en el passat, amb l’evocació de la seva companya M., una periodista desapareguda en estranyes circumstàncies, quan investigava l’assassinat d’un regidor valencià. Seguint-li la pista, X. ensopega amb una trama de corrupció urbanística que implica polítics, empresaris constructors i la màfia russa. Pel camí es creua amb personatges pintorescos, descrits i recreats amb l'ajuda de la seva llengua materna, farcida de trets col·loquials i d’una sintaxi hàbil i colorista, a estones sorneguera.

L’ambició dels pressupòsits narratius, però, fa que Company transcendeixi el gènere policíac o la denúncia ideològica. En primer lloc, amb l’anàlisi obsessiva de 212, un llarg poema èpic d’Eveli Volero, autor maleït que evoca l’estada del seu pare, exiliat republicà, en un camp de concentració nazi. És una nova recerca que du el protagonista a qüestionar-se la personalitat del Bolero pare, i a gratar en la memòria dels testimonis vius que resten. En segon lloc, amb la traducció al català de Quiet Lead, una novel·la adscrita al gènere de ciència-ficció de gran èxit comercial però de qualitat, que acaba convergint de forma atzarosa amb les trames fins ara obertes. I si bé al començament sobta l’alternança d’aquestes tres línies narratives, aviat entren en contacte a través d’un joc de miralls, posant al mateix nivell realitat i ficció: la protagonista de Quiet Lead troba un poema èpic del seu pare desaparegut, tal com passa amb 212 de Volero; la dona del narrador de la novel·la, Mary, desapareix com la dona de X.; Quiet Lead durà en la traducció catalana el títol de Silenci de plom, el mateix, a la fi, que l’obra que els conté.

Silenci de plom és un exercici de mecanismes enginyats a partir d’un rigor i d’una complexitat assumibles, però que oblida desencantar-se de l’exercici mecànic per oferir al lector un cert nervi narratiu. La desaparició de M. és un motiu molt ben narrat al començament de l’obra, però si bé les entrevistes per esbrinar la identitat de Bolero o les evocacions als camps de concentració i a la literatura sorgida de l’Holocaust demostren les aptituds de l’autor, l’obra s’afeixuga i es dispersa quan insisteix en l’exercici literari més complex de tots: la creació de 212 i la posterior anàlisi filològica. Si bé les anotacions crítiques sobre el poema èpic ajuden a fer-nos-el més comprensible, enriqueixen el joc de referències amb Quiet Lead i la desaparició de M., i fan més versemblant la novel·la, també és veritat que tenen l’encant literari d'una tesi doctoral. El mateix succeeix amb la traducció de Quiet Lead, que permet a l’autor plantejar tota una sèrie de reflexions al voltant d’aquest exercici de re-creació que és la translació lingüística.

Gran part de la novel·la dels darrers anys es construeix com un monstre de Frankenstein, a partir de pedaços que pertanyen a altres gèneres, i fins i tot a altres autors. La trama s'aprima en benefici d'una xarxa densa d'idees i reflexions, sorgida d'aportar trets assagístics a la veu narrativa. Així, el lector té la sensació d'endinsar-se en una obra total i aclaparadora. L’estil, però, és en darrer terme la pedra angular que suporta tota l’estructura, lligant la dispersió sense perjudicar la fluïdesa narrativa. Malgrat haver sabut triar les matèries primeres que basteixen l’obra, i tot i haver-la concebut amb ambició i generositat, a la criatura de Salvador Company li manca harmonia en els moviments, ànima en la mirada i la capacitat de seducció adequada per suspendre qualsevol reticència lectora envers aquesta mena de propostes.

Intermitències a la Catosfera

Presa del pols a la Catosfera, que amb la convocatòria dels Premis Blocs Catalunya (enguany fusionats amb el Premi Lletra al millor blog; era absurd dos premis en el mateix sentit alhora) torna a glatir amb força, si més no pel seu poder de convocatòria (més de 600 blogs en totes les categories!). Però sempre hi ha intermitències, amb indrets que desapareixen i d’altres que retornen.

