"Moments feliços", d'Oriol Izquierdo

La ironia sempre ajuda a prendre una mica de distanciament, i per això suposo que titular Moments feliços un poemari tan ple de gravetat i dolor suposa una mena de proposta objectivadora, per difícil que sigui: extreure de tanta palla les agulles punxegudes de la vida. Qui més qui menys ja coneix els antecedents del debut poètic de l'Oriol Izquierdo (la mort de la seva filla Clara), i també coneix alguns precedents literaris més o menys reeixits sobre el tema (la “Cançó de bressol” d'Estellés, la Joana de Margarit). Tanmateix, hi ha uns quants elements que allunyen Moments feliços del plany catàrtic, i que ens el fan certament interessant pel que té de reflexió transcendent sobre la vida i la mort, sobre l'acceptació del dolor i de les dureses com a part de l'aprenentatge vital.

La primera part del poemari s'enceta amb dos poemes fonamentals per entendre el recorregut següent. “Balbuceig” no és només el seu bateig literari, també parla de la inexperiència vital que ens tenalla malgrat l'ordre lògic que imposem a la realitat. Quan aquest ordre es trenca, ens quedem sense res a dir, i per exemplificar-ho físicament, el poeta renuncia a partir d'aquí a la puntuació fins gairebé la segona part. “Ressò” és un exercici intens de lirisme: el poeta observa la ciutat des de lluny, després d'una ascenció constant. Aquesta fugida metafòrica, vital, només té l'objectiu final de la resistència, i el renaixement després del patiment: “resisteix que vindrà la tempesta / resisteix resisteix quan llampegui / l'esbarzer cremarà resisteix / i després sortiràs de les cendres”. Després, el poemari entra en una terra àrida i abrusadora, una mena de desert interior (“Paisatge”, “Les pedres”, “Babel”, “A les portes del desert”, “Exili”), on veiem la seva situació anímica fora del món a través d'imatges que reflexionen sobre la naturalesa humana. Tots ells mostren una cadència esgotadora, erràtica, paratges per on ressona el cansament vital: “cada nit és més llarg / aquest camí de sempre / com si fóssim més vells / cada dia més vells / i fos més fred l'hivern / més llarga la distància / més decandit l'estel / més decandit” (“Després”). L'única resposta la troba al final, a “Les coses”: “Perquè quin profit pots treure / del neguit / si no treballes per tot / el que ja no tens o el que desitges?”

A la segona part, el poeta es ressitua en el món per parlar-nos d'aquelles vanitats que ens fan el que som, que formen la nostra naturalesa, amb un to més rebaixat: “La platja” i tots els gestos sobrers com a metàfora del món, els instints primaris a “Vestien pells” o “Caçador furtiu”, l'instint de supervivència a “Solidaritat”, la “Política”, la “Gesticulació” absurda de qui parla pel mans lliures, el pes del cos a “Nudisme”... El tercer fragment del poemari és potser un dels més bells i més lírics, ja que es tracta d'una sèrie de reflexions més envolades sobre el caràcter humà (“Desig”, “Por”, “Punt d'inflexió”), construïdes a partir de la inacció, és a dir de la reflexió sobre el comportament, plantejades a partir d'expressions infinitivades (“sortir i caminar sense por / a la vora del pou més fosc”, “Aprendre a delectar-se en l'escàs marge / de temps com si fos tot el temps del món”). L'objectiu final, és clar, és conduir-nos fins a la part final del llibre, preparar-nos per al procés de pèrdua (“Fràgil”, “Fred”, “Pausa”) i de dolor. Són aquests darrers els poemes més intensos i paradoxalment més continguts de tota l'obra, ja que Izquierdo afronta la desaparició dels éssers estimats, la mortalitat humana, a partir del seu propi exemple, cosa que el fa ser més caut i reservat. Tanmateix, tot i el dolor que l'aclapara, el darrer poema s'anomena “Llum”, i aquest petit instant d'esperança en retrobar-se amb una certa acceptació (“Així la teva / viva mirada muda / sempre tranquil·la / companyia perenne, / neu clara que ens abriga”) s'entén després d'haver acompanyat el poeta per tots els topants de la seva ànima humana.

