"La casa de les belles adormides", de Y. Kawabata

Junichiro Tanizaki, al seu esplèndid Elogi de l’ombra, parla de la passió que desperta en els nipons el cantó fosc, velat, de totes les coses. Tant és així que la interiorització d’aquest element com a part fonamental de la seva cultura i estructura social es converteix en un pòsit tèrbol, inescrutable, que el mateix Tanizaki demostra a la magistral La clau. Després de la traducció al català de Mishima, ara li toca a Yasunari Kawabata, amic seu, escriptor de referència en la seva concepció literària, que s’estrena a l’exquisida col·lecció “El cercle de Viena”, editat per Viena Editors.

El vell Eguchi s’assabenta de l’existència d’una casa de cites molt particular, on els clients esdevenen ancians que desitgen passar la nit amb joves belleses. Tanmateix, a causa de les normes que regeixen el local i pel tarannà propi dels visitants, només es tracta de dormir-hi, aprofitant tots els plaers que suposa tenir un cos jove i bell però sense consumar sexualment la relació. És més, quan el client arriba troba la jove profundament adormida. La vellesa, doncs, és una condició que ens apropa a la mort però que en cap moment ens allunya de la sensualitat, malgrat la possible impotència de què som presa (sigui física o psíquica). És per això que el contacte epidèrmic esdevé tan important per als clients, i permet Kawabata lluir-se en les descripcions de cada una de les sis joves amb qui Eguchi passa les seves nits. L’experiència, però, és ambivalent, perquè els fa reflexionar sobre la seva impotència i sobre el rebuig de les noies, que només accedeixen a passar-hi la nit narcotitzades. D’aquí que Eguchi s’obsessioni en despertar-les, tant per tenir-hi contacte com a ésser humà (l’amor és una barreja de plaer físic i intel·lectual), com per comprovar si encara és digne de la seva correspondència. La felicitat del desig, doncs, només s’acompleix amb la correspondència tàcita. I és per això que la situació encara esdevé més trista i crepuscular.

En cada un dels cinc capítols, el protagonista dorm amb una noia diferent. L’experiència és diversa, i cada una d’elles desvetlla en Eguchi el record de les dones que han passat per la seva vida, des de les amants, passant per les filles i acabant en la mare, la primera de totes elles. És molt simptomàtic que la seva esposa sigui una ombra, una comparsa del rerafons. En el darrer capítol, Eguchi dorm amb dues noies a la vegada, una d’elles negra, encarregada de relligar l’ambigua relació entre la sensualitat i la mort, que és present al llarg del llibre amb la pesantor d’un perfum malagradós. Precisament, el llenguatge literari de Kawabata s’eixampla amb la poesia que li permet la natura (sobretot l’element floral, tan habitual en la cultura japonesa), el sentit de l’olfacte o el mateix tacte amb què descriu la pell de les dones. Tot un joc lingüístic que eixampla les possibilitats suggestives del text.

Si la literatura europea acostuma a afrontar la sexualitat des d’unes coordenades moralistes que convergeixen amb el catolicisme (culpa i expiació), per als asiàtics la cosa encara esdevé més complexa, subtil i retorçada. Mentre que en moltes obres europees l’adulteri és un sacrilegi per a la institució matrimonial, en la literatura asiàtica és una expressió desesperançada i estripada de la incomunicació marital, fruit dels elevats i densos murs rere els quals acostumen a tractar-se. D’aquí neix aquest malestar nihilista que desemboca en actituds suïcides o en novel·les rúfoles que lliguen vida i mort amb una incisió que torba l’ànima. És l’estilet delicat del cirurgià amb què disseccionen els intersticis de les relacions humanes. Un petit clàssic de tast moscat.