M’agradaria lamentar l’aturada de Palumbus Columbus, del company Joan Todó, autor del valorat poemari Los fòssils (al ras), que ha tingut l’amabilitat durant uns quants mesos de fer-nos partícips de la seva intensa activitat intel·lectual. Les seves disquisicions sobre autors i obres de gran exigència i profunditat (apunts que fins la creació del blog romanien esparsos, perduts en un calaix) són d’un rigor i d’una lucidesa refrescant. I llegides amb la perspectiva dels dies i en conjunt deixaven entreveure una voluntat unificadora, que aprofitava l’objecte d’anàlisi com un fil conductor fins arribar a una concepció particular de la literatura, amplificada amb els seus poemes i objectes d’estudi. Lamento que algú del seu nivell desaparegui de la xarxa, i només espero que en el futur segueixi considerant Internet un bon lloc on “corporificar” aquesta part de la seva obra, més reflexiva, si entenem el concepte “obra” des d’aquest vessant més globalitzador. Us recomano accedir al seu blog i, ara lliure d'actualitzacions, llegir detingudament els seus articles, si us interessa de debò la teoria literària i la crítica.

Tampoc he volgut aprofundir en els conceptes teòrics que Todó exposava a Palumbus Columbus, però un dels més clars era la suspensió de la identitat autoral, posant-la en entredit i considerant-la la part més engavanyadora de tot acte creatiu. En canvi, als antípodes dels nostres blogaires hi trobem un catosfèric il·lustre com en Toni Ibàñez, que esdevé de l’opinió contrària. La seva obra escrita, les seves ramificacions catosfèriques i les seves iniciatives per esperonar el col·lectiu internauta, tot plegat està íntimament lligat a la seva personalitat abassegadora, rutilant i egòlatra. En Toni no entén de mitges tintes, i en el concepte unificador d’escriptura i experiència (“escriviure”, tal com ho anomena) la personalitat pròpia és consubstancial a l’aspecte creatiu. Sembla que torna de nou amb el seu blog Entrellum, i tant els que el seguim encuriosits com els seus crítics ja li tenim els dos ulls al damunt per veure què fa i amb què ens sorprèn.

"Narayama", de S. Fukazawa

L'any 1957 el Japó disposava d'una nòmina d'escriptors vius gens menyspreable (Kawabata, Mishima, Tanizaki), tots ells amb una concepció de la novel·la que entrellaçava una cultura universitària ampliada a través de la literatura occidental, d'una banda, i de l'altra l'interès en retratar i criticar els canvis radicals de la societat nipona de postguerres, que desembocaven en la pèrdua de la tradició i, per tant, dels trets culturals definitoris. En aquest context apareix el llibret (no arriba a les cent pàgines) de Shichirô Fukazawa, que astora el públic, convertint-se en un multivendes i en l'escriptor del moment.

Tanmateix, Fukazawa és un home senzill, sense estudis superiors, que ja ha superat la quarantena en el moment de publicar el seu primer llibre. Narayama (en realitat Estudi a propòsit de les cançons del Narayama), doncs, és l'obra d'un autodidacte, que si bé descura l'estil i la llengua -encara que es fa difícil saber si això és una conseqüència de la traducció d'Alfred Badia, que pren la traducció francesa com a base-, esdevé un narrador de pols, bon contemporitzador, i un creador enjogassat, un conceptualista. De fet, per recrear amb una veracitat absoluta el món rural circumdant a la muntanya Narayama del títol, Fukazawa inventa tot de cançons populars, inserides al llarg de la narració per ajudar a conèixer millor el tarannà dels personatges, a banda de donar més ressò i contingut a la història.

Narayama ens narra com la vella O'Rin vol fer el viatge de peregrinació a la muntanya sagrada que li pertoca per edat, però abans ha de resoldre el nou casament del seu fill Tappei, vidu i amb fills. La lògica de les seves accions es fonamenta en la necessitat de menjar, ja que el territori on viuen és força pobre, afligit pel fred i la neu, i les relacions entre els seus habitants (naixements, casaments, malnoms o reputacions) depenen fins l'últim detall d'aquest aspecte. Així, O'Rin està obsedida amb perdre dents de la seva immaculada dentadura, ja que una persona de setanta anys amb plenes facultats per alimentar-se és una ofensa i una amenaça per a la seva pròpia família i per a la resta de veïns. El treball de Fukazawa en recrear aquesta societat atemporal bastida amb elements del Japó feudal és una petita meravella que fructifica gràcies a la seva erudició popular, esdevenint Narayama no només un tractat cultural, sinó també un petit univers contingut en si mateix, talment com la Mequinensa de Jesús Moncada o el Macondo de García Márquez.

