"La finestra oberta", de Saki

Saki, pseudònim de l'anglès Hector Hugh Munro (1870-1916) no és cap desconegut per aquestes contrades; anys enrere, quan Quaderns Crema no patia d'inactivitat a causa de l'èxit en castellà d'El Acantilado, va veure la llum un recull de narracions anomenat Truita bizantina. Ara, des de la sempre interessant col·lecció de narrativa fantàstica "L'arcà", apareix un altre recull anomenat La finestra oberta i altres contes fantàstics d'humor negre. Satíric des de les entranyes, mestre de Chesterton o de Graham Greene, és en les curtes distàncies del conte on sobresurten les seves millors armes literàries, i aquí tenim una nova prova, que hi afegeix l'atractiu de l'element fantàstic: homes llop, fantasmes, criatures fabuloses o bruixes es donen la mà amb una senzillesa i una naturalitat típicament anglesa, que esbossa en el lector un somriure de complicitat.

D'entrada, l'element fantàstic ens és introduït sense preàmbuls, in media res, ja que no és pas l'ambientació el més important per a Saki: es tracta de provocar l'astorament del lector per, una vegada assumida la sorpresa, utilitzar aquest element com a motiu satíric, irònic o sarcàstic, depèn del nivell d'intensitat crítica respecte dels personatges. Així mateix, aquests personatges solen ser burgesos de classe mitja o alta, gent avorrida amb la seva vida que dedica a passar l'estona amb juguesques, partides de bridge o sopars. L'element desestabilitzador, ja sigui real o no (Saki és partidari de fer dubtar el lector deixant que el dubte suri), fa treure el pitjor de tots ells, investits fins llavors d'una flegma i una impertinència ridícules. Els seus biògrafs ho veuen com una venjança contra la rigidesa de l'època eduardiana en què es va haver de criar i de viure, hereva del victorianisme, és a dir, de les impostures moralistes i hipòcrites que també van criticar d'altres, i també a través de l'element fantàstic, com Robert Louis Stevenson.

Finalment, la majoria dels relats estan contextualitzats en la Naturalesa, que se'ns presenta com una força misteriosa i descontrolada. Els personatges, urbanites ridículs amb pretensions de benignitat horaciana, han d'enfrontar-se a una natura conspiradora, forces hostils que juguen amb ells, els inquieten i ens els ridiculitzen.

El llenguatge que empra Saki, ben traduït per Emili Olcina, és senzill i directe, ben travat (com correspon a un anglès ben instruït en el llenguatge de Shakespeare), que es permet en els seus moments més brillants les invectives del narrador, ja sigui en boca seva o a través dels seus personatges. Fins i tot els gats, com en Tobermory, quan aprenen a parlar també duen a la sang aquesta altivesa britànica:
"-No vols anar a veure si el cuiner té ja el teu sopar llest? -va suggerir apressadament Lady Blemley, tot fent com si ignorés que mancaven almenys dues hores per a l'hora de sopar de Tobermory.
-Gràcies -va dir Tobermory-, però no tan aviat després del te. No vull morir d'indigestió.
-Els gats tenen set vides, ja ho saps -va dir Sir Wilfrid, cordialment.
-És possible -respongué Tobermory-, però només un fetge."

Un dels autors anglesos que ha llegit Saki amb fruïció és Tom Sharpe, i no m'estranya si tenim en compte introduccions tan brillants com l'inici del conte esmentat, "Tobermory": "Era la tarda freda i plujosa d'un dia de finals d'agost, una època indefinida en què les perdius encara són fora de perill o en l'estat de carn en conserva...". Gràcies a Déu que els francesos existeixen, diu Woody Allen a Un final made in Hollywood. Doncs gràcies a Déu que els anglesos són com són, perquè no hi ha ningú que faci riure tant els altres a costa de si mateixos com ho fan ells.