Gran Torino

Les complexitats humanes són tan trasparents que quan les objectivem oscil·len entre la llàstima i el riure. L'instint fa que rebutgem els altres per por a la desconeixença; ens enutgem amb els més propers a nosaltes quan no ens tenen en compte; quan, tot i fer-nos els ofesos, se'ns acosten, frisem per conservar-los al nostre costat el temps suficient perquè el dia de demà, en la nostra marxa, algú vessi una llàgrima quan sigui necessari i servi algun record del nostre pas efímer i absurd per aquest món.

Per això el personatge de Walt Kowalski no para de créixer durant tot el metratge d'aquest relat crepuscular. Amb el temps descobreix que té algunes lliçons per oferir als joves (com que la perseverança i la resistència són els valors a condecorar, per damunt de qualsevol altre), però sobretot n'aprèn unes quantes que l'ajuden a restar en pau amb si mateix.

Amor i odi pel Drac

Cada any, per aquestes dates, em plantejo si la democratització de la literatura ha estat un fenomen positiu, o bé tot el contrari. Vejam: la primera literatura escrita era cosa dels aristòcrates, que feien poesia trobadoresca no només per enamorar les dames, també per realitzar un exercici que posés a prova l'enginy en èpoques tedioses, i finalment com a activitat de classe, talment anar a la cacera del porc senglar o desflorir les pubilles del feu. Mentrestant, els monjos es proclamaven procuradors i usufructuaris de les meravelles intel·lectuals heretades de les èpoques clàssiques, establint-se com a baula dins la tradició a la vegada que editors -en un concepte arcaic de la selecció de continguts, encara que per motius religiosos i no pas comercials, és clar-. Finalment, a partir del Renaixement i amb la creació de la impremta, la literatura i la cultura passen d'una ínfima part de la societat a una mínima part, la creixent burgesia. El pas de gegant no arribarà fins gairebé el segle XX, quan a la majoria de països europeus l'escolarització dels infants és obligatòria, i la nova classe social popular -el proletariat- millora les seves condicions de vida i té accés a l'oci. És aquí quan la literatura, aquell entreteniment de senyors, comença a interessar-los.

Tanmateix, el canvi que fan de la narració oral per l'escrita no significa un salt qualitatiu en les seves exigències narratives, sinó quantitatiu. Els que abans s'entretenien amb les històries que passaven de pares a fills, ara pretenen fer-ho per si mateixos. Es crea una indústria que difon aquests nous materials d'entreteniment, i neix d'aquesta manera el que els anglosaxons anomenen best-sellers. I així arribem a Sant Jordi, festa popular i populosa a Catalunya, que té la seva gran raó de ser en els llibres... i no pas en la literatura. A les parades de qualsevol ciutat catalana s'hi poden trobar els exemplars seleccionats pels llibreters per motius comercials: llibres de cuina, d'autoajuda, d'autors mediàtics... Pel que fa a la novel·la, la majoria són volums gruixuts, fantàsticament enquadernats, per a passar l'estona i oblidar-los ben aviat. Els editors i els llibreters, que s'hi han de guanyar les garrofes i per això hi inverteixen molts diners, saben què demana el gran públic. És a dir, els beneficiaris de la democratització.

Insisteixo: és bona per a la literatura, aquesta democratització? És veritat que també comptem amb escriptors i escriptores amb la capacitat de convèncer els més crítics i els lectors menys exigents a la vegada, i que també tenen el seu lloc a les portades, als flaixos i als plànols televisius. Potser aquest sigui un dels beneficis de la democratització literària, la possibilitat de professionalitzar-se per part de l'escriptor. Un dels elements negatius és aquest tot s'hi val, que per Sant Jordi arriba fins a límits insospitats, amb les propostes més absurdes i papadinerus. Per això any rere any mantinc una relació d'amor/odi amb aquesta festivitat. Les coses, diguem-les pel seu nom: el 23 d'abril els llibreters i els editors celebren la seva festa del llibre. Els lectors, si volem celebrar la festa de la literatura, ja tenim la resta de l'any al nostre abast. Tant de bo els professionals del gremi ens premiessin aquesta fidelitat, més que no pas donar tants descomptes als passavolants que engreixen la prestatgeria del menjador a raó d'un exemplar anual.