La memòria i la ficció s'entrellacen per donar lloc a una fàbula. Tots els elements que acabem de d'anotar ajuden a dotar el llibre d'un to mític, molt del gust de les narracions populars orientals, capaces de barrejar diversos tons i estils alhora (humor, ironia, truculència, drama). El moment culminant de la narració esdevé en les seves darreres pàgines, quan O'Rin, acompanyada pel seu fill Tappei, ascendeix cap al cim del Narayama. I mentre la primera assumeix les conseqüències de la seva acció, que la posa en contacte amb el déu de la muntanya i amb els ancestres avantpassats d'una forma directa, el segon descobreix el terrible secret que amaga la muntanya, i s'ha de convèncer que, en el seu cas, l'amor per la seva mare i una relació de respecte entre ambdós fa que el seu viatge hagi estat ben diferent al d'altres, que no el fan pas per voluntat sinó obligats per la necessitat de la família, capaços de trencar un llaç tan fort com el de pares i fills.

"Una màquina d'espavilar ocells de nit"

En una època literària confusa, el retorn a les arrels pot interpretar-se com un gest transgressor, irreverent. Quan el concepte de novel·la està més discutit que mai, quan la ficció retrocedeix fins esdevenir un garbuix indestriable de la realitat, quan el periodisme i el dietarisme esdevenen noves formes narratives més enllà de les seves limitacions conjunturals, adobar-ho amb una aposta pels models clàssics pot esdevenir una temeritat. Tot plegat és el que proposa el músic, periodista, filòleg i pensador renaixentista (per la seva voluntat de tastaolletes) Jordi Lara en el seu bateig literari. Si us dic que el llibre es divideix en set assajos sobre el món de la cobla sardanista, la majoria esbossareu un badall, no ho negueu. Ara bé, si us dic que aquest només és l’embolcall que cal desembolicar per gaudir d’una màquina d’espavilar la llengua i les papil·les gustatives dels lectors enjogassats, m’estaré cenyint més a la realitat.

Aquest llibre és una paradoxa fonamentada en el contrast que suposa enfrontar d'una banda una temàtica clàssica, antitètica dels lectors contemporanis (i m’atreviria a dir, per desgràcia de la sardana, dels melòmans contemporanis) explicada amb una llengua terrosa, de fort regust osonenc; i de l'altra, una concepció postmoderna del text, fragmentat en set unitats independents però a la vegada vasos comunicants que avancen i reculen en el temps de la memòria, fet a partir de diversos gèneres (periodisme, narrativa, dietarisme, assaig), embastat amb la cultura personal de l’autor i culminat amb les referències pertinents a una realitat sotjada. Vaja, la línia que podem resseguir amb Claudio Magris, Ryszard Kapucinski o Javier Cercas, capaços de convertir l’article d’opinió en un exercici fascinant d’entreteniment i de profunditat, d'altra banda habituals en la novel·la, el gènere més brillant i preuat de la prosa.

Els capítols o apartats avancen units per la biografia personal de l’autor/narrador, i pel tema central, el món de la cobla. La lent temàtica, però, va augmentant a mida que passem les planes: el bateig de foc, “Una màquina d’espavilar ocells”, és una divertida i entendridora rememorança dels inicis de Lara en el món de les cobles, on coneix tota una colla de personatges “de la ceba” força peculiars, amb un caràcter i unes maneres que ens expliquen el país i el seu temperament en èpoques pretèrites. És, per tant, una narració iniciàtica, amb tot el lirisme que pot deixar entreveure l’humor sorneguer i foteta que gasten personatges i narrador. “L’esglai del tito Loreto”, contràriament, arrenca de l’analogia entre la reflexió personal de les arrels andaluses familiars, visitant un oncle que viu al poble del seu pare, i la investigació sobre Pep Ventura, personatge capdal en la creació de la sardana al segle XIX. “Está claro que uno no es de donde nació, sino de donde quiere morir”, sentencia l’oncle Loreto quan descobreix la dèria del seu germà per compondre sardanes, i estableix la identificació entre la música i la definició personal: "Pensava en la perversa necessitat d'aferrar-se a alguna cosa, quansevol cosa -una música, per exemple, com qui tira una àncora- per reinventar-se a un mateix i burlar l'enyor."