Blog vs. Bloc

Tot just fa una setmana, el dissabte 21 de març, en Màrius Serra parlava a la seva columna MOTacions (publicada al suplement de cultura del diari Avui) del debat terminològic que, des dels seus orígens, s'ha establert dins la Catosfera. Des del primer moment m'he declarat defensor de Blog amb -g final per uns motius filològics que Serra exposa de la manera següent:

"Un dels capítols del recent Compendi de notes d'estil (manual per a redactors i correctors), de Ramon Sangles, editat per Llengua Nacional, ja paga amb el títol: Decididament blog i no bloc. Sangles remet als treballs del lingüista Gabriel Bibiloni per carregar contra la decisió del Termcat d'adoptar bloc (i blocaire) en comptes de blog (i bloguista o bloguer o blogaire) per referir-se als quaderns digitals. El Termcat regenta la sala d'espera al diccionari normatiu. I és aquí on, ara per ara, reposa aquest polèmic nou us de bloc que provoca la divisió entre els internautes catalans. Bibiloni abandera la fidelitat al terme original a l'anglès blog, abreviatura de web-log (quadern de bitàcola a la xarxa). Hi juga a favor que arreu ja en diguin blog, i que la terminació -g no ens sigui aliena, com ho demostren el pacient pedagog, el filòleg saberut o un pobre nàufrag com jo. El debat entre la particularitat i la generalitat és bizantí. Jo em decanto clarament per dir-ne blog, però constato una paradoxa: els qui advoquen per blog han introduït a la blogosfera catalana el que els experts en la qüestió basca anomenen la política de blocs."

Completament d'acord amb Serra i Bibiloni: els motius filològics que argumenten em semblen del tot vàlids. Blog és un manlleu de l'anglès, és a dir, un terme nou que designa un concepte fins llavors inexistent, per al qual la nostra llengua no disposa de referents lingüístics, i llavors ens cal apropiar-nos-el. I així succeeix en la majoria de termes informàtics dels darrers anys, tots manllevats de l'anglès, l'idioma utilitzat pels programadors, els productors de hardware i els seus primers usuaris. Ara bé: quan la denominació original pren un mot ja existent, és clar que val la penar cercar l'equivalent català. És el cas de mouse (ratolí), hard disk (disc dur) o e-mail (correu electrònic). I tanmateix, diem software (i no pas "programari tou"), webcam (i no pas "càmera de la xarxa", o "càmera en xarxa") o fotolog (i no pas "bitàcola de fotografies").

En tot cas, algú podria dir que blog té en català una traducció literal, bloc, que fa referència a l'objecte, de paper o electrònic, com a superfície on escrivim. Però en aquest cas només estem traduint un part de la paraula: blog és una reducció de web-log (és a dir, "bitàcola de xarxa"). Log és un terme anglès que fa referència a les bitàcoles dels vaixells, d'aquí el web (reduït a b-). Per tant, per ser totalment fidels, o les anomenem bitàcoles de xarxa, o fem la reducció de l'anglès: bitàcolax, xarxabit, xarxàcola o qualsevol bestiesa que se'ns pugui acudir.

El debat segueix obert, i crec que per a molt de temps. La pax romana que s'ha instaurat és un efecte de la normalitat amb què vivim el fenomen web-log. Tanmateix, l'obligació del Termcat no hauria de ser donar la raó a una de les dues parts, al meu entendre igual de raonables (potser més la del blog, és clar). Seria del tot desitjable una decisió salomònica que contemplés l'adquisició dels dos termes, usables a gust del consumidor, és a dir, dels parlants.

Salvador Espriu

Anys abans de llegir Espriu, el vaig estudiar un parell de vegades. És aquesta una diferència substancial que m'agradaria remarcar, la d'estudiar i llegir: no és gaire agradable que t'esbudellin una bèstia per mostrar-te les entranyes, per molt que en puguis aprendre. I sí, em va esclarir l'obsessió d'Espriu per la mort (els xiprers, els cementiris, la boira, els camins de la mar) i em va desvetllar els detalls menors, però no menys importants, com ara l'anagrama amb què titula el seu primer recull de poemes. Però llavors encara havia de llegir molta poesia, de bona i de dolenta; encara n'havia d'escriure molta de dolenta, ampul·losa i bigarrada per valorar l'aparent senzillesa del millor Salvador Espriu.

Fa tres o quatre anys, a través de l'antologia editada per Edicions 62 i la Caixa -la mítica MOLC-, se'm va revelar l'esperit de la poesia espriuana; sobretot el dels primers llibres, abans que hi introduís referents de la mitologia grega, romana i judeocristiana. Els poemes que aplega Cementir de Sinera (1946) són tots ells d'art menor, construïts a partir d'esquemes populars, amb imatges preses del món quotidià de la seva infantesa i maduresa a Arenys de Mar. Però l'eco que ressona en els seus versos és molt poderós, i llavors me'n vaig adonar rellegint-los, aquest cop per a gaudi meu: Cementiri de Sinera és un exercici poètic perfecte de principi a final, que submergeix la sensibilitat del lector en l'esperit crepuscular i expectant del món que el poeta codifica, mitifica i suspèn. La simbologia que adquireixen tots els elements aparentment senzills i quotidians han de ser desxifrats per la sensibilitat, el sentiment i el raonament del lector, que es pot acabar passejant pels carrers costeruts de la seva joventut, pel cementiri dels xiprers, pel port de barques aturades i sentir-se dins d'un món antic, carregat de memòria i de significats per atansar.