Altres edicions llunÀtiques del Sant Jordi:

Sant Jordi 2008 (Vigileu amb el Drac)

Sant Jordi 2007 (La rosa marcida...)

Sant Jordi 2005 (Per Sant Jordi, un ram de queixes)

J. G. Ballard, homenatge

J. G. Ballard, 1930-2009

Poc després d'assabentar-nos del traspàs de l'autor de L'imperi del sol i d'un bon munt de novel·les de ciència-ficció inquietants i transgressores, la Zita Vehil, lectora impenitent de l'autor anglès, ha dissenyat aquesta esquela que podeu veure millor si hi cliqueu al damunt. És un homenatge a un dels seus escriptors favorits que ha volgut crear per avisar a través del correu electrònic als seus coneguts, però me n'he volgut fer ressò al llunÀtic. Tot i ser un autèntic llec en la seva obra, em va sorprendre l'exposició que fa poc li dedicà el CCCB, una bona forma d'entrar als seus universos particulars, malsans i insòlits. Com és habitual amb els grans premis i amb els traspassos, és possible que els editors aprofitin per reeditar alguns dels seus títols; esperem que els segells catalans cobreixin la mancança de la seva obra en la nostra llengua.

Primavera Poètica 09

Demà divendres s'inicia la cinquena edició del festival Primavera Poètica de La Garriga, al Vallès oriental, i confirma el moment esplendorós que viu la versificació al nostre país, ben representada amb tota mena d'iniciatives al llarg de l'any. Aviat tocarà la setmana poètica de Barcelona, però els amics garriguencs prefereixen repartir els seus actes entre el mes d'abril i el de maig. Per tant, us recomano consultar la programació al web www.primaverapoetica.com .

Si bé seran les imatges del poeta i pintor Ràfols Casamada que donaran el tret de sortida, ben aviat podreu sentir les paraules i els versos de Vicenç Llorca, Carles Torner, Lluís Calvo, Jordi Valls, Montserrat Abelló, o l'actriu Montserrat Carulla llegint clàssics catalans de poesia i prosa (Papasseit, Martí i Pol, Calders, Espriu...). Molta sort a l'Albert Benzekry i la resta d'organitzadors. I si hi assistiu, no oblideu passejar per un poble encisador, sobretot per les ufanoses cases modernistes que l'embelleixen.

La boira de l'ànima

Horabaixa. Torno amb tren de la feina, com gairebé cada vespre. Després de deixar enrere les estacions soterrades de Sabadell, dreço instintivament la ullada cap a la meva dreta per observar a través de la finestra les extensions de serres i camps vallesanes, esperant la imminència voluminosa i pesant de la Mola. Des de ben petit que aquest far rocallós m'acompanya des de la distància, sia per les excursions de l'escola, sia perquè podia veure'l des de l'institut de Sabadell on estudiava, sia perquè ara visc ben a prop seu, a la part elevada de Terrassa. Avui, però, em colpeix no trobar-la, o això sembla en aparença: talment fos un iceberg, n'emergeix una tercera part, la superior, d'entre la boira que, malgrat no tenir prou perspectiva, intueixo que l'encercla. La imatge és bella, per inesperada, i per la postal pastoral que l'emmarca. Llavors se m'acut que jo mateix, avui, em sento embolcallat per una mena d'aura lleganyosa, atuïdora, però en el fons màgica pel misteri que suposa: els processos inefables de l'ànima s'amaguen per no perdre la seva poesia. Necessito d'aquesta melangia per funcionar, per gratar les pàgines amb vigor. Després de dies sense prendre la llibreta, marcit per un refredat de darrera hora, per un clima desagradable i per les petiteses que ens fan perdre el temps, aquesta tarda se m'han desvetllat uns versos per treballar-los durant els propers dies. I ara, mentre observo la Mola embolcallada per la boira, intueixo alguna cosa més de la meva pròpia naturalesa i caboriejo aquestes quatre ratlles que escriuré tan aviat com arribi a casa.