“Quasi amors en solfa” torna al sentit de l’humor per desmitificar, ironitzar i treure punxa al tema de l’amor i la música, exemplificat amb la imatge de l’amor d’estiu. Més elegíac és “Tants mons per anar a raure”, on Lara retrocedeix fins als seus anys de formació de piano, així com els seus primers passos com a intèrpret d'orgue en les múltiples esglésies vigatanes. Una vegada ens ha agafat de la cua i ja no ens deixa anar, però, és quan ens posa a prova, assajant unes interpretacions de l’obra i la personalitat d’uns quants personatges fonamentals del món sardanístic: l’intèrpret de tenora Ricard Viladesau, i els compositors Joan Garreta i Manuel Saderra i Puigferrer. Aquí és on rellueix la seva capacitat verbalitzadora per transcriure (o aproximar-s’hi, a causa de la voluptuositat de la matèria) els sentiments que provoca la música en l’oient i en els creadors.

Ja us dic ara que abans de llegir Una màquina d’espavilar ocells de nit el meu coneixement del món de la cobla i de la sardana era nul. No sé pas si Jordi Lara m'ha despertat l’interès per aquesta temàtica, per aquest univers tan ben desvetllat i explicat en el seu llibre, però sí que m’ha reafirmat en la convicció del poder de la paraula, no només com a eina de coneixement i d’entreteniment, sinó com a bisturí del sentiment humà i com a clau per obrir la capsa de Pandora de l’entusiasme, que és sens dubte allò que ens arrossega a girar la portada d’un llibre i acarar-nos al discurs del seu autor. Encara que ens parli del sexe dels àngels.

Vacances interiors

Aquest estiu, per mor de la tant udolada crisi, a casa ens haurem de conformar amb el turisme interior. Que no em desagrada, no me’n queixo pas; però també em deleixo observant altres formes de viure, oïnt parlars que de tant en tant desxifro i ocasionalment exercito. Tanmateix, també fa bonic fer país, i tinc ben clar que, abans de conèixer-lo en primera persona, en aquestes ocasions vull anticipar-m’hi a través del paper. És a dir, que abans de petjar-lo, d’assaborir-lo o d’olorar-lo, vull prémer-lo amb els capcirons dels dits i entendre’l a través de la lectura que algú altre n’hagi pogut fer.

I no em refereixo a les guies turístiques, tan pràctiques quan viatges a l’estranger. Em refereixo als textos dels cronistes, dels professionals de la ploma que tenen l’art i la professió de copsar l’ànima d’un paisatge i de la seva gent. Com que el nostre objectiu és la Vall d’Aran, intuïa que en Josep Maria Espinàs n’hauria escrit alguna cosa al respecte. No em va costar ni mitja hora d’entrar a la llibreria Canuda (on acostumo a comprar els llibres de segona mà) i remenar les prestatgeries fins ensopegar amb Viatge al Pirineu de Lleida, un clàssic de la seva ingent producció datat el 1957, que en aquest cas es correspon a una cinquena reimpressió del 1983.

Tinc per un dels millors l’Espinàs, malgrat que els darrers anys molts dels seus articles em semblin una mica fluixos. Són moltes dècades de professió, de petjar camins de terra i de tinta, de forjar un estil característic, d’instaurar-se com a baula de la tradició prosística catalana, amb precedents de l’alçada de Ruyra, Ors, Sagarra o Pla. No només de poetes i novel·listes viu la nostra tradició, potser un pèl mancada de dramaturgs i assagistes. Però el país és petit i la llengua maltractada, i malgrat tot el passat de “plumilles” és esplèndid. Un altre dia parlaré del seu futur, una mica magre pel poc paper de la premsa en català, reduïda a l’Avui i El Punt.

Malgrat no creuar fronteres, se m’afigura un estiu força plaent tot i esdevenir de turisme estrictament interior. I no només parlant de la geografia catalana, sinó de la pròpia, que comença amb el propòsit de llegir atentament l'Espinàs, poc després llegir atentament l’Aran i al capdavall, en els congosts i els meandres dels rius del pensament, forjar la reflexió de la vivència. I com més fang de qualitat tingui en el meu llit, més mineralitzada n’ha de brollar.