"L'aprenentatge de la soledat", de David Vilaseca

Article publicat a la revista Caràcters
Número 46 · Febrer 2009

L’italià Cesare Pavese va escriure que tots els anys són estúpids i només es tornen interessants al cap del temps. La memòria, tan maldestra i mal·leable, i l’experiència ens situen llavors en una posició perfecta per valorar com a lectors tot allò que vam deixar escrit i que forma part de les pàgines de la nostra vida. Viure, doncs, és també una certa forma d’escriure. Així ho entén David Vilaseca en la seva primera novel·la, L’aprenentatge de la soledat, un profund estudi de si mateix convertit en personatge d’una trama bastida a través de les llibretes que ha anat recollint al llarg dels anys i que conformaven els seus dietaris, matèria primera en brut que ha acabat retallant, modelant i polint fins esdevenir un interessant viatge als inferns personals d’un jove en camí cap a l’adultesa.

Realitat i ficció, doncs, es donen la mà sense vergonya i es mesclen sense contemplacions, perquè la intenció d’en Vilaseca no és pas redactar unes memòries. La biografia de l’escriptor guanyador del Premi Octubre 2007 i del David, el jove que es trasllada a Londres per iniciar una carrera intel·lectual i acadèmica en una ciutat que acaba esdevenint desoladora, lluny dels amics i de la família i duent al damunt un bon grapat de complexos i obsessions, van en paral·lel. Però si en revisar els diaris al cap dels anys el mateix autor se sorprèn davant un David a anys llum de qui és en aquests moments, el mateix pot succeir en el procés de lectura. Per a nosaltres, David és quelcom més que la persona que s’amaga darrera l’obra. És un personatge que, amb un llenguatge planer però tallant, esporgat de sentimentalisme innecessari, ens relata les batzegades emocionals que pateix en el trànsit cap a la maduresa, despullant-se sense vergonya, desconstruint-se i reconstruint-se diverses vegades fins acceptar que cal mudar la pell, passar pàgina i adaptar-se de la forma més confortable possible a la persona que ha esdevingut, amb els defectes i les virtuts que se li contemplen.

La novel·la de la vida d’en David es remunta als Estats Units l’any 1987 i relata els següents catorze anys movent-se entre Londres i Barcelona. El preàmbul nord-americà li serveix per presentar en Josh, un anglès amb qui compartirà una relació amorosa intensa i difícil que el durà fins a Londres. Allà, cansat de les seves infidelitats, decideix deixar-lo, però el seu record es convertirà en una presència obsessiva, fins malaltissa, tan intensa a nivell psicològic com la relació amb la seva mare, que també surt retratada al llarg de la història.

Així, a la vegada que inicia una tasca intel·lectual un pèl erràtica però fructífera, es veu abocat a una situació psicològicament insostenible, iniciant tota una sèrie de relacions sentimentals frustrades i un descens cap als inferns de la procacitat sexual. D’alguna manera, en David pren el lloc d’en Josh, primer per curiositat i després per desig, i comença a deambular per aquells indrets on els homosexuals es reuneixen per a trobades esporàdiques –estacions de metro, saunes, sales fosques– que no s’estalvia de descriure i que encara accentuen més aquest esqueixament interior que pateix, que conforma el gruix i el nus de la història. A la vegada, l’autor ens proposa una obra que dona “visibilitat” a la temàtica gai que –ho comenta en algun moment– tan poca tradició té en les lletres catalanes, tot i que en el món anglosaxó ja fa anys que s’hi dóna i fins i tot ha patit replantejaments i evolucions.