La recreació del seu món poètic seguirà apareixent en els dos llibres següents, Les hores i Mrs. Death; però de mica en mica, Espriu anirà introduint a la seva poesia imatges, personatges i narracions extretes de la literatura i la història clàssica, que tant admirava i coneixia. Tanmateix, tot i atorgar-li més complexitat i profunditat, li resta l'expressió espontània d'un món nascut del record i l'anhel, nascut de la necessitat humana d'expressar les seves limitacions a través d'un paisatge físic, expressat amb les paraules senzilles més sàvies.

Les barques de Sinera / no surten més, / perquè els camins de l'aigua / són fets malbé.

Perdura / en els meus dits la rosa / que vaig collir. I als llavis, / oratge, foc, paraules / esdevingudes cendra.

La veu de la dama, / lluny del temps. Escolto / la cançó de marbre.

Dia Mundial de la Poesia

El passat dissabte 21 de març se celebrava el Dia Mundial de la Poesia, que a Vilafranca del Penedès es commemorà amb la trobada Poems&Blogs. Poetes a la xarxa. Us faig cinc cèntims de l'esdeveniment a través d'uns quants apunts.

Retrobaments. Feia una pila d'anys que no veia l'Emma, des que ens vam llicenciar. L'excusa del Poems&Blogs em va servir per retrobar-me-la i posar-nos al dia. D'altra banda, també ens va comentar la seva experiència creativa amb els blogs, que fa servir per explorar les possibilitats i els límits de les noves tecnologies en la creació literària. Si us passeu pel seu racó internàutic, trobareu altres enllaços a aquestes experiències. També vaig tornar a saludar en David, amb qui ens anem retrobant en aquesta mena d'actes: afamat de lletres, té el do de la ubiqüitat, i allí on el conviden procura no faltar-hi.

Coneixences i absències. La Violant, amatent, ha estat una bona amfitriona, que no ha descurat cap dels detalls de la jornada. Vol que la cosa creixi, i, tossuda com és, segur que el 2010 hi haurà més poetes en xarxa a Vilafranca. També vaig conèixer en Ricard, un dels millors oradors de la jornada matinal, de qui ja m'havien comentat la bona labor poètica, en un parell de llibres (aviat en parlaré). Només he de lamentar les absències d'en Lluís Calvo (desitjava conèixer-lo i, de passada, que em signés un exemplar del seu darrer llibre, Cent mil déus en un cau fosc) i d'en Xavier Farré (traductor de Czeslaw Milosz, entre d'altres).

Regal. Tot i no tenir blog propi, la Violant va convèncer en Jordi Llavina d'assistir a la matinal i llegir-nos algun dels seus poemes. I ens en va regalar 3 que formaran part del seu proper llibre. Però per damunt de la qualitat de l'obra nova, alguns dels assistents al dinar de germanor van destacar la seva veu. No és gaire habitual trobar poetes que sàpiguen llegir poesia, ni encara menys la seva. La rapsòdia és tot un art, que demana controlar aspectes tan relliscosos com l'entonació, el volum de la veu o la pausa. Suposo que ja són molts anys fent ràdio i aprenent a apropar-se als oïdors, sobretot amb el desaparegut "Fum d'estampa" (Catalunya cultura).

Suggeriments. No vaig poder assistir a la sessió de la tarda, però havent vist els resultats del matí, m'atreviria, a banda de felicitar la Violant i el Santi, a suggerir alguna novetat de cara a properes edicions. D'entrada, vaig trobar a faltar més diàleg, ja que el sistema de participació era un pèl distant: els participants s'anaven donant el relleu a la taula de la tarima per explicar les seves vivències blogaires i llegir alguns poemes propis. Potser seria millor fer una taula rodona, donant torns d'intervenció als participants, però també obrint debats al voltant dels blogs i la creació poètica dins la xarxa.