Joan Solà

Darrerament se m’acumula la feina amb articles que no tracten de forma directa la literatura però sí la llengua de difusió d’aquesta, el català, que acostumo a emprar per llegir i escriure. Primer va ser el tema de la selectivitat, i ara és el del darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat al lingüista Joan Solà. No conec personalment el professor Solà perquè vaig cursar els meus estudis de filologia catalana a l’Autònoma, però sí que el conec a través de les seves obres i, sobretot, dels seus articles al diari Avui. Val a dir que m’admira la dedicació de tants i tantes lingüistes, gramàtics i filòlegs a l’estudi d’una disciplina tan complexa i de vegades relliscosa com la llengua. Jo era dels que preferia la literatura, que es gratava el cap i badallava de tant en tant quan es tractava de fonètica o sintaxi. És per això que encara valoro més la tasca d’aquests homes i dones de lletres, amb una capacitat analítica, tant discursiva com organitzativa, que s’escapa al meu caos mental, capritxós, que amb prou feines ha arribat a controlar els mecanismes més rudes per distingir una oració subordinada substantiva d’una oració subordinada adjectiva.

Però de Solà m’interessa sobretot el seu compromís polític, íntimament lligat al seu compromís lingüístic. La llarga tradició d’estudis històrics ha demostrat que la supervivència d’una llengua depèn dels seus parlants però també de les mesures que els protegeixin, que els facin sentir còmodes amb la seva elecció, que no els penalitzin o els obliguin a la deserció lingüística. I tot plegat només és comprensible dins d’un estat que promogui, defensi, protegeixi i faciliti l’ús d’una llengua determinada. Com que l’estat espanyol ha demostrat en múltiples ocasions la seva al·lèrgia a les concepcions políglotes, com que el govern català ha fet i fa mans i mànigues per mantenir l’equilibri entre la defensa de la llengua del seu propi territori (el català) i la constitucionalitat per garantir els drets de la llengua del país al qual pertany administrativament (el castellà), la conclusió és que necessitem un Estat català. Aquest estat, ja sense els complexos dels greuges, desgreuges i altres martingales polítiques, assistiria a la “normalització” completa del català com a llengua de cultura, de comunicació, d’organització i de poder. També li atorgaria visibilitat, és a dir, que fora de les nostres fronteres fos respectada com qualsevol altra, i no pas considerada un patuès, una relíquia o els ancestres d’una tribu en vies d'extinció, tal com pretenen molts (i tal com queda clar en els comentaris de molts lectors de la notícia, aquí i aquí).

Joan Solà és un professional respectat però també polèmic, perquè denuncia la situació política, social i administrativa del català sense pèls a al llengua (mai millor dit). Davant el perill que suposa la seva situació actual, molt pitjor que en èpoques de prohibició agressiva, no valen mitges tintes. S'han acabat les mans esteses, la comprensió, el "parlem-ne" que sempre vénen d'una sola banda, la nostra. Cal plantar cara, emprenyar-se, denunciar i treballar per canviar aquesta situació. De moment, el professor Solà ja ha rebut un premi que el projecta, tant a ell com al seu treball i les seves paraules. Enhorabona.

"Bèlgica"

Tenim esvalotat el galliner per la guilla de la selectivitat, com cada any per aquesta època. Sembla que una de les dues opcions de l’examen de català d’enguany duia com a lectura “Bèlgica”, un poema de l'ínclit Josep Carner escrit a l’exili (d'on va tornar breument, acte que recull la fotografia des d'on ens saluda, per morir-hi poc després). En ell hi lloa un petit país tranquil, organitzat, burgès, civilitzat, tal com li hagués agradat reproduir en la seva enyorada Catalunya. N’hi ha que, des de posicions espanyolistes (aquells que s’autoanomenen no nacionalistes o constitucionalistes), critiquen que la prova de castellà hagi estat més assequible (ergo, entenen que de menys nivell) comparativament. D’altres, companys i companyes de feina, angoixats i/o mimetitzats amb el patiment dels seus alumnes, addueixen les dificultats del text al no haver-lo treballat, o al formar part del primer curs de batxillerat (massa llunyà en el temps). Finalment n’hi ha que, com en Vicenç Partal en un bon article, simplement aproven el rigor de l’exigència acadèmica i no entenen tant d'enrenou.