"Els contorns del xiprer", de Ricard Garcia

No busqueu aquest poemari en cap llibreria, perquè no el trobareu. En tot cas, podeu fer-vos amb De secreta vida, del mateix autor; però l'obra guanyadora del Premi Josep Fàbregas i Capell del 2005 va passar per unes vicissituds que la van allunyar primer d'existir i després de ser distribuïda. I tanmateix, després de seguir el blog Castells de Cartes, després de conèixer en Ricard Garcia i després de fer-me'l arribar a casa i de llegir-me'l, estimo revelar-vos la seva veu poètica, en un dels millors serveis que pot oferir la crítica literària, que encara n'hi ha molts que dubten de la seva utilitat pràctica en un món terriblement materialista.

Els contorns del xiprer és un llibre que, curiosament, tal com diu el seu mateix nom, es defineix a través de tot allò que l'envolta. En primer lloc, el títol, encertadíssim, ens ofereix les pistes pertinents per esbrinar el to apagat, crepuscular, atonal, dels seus poemes. Si el fullegem, veiem que la varietat de mides, la manca de títols, l'ús de les minúscules i, de vegades, la manca de puntuació fan un discurs entretallat, fragments d'instants, de pensaments. Les tres citacions que l'encapçalen són encara més importants que el títol: Pere Gimferrer evidencia que la poesia és la millor eina per a l'expressió de l'inefable (“Poder-ho dir tot”); Miquel Àngel Riera identifica el verb com a element fundacional del món i de la nostra experiència (“Déu és la carn”); finalment, José Ángel Valente apunta la matèria del poema ("Queda la vibración"). Precisament, la concepció poètica que Ricard Garcia exposa en aquest volum deu molt a la plasticitat de la poesia de Valente: “el poeta no opera sobre un conocimiento previo del material de la experiencia, sino que ese conocimiento se produce en el mismo proceso creador”, deia el poeta gallec. És a dir, que el llenguatge no conté elements predeterminats, sinó que els seus significats es van revelant a mida que s'empra. És, doncs, un treball que despulla el vers de qualsevol element històric, i se cinyeix als elements més comuns de l'experiència humana: la relació entre el cos, la percepció i el món, representat a través de la natura.

El poemari s'ordena a través de cinc parts. La primera, “Els fils de la por”, parla de les pors alternatives a viure i morir, tibant dels fils que ens controlen. Els poemes estan emmarcats en l’hivern, quan la vida s’empetiteix i els sentits no compleixen les seves funcions (“l’ull / no fa l’ullet ni somriu”, “la llengua / res no diu ni empassa”). Ni la pluja, símbol de vida, pot fer-hi res: “Ha plogut trista i estèril la pluja / sobre la ciutat vesprada”. A la segona, “Vida gastada”, els gestos habituals es repeteixen (Diumenge) i la vida es redueix a entreteniments banals: “En l’abandó dels capvespres, atordit, / t’enfonses a les obagues del televisor.” Tot plegat perquè “No et travessa massa sovint / cap raig de llum i trepitges / els dies com qui vagareja /rera l’ombra dels seus peus.” I, per tant, “Per què tanta pressa de viure / quan ja ha mort la tarda?” El futur “s’escrostona” per culpa d’una memòria carregada de fantasmes, i “Res no torna mai a començar”.

A partir de “Cristalls de temps”, però, comença subtilment a aparèixer una certa joia, a la qual el poeta ha d’estar amatent: “En la desolació de l’hivern, / com l’anunci d’un fill / es desclouen els ametllers / i la vida flota impúdica.” És en la paraula, i per tant en la poesia, on troba una certa redempció: “A les ferides del temps hi copulen les paraules.” De mica en mica, la primavera i la llum que arrossega es van fent presents. “La veu recuperada” segueix amb aquest esquema temàtic, aprofundint en les veritats senzilles de la bellesa, resumides en l’amor i la poesia. A “Els vèrtexs del temps” recupera la figura del xiprer per cloure el llibre (tot i l’Addenda posterior, on explicita de forma entenedora i brillant la seva poètica), per parlar de la fragilitat de la vida humana, tan lligada al discórrer del temps, els camins que menen cap al xiprer, símbol definitiu de la mort.