Però seria molt injust restar amb la impressió que L’aprenentatge de la soledat és simplement la novel·la d’un jove gai català que narra les seves experiències sexuals i els seus desenganys amorosos. Si l’obra de David Vilaseca sobresurt és per la profunditat psicològica que planteja, la riquesa dels detalls que la basteixen i que la fan tan estimulant i reveladora. Primer, l’estudi que fa de l’autobiografia de Salvador Dalí a través de la psicoanàlisi li serveix per investigar sobre si mateix, per adonar-se de la confusió i les petites mesquineses que el conformen: arrelat al passat, consumit pel ressentiment i per un caràcter passiu/agressiu, tancat i amb els estranys, possessiu amb la seva intimitat, aspre amb aquells que se l’estimen però que també el fereixen... Segon, el seu món personal reflectit en el cinema, l’art o la literatura, títols i autors que no són escollits a l’atzar, que refermen les seves reflexions i que són explicats i desentrellats per una veu analítica. I finalment, perquè demostra la seva capacitat intel·lectual reeixint en l’intent de reconstruir la seva memòria i donar-li contingut, profunditat i coherència a la proposta, el mateix que tothom prova de fer amb la pròpia vida. La culminació per a en David Vilaseca de tota una carrera dedicada a aquest desfici tan humà d’explicar-nos el que ens passa.

Realitat i ficció, doncs, es donen la mà sense vergonya i es mesclen sense contemplacions, perquè la intenció d’en Vilaseca no és pas redactar unes memòries. La biografia de l’escriptor guanyador del Premi Octubre 2007 i del David, el jove que es trasllada a Londres per iniciar una carrera intel·lectual i acadèmica en una ciutat que acaba esdevenint desoladora, lluny dels amics i de la família i duent al damunt un bon grapat de complexos i obsessions, van en paral·lel. Però si en revisar els diaris al cap dels anys el mateix autor se sorprèn davant un David a anys llum de qui és en aquests moments, el mateix pot succeir en el procés de lectura. Per a nosaltres, David és quelcom més que la persona que s’amaga darrera l’obra. És un personatge que, amb un llenguatge planer però tallant, esporgat de sentimentalisme innecessari, ens relata les batzegades emocionals que pateix en el trànsit cap a la maduresa, despullant-se sense vergonya, desconstruint-se i reconstruint-se diverses vegades fins acceptar que cal mudar la pell, passar pàgina i adaptar-se de la forma més confortable possible a la persona que ha esdevingut, amb els defectes i les virtuts que se li contemplen.

La novel·la de la vida d’en David es remunta als Estats Units l’any 1987 i relata els següents catorze anys movent-se entre Londres i Barcelona. El preàmbul nord-americà li serveix per presentar en Josh, un anglès amb qui compartirà una relació amorosa intensa i difícil que el durà fins a Londres. Allà, cansat de les seves infidelitats, decideix deixar-lo, però el seu record es convertirà en una presència obsessiva, fins malaltissa, tan intensa a nivell psicològic com la relació amb la seva mare, que també surt retratada al llarg de la història.

Així, a la vegada que inicia una tasca intel·lectual un pèl erràtica però fructífera, es veu abocat a una situació psicològicament insostenible, iniciant tota una sèrie de relacions sentimentals frustrades i un descens cap als inferns de la procacitat sexual. D’alguna manera, en David pren el lloc d’en Josh, primer per curiositat i després per desig, i comença a deambular per aquells indrets on els homosexuals es reuneixen per a trobades esporàdiques –estacions de metro, saunes, sales fosques– que no s’estalvia de descriure i que encara accentuen més aquest esqueixament interior que pateix, que conforma el gruix i el nus de la història. A la vegada, l’autor ens proposa una obra que dona “visibilitat” a la temàtica gai que –ho comenta en algun moment– tan poca tradició té en les lletres catalanes, tot i que en el món anglosaxó ja fa anys que s’hi dóna i fins i tot ha patit replantejaments i evolucions.