No sé pas si sóc salomònic, conciliador o pactista, però crec que tothom té una mica de raó en aquest assumpte. És ben cert que és una tasca agosarada fer entendre a la jovenalla d’avui dia, sobretot la de l’àrea metropolitana, textos que no emprin un llenguatge estàndard (tirant a col·loquial, d'aquell del bueno, el rollo i l'allavontes). Ni el Tirant que marxa a l’Àfrica a cristianitzar infidels s’hi hagués avesat, a una prova tan àrdua. D’això, tots en tenim la culpa: les administracions per fer unes programacions cada vegada més “facilistes”; els mitjans de comunicació per difondre uns valors totalment allunyats de la cultura, l’esforç i el respecte per la tradició; els professors (que ningú m'acusi de corporativisme) per plegar-nos a les voluntats administratives i paternes de substituir la protecció per l’exigència; els catalans en general per difondre la brama que la nostra llengua és carrinclona, difícil i impopular.

D’altra banda, és veritat que la prova de català és més exigent que la de castellà. Dic exigent, no pas difícil: per molt que s’hi entestin els senyors i senyores de C’s i UPD, l’alumnat de l’àrea metropolitana domina molt més el castellà que el català. Per tant, n’aprovaran molts més en la primera prova que no pas en la segona. No es tracta d’un menyspreu administratiu per la llengua que defensen a ultrança, sinó d'unes competències naturals per a molts alumnes. D’aquí que seguim insistint amb la necessitat de preservar el català, convertint-lo en llengua vehicular, donant-li tantes hores com calgui i el que vulgueu. No es tracta de provocar una guerra per la supremacia que no cal lliurar, perquè la tenim perduda i seria absurda; es tracta de lluitar per la supervivència.

Finalment, estic d’acord amb en Partal en mantenir aquest nivell d’exigència lingüístic. Però, atenció: correm el perill de mostrar una visió fossilitzada de la nostra llengua i literatura. No es tracta de rebaixar el nivell dels textos substituint Carner per Moliner i el pròleg a la Ilíada per un article d’en Monzó. Es tracta d’apujar el nivell de l’ensenyament per dotar els alumnes de més recursos, dotar-los de les capacitats per arribar a entendre per si sols els textos. Es tracta d'estimar-nos més la nostra llengua, de treure'ns del damunt aquest complex d'inferioritat que no només cueja encara, sinó que s'enforteix a mida que el consum de productes d'entreteniment va augmentant, i amb ells el castellà com a mitjà únic i hegemònic de difusió.

Passo per alt les opinions dels professionals que han entès les dificultats i les queixes dels alumnes, perquè seria referir-se per enèsima vegada al llibre de greuges del professor de secundària que subscric completament. La realitat és la que és, i davant els resultats dels darrers anys, amb l'ensenyament tal com està plantejat, caldria una revisió d'aquesta mena de proves "a la baixa". D'on no n'hi ha, no en raja, tinguem-ho clar. O bé fem com ja he dit, al revés: revisem els continguts "a l'alça", el més racional però impopular (és a dir, al·lèrgic als vots dels soferts ciutadans).

No ho oblidem: aprendre no vol dir demostrar que sabem fer coses, sinó demostrar que podem arribar a fer-les, sempre i quan hi esmercem temps i esforç.

"Jardí clos", de Joan-Baptista Campos

L'ésser humà ha anat perfeccionant al llarg dels segles l'art de la jardineria, nascut de la basarda que li provoca la naturalesa salvatge. El jardí és la màxima expressió de la demiúrgia humana perquè demostra la seva capacitat per a controlar i reproduir la vegetació fins a l’extrem de modelar-la i combinar-la al seu antull. El jardí, però, també ha servit al món de les arts per simbolitzar molts altres elements. A Jardí clos, el poeta valencià Joan-Baptista Campos empra la imatge per situar-nos en un espai íntim, interior, des d'on observa el món i l'interpreta. És a la vegada el recer on recloure's davant les inclemències diàries i l'espai de reflexió i creació del poeta. Els arbres, les plantes, els ocells i els insectes que el conformen esdevenen una imagineria substitutòria de la seva paraula directa, a la manera de Vinyoli. És, doncs, a través de les imatges naturals que, una vegada desxifrada l'analogia, assolim la comprensió de la reflexió proposada.