La lluna sobre Madrid

Com que el passat divendres 3 la Zita Vehil tenia una exposició fotogràfica a la botiga Lomography de Madrid, vam decidir aprofitar l'estança bo i allargant-la fins diumenge. Ella arribaria dijous a la tarda; jo ho faria a mitjanit, en sortir de la feina, amb l'últim AVE nocturn. Durant el viatge vaig aprofitar per enllestir la lectura de Tot un caràcter d'Imma Monsó i encetar Elegia per un americà de Siri Hustvedt. Em va costar enganxar-m'hi, perquè les primeres planes, on se'ns descriu el funeral pel pare del protagonista, tenen un desenvolupament feixuc, dedicant-se sobretot a mostrar-nos la xarxa de personatges que envolta Erik Davidsen, el psiquiatre que simultaneja la narració en primera persona i la lectura del dietari del seu pare. Tanmateix, quan ha posat les cartes damunt la taula, la cosa es posa interessant. Té un cert aire austerià (com diu la dita, "qui dorm amb un coix, coix s'hi torna") però mancat de la urgència épatant cada vegada més enutjosa i menys sorprenent del seu famós marit.

El divendres va esdevenir un dia intens: després de llevar-nos i esmorzar, vam recórrer Madrid de forma transversal: la Gran Vía, el carrer Preciados, la Puerta del Sol, la Plaza Mayor, la Plaza de la Villa... Se'm va aparentar una ciutat monumentalista, molt prosaica, molt vital i enèrgica, però mancada de poesia. I no només ho dic de forma figurada: mentre que Barcelona (i Catalunya, per extensió) és terra de poetes que li han dedicat tot de cants i odes (Carner, Maragall, Sagarra...), els literats castellans que millor han descrit Madrid són novel·listes (Pérez Galdós amb Fortunata y Jacinta, Cela amb La Colmena...). Si, és clar, no podem oblidar que la ciutat comtal era l'escenari de Rodoreda o, ja en castellà, de Marsé i Mendoza. Però tot i així, ja sigui pel clima, adés pel caràcter de la seva gent, adés per l'arquitectura, esdevé una semblança força encertada.

El caràcter de la seva gent ja la té, aquesta expressió viva i directa de la prosa. Vam conèixer uns quants madrilenys a l'exposició (per cert, tot un èxit de convocatòria, a banda de l'entusiasme que van provocar les imatges saturades de color de la Zita), que ens van fer partícips de la seva hospitalitat duent-nos per la vida nocturna de la ciutat, amb la naturalitat espontània i oberta que els caracteritza. Tanmateix, aquesta franquesa en el tracte no amaga una certa aspresa, fins i tot una certa impertinència, en la forma d'expressar-se. I fa ben visible el neguit que els duu amunt i avall, i que fa que, fins i tot un dijous a la una de la matinada, els carrers del centre de Madrid es vegin plens de gent, dirigint-se a fer unes "tapitas", unes copes, a tancar-se en un local flamenco com el Cardamomo, a veure un concert de jazz en directe al Café Central o a fer el botellón a la Plaça d'Espanya.

I els llibres, direu? Doncs ben poca cosa. En cap moment vaig saber trobar els punts neuràlgics de la bibliofília castellana. A la guia que duia recomanaven la visita de la Calle de los libreros, però només hi vaig trobar un carreró costerut amb tres llibreries de vell, una d'elles tancades. I al populós barri de Lavapiés, el diumenge del Rastro, només hi vaig trobar piles i piles de llibres intranscendents: best-sellers, tractats d'astrologia, volums d'enciclopedies, temàtics d'història d'Espanya... Això sí, al barri de Chueca (que ve a ser com el Soho londinenc, és a dir, el centre de la moguda gai i alternativa) vam ensopegar amb una llibreria dedicada a la fotografia, el disseny, els còmics artístics i els llibres infantils il·lustrats que ens va entretenir força estona.

Obviaré les monstruoses construccions imperialistes, horrors arquitectònics com el Palacio Real o la Catedral de la Almudena, així com les banderes, emprades com un memento en edificis ministerials, hotels, xiringuitos i fins i tot alguns bars. O la dèria dels madrilenys de llegir La razón, El mundo o l'ABC: aquí critiquem l'espanyolisme pijo-progre d'El País, però és que allà és l'única alternativa a tant d'amarillisme conservador!