Però seria molt injust restar amb la impressió que L’aprenentatge de la soledat és simplement la novel·la d’un jove gai català que narra les seves experiències sexuals i els seus desenganys amorosos. Si l’obra de David Vilaseca sobresurt és per la profunditat psicològica que planteja, la riquesa dels detalls que la basteixen i que la fan tan estimulant i reveladora. Primer, l’estudi que fa de l’autobiografia de Salvador Dalí a través de la psicoanàlisi li serveix per investigar sobre si mateix, per adonar-se de la confusió i les petites mesquineses que el conformen: arrelat al passat, consumit pel ressentiment i per un caràcter passiu/agressiu, tancat i amb els estranys, possessiu amb la seva intimitat, aspre amb aquells que se l’estimen però que també el fereixen... Segon, el seu món personal reflectit en el cinema, l’art o la literatura, títols i autors que no són escollits a l’atzar, que refermen les seves reflexions i que són explicats i desentrellats per una veu analítica. I finalment, perquè demostra la seva capacitat intel·lectual reeixint en l’intent de reconstruir la seva memòria i donar-li contingut, profunditat i coherència a la proposta, el mateix que tothom prova de fer amb la pròpia vida. La culminació per a en David Vilaseca de tota una carrera dedicada a aquest desfici tan humà d’explicar-nos el que ens passa.

Poesia i futbol (!?)

Aprofitant que aquests dies bona part de la ciutadania catalana s’esbrava amb les gestes d’un equip de semidéus moderns (perquè de romans i hel·lènics en seguim essent en detalls anecdòtics com aquests), m’ha vingut al cap el ressò de l’esport rei en alguns dels versos que he llegit al llarg d’aquests anys, i que trobo si més no curiós. I no ho dic pas perquè en Pep Guardiola fos lector i amic de Miquel Martí i Pol. Tampoc vull “fer literatura” com fan bona part de la (lamentable) premsa esportiva, ja sigui madrilenya o catalana, tot i les diferències de tarannà que les separen.

L’esport, tal com el coneixem avui dia, nasqué al segle XIX com a expressió aristocràtica i realització burgesa d’una sèrie de valors fins llavors secundaris: la higiene, el culte al cos, l’aprenentatge d’una instrucció i l’aplicació de l’esforç personal i col·lectiu en la consecució d’un objectiu. Aviat, i sobretot motivat pels Jocs Olímpics moderns, el gran públic hi veié un nou entreteniment (aparentment més “elevat” que el teatre de varietats i les curses de toros) i la possibilitat d’una identificació amb uns valors determinats, molt més lleugers i genèrics que els que vèiem guiar l'esportista en qüestió. En les primeres dècades del segle XX, algunes d’aquestes noves expressions van guanyar una pàtina classicista i qualitativa, cas de la boxa o el beisbol als Estats Units. Paul Auster o Woody Allen han parlat de la seva admiració per algun dels esports nord-americans en multitud d'ocasions. Tanmateix, els artistes i intel·lectuals, davant aquesta nova representació col·lectiva de visceralitat i esteticisme, tingueren dues reaccions antitètiques.

El sabadellenc Pere Quart és dels que, aprofitant la ploma esmolada de Les decapitacions o Vacances pagades, veié en el futbol, l’esport més predominant a les societats europees, allò de “l’opi del poble”, un espectacle frívol que adotzenava el públic:

La croada

Quan s'acosta l'hora

les àvies i els petits s'agemoleixen

al fons de les alcoves;

i al recambró de la higiene

donzelles sospiroses

s'emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.

Però els barons -fixeu-vos-hi!-

s'alzinen com pollancres

vora la taula devastada;

surten al porxo,

escruten el cel, color de perla falsa.

Bròfecs com els herois en crisi,

abracen per damunt

la muller eixuta,

que temps ha malalteja.

(El gos lànguidament udola

abocat a l'eixida.)

I "Adéu!" criden tots

amb veu entera,

i alcen el braç a mitges,

secrets escèptics tal vegada,

però en l'extrem inexorables.

De dos en dos,

centenars i milers,

es llancen

a les desertes vies de la tarda.

Entre marcials i amotinats

avancen, corren

-escamots convergents,

centúries, legió-

impetuosos, emulant-se

en la carrera única

com assumits pel fat enorme

de les grans ofensives

o els grans èxodes.

Perillosament -oh sí,

que en l'aire sobreneda

un pensament de pluja-,

catòlics de debò,

croats unànimes,

com

un

sol

home,

van a l'estadi nou, van a l'estadi.