El llibre, guanyador del I premi Manel Garcia Grau, es divideix en quatre parts ben diferenciades: a “Inventari amb veus” se'ns parla des de l’interior del jardí (“I si aquest mur que em mira / només fóra un espill?”), des d’un estat de desassossec definit a través de les referències a la tardor, l’insomni, la nocturnitat i la mort. Amb “Línies de fuga”, però, comencen a filtrar-se dins el jardí una sèrie de rajos per on el poeta veu una fugida no pas física, sinó mental cap a altres interessos que no siguin tan immediats, tan entotsolats. Per fer-ho fa servir la prosa poètica, que narrativitza el seu nou discurs interior, duent-lo a parlar de la guerra, del company desaparegut (transfigurat en la dedicatòria a Manel Garcia Grau, que intitula el premi rebut per Campos). Gràcies a aquesta observació per damunt de la tanca que el protegeix, s'adona que “Altrament, un jardí també és un petit univers. I la vida és això: memòria, aprenentatge de la mort.”

Cal ser fort, doncs, davant les realitats que l’experiència desvetlla. A “Resistències” ens parla de les dureses que cal enfrontar: la malaltia del temps, la violència implícita en la naturalesa, la impossibilitat d’evadir-se, i finalment l’exili interior i el gaudi de les petites coses com a remeis de tot plegat. Finalment, abandona per uns instants la seva reclusió, fent-nos passejar per la “Ciutat rere la boira”, un paratge inhòspit fet de fronteres, pluja, grisalla i degradació. Cansat de vagar-hi retorna a casa, on “Trobes l’espill ple de pols, / els plats solitaris, / la puresa freda dels ganivets, / les parets desllustrades, / aqueixa grogor decadent de les fotos.” El rovell i la descomposició del pas del temps sura entre els darrers poemes de Jardí clos, que si bé afigura la ciutat com un element monolític, d’una grisor immutable al pas del temps, mostra la naturalesa humana més afí a la naturalesa, lligada als canvis climàtics i al cicle vital. És per això que, malgrat el to tardorenc i crepuscular que envolta la majoria dels poemes, sempre hi ha una certa esperança envers l’horitzó, envers la primavera, encara que de tant petita ens ho prenguem amb una mica de recança: “El celatge anuncia la nit, única, / bevent un got de vi, escoltant Schubert, / mentre l’esperes.”

Us recomano fer un cop d'ull a la magnífica crítica de Vicent Usó, escriptor i crític de qui acabo de descobrir una activitat internàutica efervescent a través del seu blog El rastre de Clarisse i del seu web personal.

"El jugador", de Dostoievski

Podem parlar d’obra menor en Dostoievski? Potser que parléssim de camp de proves, perquè si bé El jugador nasquí com a obligació contractual editora, també és cert que prefigura amb gràcia i encert els elements que poc després orquestrarà a la gegantesca Crim i càstig, que llavors ja treballava. Alexei Ivànovitx, el seu protagonista, és un personatge molt semblant al de Memòries del subsòl (una altra obra breu de dimensions però densa de pòsit que va impressionar el selenita que us escriu): malgrat (o a causa de) la seva formació intel·lectual, aquest jove un pèl idealista i força ingenu, combat la moralitat petitburgesa de l’Europa del segle XIX, que representaven els francesos (l'accentuació depèn de l'ortografia valenciana aplicada a aquesta traducció): "El francés és de mena un producte del positivisme més petit burgés, més mesquí, més vulgar, en una paraula, l'ésser més avorrit del món. Segons el meu parer, sols els novençans i sobretot les senyoretes russes se senten captivats pels francesos. Tota la gent com Déu mana ho adverteix immediatment i sent aversio per aquesta repetició de les formes preestablertes, de la cortesia de saló, de la desimboltura i de la frivolitat." Cínic, sarcàstic, esquerp, ocurrent i temperamental, Alexei és un pobre infeliç enmig d’una plèiade de personatges lamentables, pels quals Dostoievski no sent cap mena de commiseració.

L’imaginària ciutat de Ruletenburg és l’escenari on es desenvolupa l’enrevessada trama que té com a teló de fons i com a motor narratiu el món del joc, en aquell moment efervescent a Europa gràcies al predicament que les classes dominants tenien per l'entreteniment frívol i dispendiós dels casinos. Alexei, preceptor dels fills del general Zagorianski, és testimoni de les relacions del seu amo amb la bella aprofitada Blanche de Cominges i l’usurer francès Des Grieux. Polina, la filla del general, per qui Aleksei sent una devoció amorosa, li demana que jugui per ella al casino amb l’objectiu de guanyar diners i deslliurar el seu pare dels deutes contrets amb el francès. És així com el protagonista analitza els mecanismes del joc i conclou que es tracta d’una atracció pel risc similar a la vida: qui més arrisca i menys tem perdre més coses té a guanyar, tot i que la inèrcia de l'èxit, la seducció pel poder, pot conduir fins a una caiguda terrible. Tanmateix, el risc val la pena pel que té de deslliurament d’una vida mediocre, abocada al càlcul constant dels riscos.

L’estudi psicològic de Dostoievski sobre les repercussions físiques i mentals del joc en els personatges, però, no pertanyen a l’òrbita de la moral religiosa. Ben aviat el narrador acusa tant el cristianisme, per la seva doble moral, com el protestantisme, pel seu culte al sacrifici i el treball. Potser sí que en Dostoievski feia osca l’ortodòxia russa, però la seva crítica ateny no pas un model de moralitat religiosa, sinó un model de moralitat humana, social i cultural, que l’any 1866 defensava el domini dels valors frívols i injustos de la burgesia i de la mentalitat petitburgesa. Tanmateix, fins i tot l'aristocràcia representada per l'educació primmirada de l'anglès míster Astley i per la personalitat insubornable de l'àvia Antonina és incapaç de deslliurar-se de les passions amoroses, pel que fa al primer, i de la passió del joc, pel que fa a la vella milionària. També esdevenen víctimes, involuntàries o no, de la corrupció que s’estén com una taca d’oli en les relacions humanes, socials i econòmiques, i que amb tanta excel·lència demostra analitzar i descriure l'escriptor rus.

"El gaucho insufrible"

Hi ha dues obres bàsiques que fonamenten la reputació de la narrativa del desaparegut Roberto Bolaño, que encara no he llegit: Los detectives salvajes i 2666. Talment cercles concèntrics, em vaig apropant al nucli dur de la seva labor a través de novel·les pretèrites (Estrella distante, Nocturno de Chile) i reculls (Putas asesinas, El gaucho insufrible). Aquests darrers volums de narracions curtes són un exemple de com un prosista nat de doll inesgotable i llenguatge exuberant pot perdre’s sovint en històries menors, anecdòtiques. I malgrat l’estil brillant i aclaparador de la seva prosa, acaba per rebaixar les expectatives inicials del lector, atordit davant una irregularitat empipadora.

És possible que tot sigui per culpa d’un efecte acumulatiu: el recull s’articula a partir d’una narració magnífica que, per la seva brevetat, és impossible d’editar per si sola, però que per la seva qualitat desmereix qualsevol altra pàgina que li faci ombra. Així, “El gaucho insufrible”, que intitula el volum, és una narració de ressons quixotescos, la renúncia d’un advocat jubilat de Buenos Aires davant el caos en què se submergeix la realitat circumdant (la crisi del “corralito” argentí), la despossessió de tot allò que l’individualitza i l’entrega a una vida aparentment mediocre i salvatge en un poble de mala mort de la Pampa.

Amb Pedro Páramo de Juan Rulfo en algun lloc polsegós de la memòria, l’advocat es reconstrueix enmig d’un món atemporal, gairebé etern, distant de qualsevol altre lloc, i de marges infinits com és aquest desert clapejat de matolls i conills, l’únic ésser viu caçable. L’advocat es construeix una nova personalitat que exteriorment consisteix en deixar-se créixer cabells i barba, deixar-se clivellar pel sol i vestir-se a la manera dels gauchos (barret i pantalons bombatxos); interiorment, es tracta de simplificar tots els conceptes i preocupacions fins esdevenir elements bàsics com la supervivència i la pèrdua en l’oblit.