D’altres, però, desentenent-se dels aspectes negatius que envoltaven l’esport, se cenyien a les essències dels seus valors, a banda d’una bella plasticitat, evident en els jugadors que duien les seves aptituds fins a cotes inassolibles per a la gran majoria d’embadalits, talment fos un artista gràfic colpint el públic davant la seva obra. Ara fa uns anys, quan el citat Guardiola encara estava en actiu com a futbolista, Narcís Comadira li dedicà uns versos en forma d'oda a la seva forma de veure i viure el futbol, com a quelcom més que un espectacle frívol, com una aposta vital, sensitiva i sentimental. Podeu trobar el poema sencer en aquest enllaç, i llegir també algunes reaccions del gran públic, entre grolleres i desmitificadores, que es qüestionen si n'hi ha per a tant. No seré jo qui ho valori, perquè em trobo en aquest mateix dubte (no pas metafísic, sinó hedonista), però sí que us animo a sorprendre-us amb aquestes relacions aparentment impossibles si al cercador del Google demaneu per "poesia futbol".

"L'home d'origami", de Joan Carreras

Per què ens fascinen, els laberints? La possibilitat de no sortir-ne mai, de vagarejar fins als nostres darrers dies és una imatge obsessiva. Tant com la bellesa del seu recorregut, perquè endinsar-s'hi també té els seus atractius. Això és el que pot arribar a passar amb L'home d'origami, de Joan Carreras, un laberint de trames que no deixa respirar al lector i que proposa a cada pàgina un revolt cada cop més sorprenent. L'Eva Piqué a l'Avui i en Jordi Llavina a El Mundo el comparava amb el millor Paul Auster, suposo que ho feien per aquesta sorpresa absurda, gairebé kafkiana, que espera el lector quan resol els enigmes plantejats (la Trilogia de Nova York, sense anar més lluny, amb els seus jocs de miralls i de personalitats).

Narcís Roca és un escriptor d'èxit gràcies a una sèrie de novel·les històriques. Prop dels seixanta, i després del seu divorci, decideix abandonar Barcelona i traslladar-se a una casa enmig del bosc, prop de la vila fictícia de Burjau, duent una vida espartana, dedicada íntegrament a l'escriptura. Tanmateix, la pau del retir es veu trencada per una sèrie d'aconteixements, encarregats de presentar-nos nous personatges i d'obrir noves direccions narratives. El més rellevant és l'aparició de la Cèlia, una antiga amant d'en Narcís, que apareix de nou amb la insòlita oferta de convertir-se en la seva esclava. Mentre paeix la proposta i veiem com va transformant la seva negativa esquerpa cap la possibilitat enjogassada d'acceptar, Narcís ensopega amb dos cadàvers enterrats al gual que envolta la casa, que serveixen per introduir el personatge de l'inspector Martí. Mentrestant, la filla de l'escriptor, la Júlia, que treballa en un hospital assistint malalts terminals, comença a sortir amb en Genís, el fill d'una pacient. Influït pel seu pare desaparegut, de qui serva un record dolç i amarg, aquest home reservat i pacient és un expert en jocs de mans. Finalment coneixem la Gina, amiga de la Júlia, que des de fa vint anys manté trobades sexuals amb un home sense identitat, que no vol tenir cap complicació sentimental amb ella, fet que agreuja les seves mancances afectives.

Talment una aranya filant la teranyina, Joan Carreras va presentant els personatges i les trames de forma concèntrica, obrint cercles que surten del nucli central de la trama que estableix amb Narcís i Clara. Més endavant ja anirà teixint els radis que les uneixin, i llavors és quan comencem a trobar connexions entre ells. Per al lector suposa tot un repte, ja que ha d'esperar fins ben avançada l'obra per fer-se una idea per on aniran els trets; d'altra banda, moltes de les decisions que pren el narrador posen a prova la suspensió de la incredulitat coleridgiana del lector. I tanmateix, després de superar tants obstacles, si el lector s'acull al joc que li proposa Carreras, L'home d'origami es converteix en una experiència esplèndida, fascinant, per bé que colpidora. L'obra s'interroga sobre la capacitat d'estimar i sobre els compromisos que demana l'amor. Per una banda tenim els personatges femenins, que s'arrisquen fins al límit (la Cèlia i l'oferta d'esclavatge, la Júlia amb el fill d'una pacient, la Gina i un amor clandestí i sense futur), i que hi surten perdent, cadascuna a la seva manera. Per l'altra els masculins, que s'acovardeixen i actuen deixant-se portar per aquest instint egoista i intuïtiu (en Narcís fracassa com a pare, el moralisme justicier del comissari Martí fracassa en la seva pròpia vida privada, en Genís es veu incapaç de deixar de perseguir l'ombra del seu pare).

La màgia i l’escapisme, representats en la figura d’en Genís Massana, per una banda, i la renúncia a l’escriptura en benefici de l’origami d’en Narcís, per l’altra, són unes imatges potents que metaforitzen part dels supòsits temàtics i literaris de Carreras: la novel·la com a ficció sorprenent, plena de mecanismes i trucs, que té com a objectiu la concreció de personatges que tinguin la capacitat de traspassar el paper, de materialitzar-se, ni que sigui a través de la màgia o de la papiroflèxia (en definitiva, trucs de mans). També juguen en un sentit contrari, ja que la realitat perd pes per al Genís i en Narcís, ambdós obsedits amb els mons improbables de la màgia i l’origami, és a dir, en la recreació del món, tan fascinant o més que el real. Una definició de la mateixa literatura, sobretot quan està tan ben construïda com en el cas present.

Per cert, com ja va passar amb Manuel Baixauli, la novel·la de Carreras està vivint tota una experiència internàutica, aprofitada pel propi autor, que l'ha volguda promocionar amb un trailer que ha aixecat tota mena de comentaris. I si voleu saber-ne més, ell mateix gestiona un blog que duu el títol de l'obra (http://homeorigamic.wordpress.com), i que constata l'auge de la Catosfera com a vehicle de promoció i comunicació entre l'autor i el seu públic.

L'educació amb Flaubert

Sí, ho confesso: Madame Bovary em va semblar una pallissa, d'una insuportable lleugeresa contraposada a la plomissa miss en scene. És clar que jo llavors tenia catorze anys, poca paciència per a segons què i massa fums per a segons qui. Ara, en comptes de recuperar-lo, he decidit rellegir Gustave Flaubert a partir de L'educació sentimental, i m'ha sorprès agradablement la riquesa lèxica que desplega en les seves descripcions, traduïdes amb profusió per Miquel Martí i Pol, tasca represa a mig llibre per Pere Gimferrer. L'edició pertany a la inoblidable i desapareguda MOLU, de cobertes verdes, que podeu trobar en llibreries de vell.

El protagonista, Frédéric Moreau, és un jove idealista romàntic (intercanvieu l'ordre dels adjectius que no en canviareu els resultats del producte: "Frédéric, en els darrers temps, no havia escrit res; havia canvia d'opinions litèraries: abans que res, sentia estima per la passió; Werther, René, Frank, Lara, Lélia i d'altres de més mediocres l'entusiasmaven gairebé en el mateix grau." El ritme és parsimoniós, permetent Flaubert d'entretenir-se en detalls deliciosos. I em demostra, si més no, que fer-se gran no és tan dolent: ara gaudeixo més de la demora vagarosa del temps, tant en les meves lectures com en la meva vida personal, malgrat l'estrès del món que ens envolta. Els mestres literaris de debò ho són sense voler alliçonar, i aquest és un dels seus grans talents.

"Ànima civil, 2000-2007", de JMa Uyà

El premi Agustí Bartra 2007 va ajudar a desvetllar-nos un poeta que fins ara es movia en la perifèria del gènere. Després de publicar a segells gairebé artesanals com Brosquil o l'Emboscall, la tercera entrega del seu personal dietari versificat fa el salt a Proa. Dèiem ànima civil i Ànima civil (1990-1999) encetaven una concepció de l'escriptura que encreua l'àmbit literari amb l'àmbit vital, a partir de l'admiració de dos literats filòsofs que van renunciar a la pell més superficial del viure, entregant-se a la reflexió inactiva: l'argentí Macedonio Fernández i el mallorquí Miquel Bauçà.

Per tant, l'obra d'Uyà segueix una continuïtat gairebé cronològica pel que té de recull reflexiu sobre l'experiència vital. El jo hi és conscientment present per retratar des d'una posició crítica, sovint irònica, les misèries i els esclavatges de la naturalesa humana. Tanmateix, el llibre està dividit en quatre espais ben delimitats. El primer, "Exercici a la Stoá", serveix per ullar el món des de l'aixopluc (la stoà era un espai porticat de l'àgora, resguardat del sol i la pluja) i adonar-se de la poca importància del jo i del viure: "I ara m'avises / que del curs del viure / no s'ha fet matrícula", "Callada és l'hora que s'aprèn a no ser / Feta en el temps, en el temps realment / La mesura que cau com cendra al cendrer / De l'ànima que es ven, per res, justament"

Davant de la incertesa i de la relativitat que ens envolta, doncs, el poeta pren una via diferent a la de la resta: és l'"Ànima civil". La citació de Bauçà, "L'absolut sóc jo mateix. / És absurd buscar-lo a fora" serveix perfectament per examplificar el camí de les reflexions del poeta, que es fixa en les petites coses que el conformen per defugir l'absurd de l'absolut: la calma del món (Repòs), les diverses actituds vitals (Programa, Programa segon, Programa tercer), el fastig davant la impossible acceptació del jo (Estic com Rimbaud)... A "Notes civils" implica més la pròpia experiència per centrar la lent d'augment encara més a prop: la seva feina de professor, els hàbits consumistes, la geografia emocional (Montseny)... Finalment, "Dolor civil" és l'apartat més lliure i enjogassat, sobretot amb les Notes en res, un centenar de peces mínimes anafòriques (de vegades un sol vers), farcides de jocs de paraules, més intuïtives que inspirades.

Tot llegint Uyà, i malgrat ser conscient dels seus eixos referencials (Bauçà i Fernández), m'han vingut al cap la sornegueria de Pere Quart o la ironia desmenjada de Ferrater. Com que la seva poesia està concebuda des dels corrents magmàtics del viure i l'escriure, és evident que podem llegir els poemes individualment, sense malmetre cap conceptualització arquitectònica. Són els conceptes ètics del viure i l'escriure els que vertebren una aposta fresca, que fa de bon llegir, però que arriba de forma profunda, no pas a través de l'exigència heroica cap al lector, sinó a través de desemmascarar la realitat i servir-la espellifada, sense additius ni colorants.

Origami contra l'insomni

Terrible nit d'insomni, la que he patit avui. Vam regar el peix del dinar d’ahir diumenge amb un vi blanc francès que em va deixar veient visions, i obligant-me a fer tentines fins a la migdiada. I a la nit, el son trencat: a la recerca d’un tranquimazín de paper i tinta, vaig prendre el meu regal de sant Jordi, L’home d’origami, d’en Joan Carreras. Si el coneixeu, ja li podeu ben dir que no es dediqui a la comercialització de sedants: per manca de temps no havia passat de la centena de pàgines, però amb un grapat d'hores en blanc no he pogut aturar-me fins acabar-lo! Un frenesí lector com aquest feia temps que no el patia, i ja maldava per sadollar aquest "mono" febrós. I això que la novel·la és farcida de giragonces narratives, reflexions angunioses sobre el pas del temps i la mort, i sobretot de fugides i marrades davant les dificultats d’estimar(-se).

I ara, amb l’esclat del dia, em prometo dues coses: una ressenya com cal per fer-li justícia quan hagi dormit set hores seguides… i cenyir-me als vins negres, que no em fan tant de mal, ni em maten tantes neurones (si és que me'n resten).

"Elegia per un americà", de Siri Hustvedt

Quan un llibre se't cau de les mans tens dues opcions: o l'abandones i t'autoenganyes, o t'hi poses a contracor fins acabar-lo. Jo, que sóc d'esperit dèbil, acostumo a prendre la primera, esperant que més endavant em senti millor preparat per afrontar-lo (autoengany). Això m'acaba de passar amb la darrera novel·la de Siri Hustvedt, de qui havia llegit molt bones referències, sobretot després d'Allò que vaig estimar. Però el ritme erràtic i meditabund de la història m'ha anat contagiant una narcolèpsia vital fins desestimar-ne la lectura quan duia poc més de la meitat.

Tanmateix, us en faig cinc cèntims. A Nova York, el psiquiatre Erik Davidsen ha d'afrontar el seu divorci i la mort del seu pare. Les seves preocupacions creixen quan la seva germana comença a esbrinar els secrets del seu difunt marit, un famós novel·lista de caràcter irascible. A més, les seves noves veïnes, l'atractiva Miranda i la seva filla Eglantine, també passen a formar part de les seves obsessions personals. Per acabar-ho d'adobar, Erik decideix llegir els diaris del seu difunt pare, de qui també acabarà descobrint un secret tèrbol. La trama, doncs, es ramifica en unes quantes direccions, totes elles relligades per la figura central de l'Erik. Potser per la seva professió i pel seu propi tarannà, és aquest un personatge passiu, incapaç de reaccionar davant la realitat que el supera, tot amagant-se rere una autopsicoanàlisi compassiva i poc eficient. Dia rere dia se simultanegen les situacions i els personatges que l'envolten, però ell és incapaç de prendre decisions eficients.

Per dotar a la història de més contingut, Hustvedt explota els camins de la psiquiatria, sobretot de la psicoanàlisi. En moltes ocasions el protagonista transcriu els seus somnis, que si bé a vegades no es veu en cor d'interpretar, tampoc són gaire opacs per als lectors perspicaços. Aquests somnis acaben funcionant com a metàfores, a la recerca d'una certa poètica narrativa. També troba un mirall o un eco (segons el que exemplifiquin) en els seus pacients, un reguitzell de fòbies i neurosis.

Tanta memòria, tants secrets i tantes frustracions m'han acabat de confondre, en un magma que té com a rerefons el desastre de l'11-S. D'alguna manera, Hustvedt ha volgut copsar les pulsions de l'Amèrica actual, si més no l'Amèrica novaiorquesa, pagada de si mateixa, tancada en el seu petit món de professionals liberals, esnobs de classe mitjana alta, artistes amb ínfules pretesament iconoclastes i avantguardistes. En certa manera, el món de Siri Hustvedt és limítrof al de, posem per cas, Woody Allen. Però mentre el cineasta utilitza l'humor i la ironia perquè el patetisme humà dels seus personatges no ens ofengui, sinó que ens diverteixi o ens entendreixi (i, en ocasions, com a Delitos y faltas, ens repugni), Hustvedt s'ho pren tan seriosament que els drames humans de l'Erik, de la seva germana Inga, o de la Miranda ens resten a anys llum. I si bé el seu marit, Paul Auster, també ha retratat una part de Nova York (en el seu cas Brooklyn), les seves criatures són tan allunyades dels convencionalismes, que esdevenen una espècie a part, vivint en un món amb regles diferents, pròpies i intransferibles de l'univers literari de l'autor. Això sí, que quedi clar: em refereixo a l'Auster de fa quinze o vint anys, amb novel·les tan suggerents com Trilogia de Nova York o El Palau de la Lluna.