Blogs&Poems a l'Avui. Mentre que a la secció de Cultura dedicada als blogs se citava la jornada de dissabte, Màrius Serra parlava de la dicotomia blog/bloc. Concloïa que la millor opció és escriure la paraula amb ge final, tal com des del principi he defensat, però també destacava que, malgrat ens pesi, els blogaires amb ge hem estat partícips de l'enfrontament de blocs. Un joc lingüístic, habitual del genial Màrius, per tancar el debat sobre una qüestió potser menor i trivial.

"Tretze tristos tràngols", d'Albert Sánchez Piñol

Fa sis anys que el malaurat Roberto Bolaño no pot viure en primera persona el reconeixement que viu la seva obra, culminada amb la conquesta dels Estats Units. Podríem escriure tot un llibre amb les històries d’escriptors que, després d’anys malvivint en la misèria, aconsegueixen un pèl tard l’aplaudiment dels crítics i les vendes dels lectors. Per sort, en l’Albert Sánchez Piñol la llegenda es va acomplir amb la suficient celeritat perquè ho pogués viure en primera persona i perquè, més que llegendari, en el seu cas fos un fet anecdòtic. Ara, després del terratrèmol que va suposar La pell freda, i passada la prova de foc de la segona novel·la amb Pandora al Congo, ens sacseja amb uns quants graus menys en l’escala de Richter amb el recull de contes Tretze tristos tràngols.

El que més crida l’atenció d’aquestes petites càpsules de Sánchez Piñol és la varietat temàtica, ambiental i estilística de les propostes. Podem identificar en un moment o altre la petja del fantàstic quotidià de Borges, la realitat insòlita de Monzó, l’absurd descoratjador de Kafka o la ironia sorneguera de Txèkhov. Suposo que tot plegat deu correspondre al sistema creatiu de l’autor: possiblement, primer sorgeixi l’anècdota que doni peu a la narració, per després afegir-hi l’ornamentació més adequada a les necessitats establertes. Així, passem d’un conte de terror poenià o lovecraftià (“La nau dels bojos”), a un relat moralista ancestral (“La llei de la selva”), passant per un absurd monzonià (“De petit, tos de gos; de gran, pota d’elefant”) i fins i tot per una llegenda històrica (“El Rei de Reis i les dues ciutats”). Si de cas, Sánchez Piñol es manté fidel a l’ús de l’element fantàstic com a útil per codificar els textos i convertir-los en al·legories, faules o metàfores, el tamís per on passar la realitat que l’envolta, i que amaga temes interessants, travessats d’un humor negre molt divertit: la immigració, l’esperit de supervivència, la traïdoria... Tanmateix, enmig de tanta dispersió hi trobem dos contes excel·lents, que superen la mitjana de l’obra i es troben entre el millor que ha escrit l’autor: “L’espantaocells que s’estimava els ocells” (ningú és el que desitja ser, ni té el control del seu esdevenir) i “Mai no compris xurros en diumenge” (reflexió sobre la consciència ètica dels éssers humans).

Tot i que els manca la profunditat que permet una novel·la, els tretze relats de Sánchez Piñol són frescos i divertits, i eixamplen una mica més el seu particular univers literari, que té en la sorpresa i en la fantasia la clau de volta per atreure el lector i per fer-li més comprensible els absurds de la vivència humana.

Poems&Blogs

Aprofitant que el proper dissabte 21 de març se celebra el Dia Mundial de la Poesia, un parell de blogaires de Vilafranca del Penedès han organitzat un meeting a la seva ciutat, anomenat Poems&Blogs. Poetes a la xarxa. Així que, des de les 11 del matí i al llarg del dia, ens reunirem tota una sèrie de blogaires poetes i/o poetes blogaires i aprofitarem les nostres intervencions per presentar-nos, explicar les nostres experiències a la Catosfera i llegir algunes de les nostres creacions.

No cregueu, però, que la cita serà un exemple de cofoïsme de baixa volada. Comptarem amb la presència de Jordi Llavina, Ricard Garcia, Jesús M. Tibau o Lluís Subirana, així com els poemes de Lluís Calvo i Xavier Farré, que al darrer moment han excusat la seva absència. Us convidem a assistir-hi, a escoltar-nos i a compartir amb tots nosaltres comentaris i opinions sobre blogs i poesia. Em sembla un acte més interessant, participatiu i transversal que les Jornades de la Catosfera d'enguany (algú se n'ha assabentat?), convocades amb molta celeritat i que no compten amb cap taula dedicada a la literatura (que jo sàpiga), quan l'any passat va ser un autèntic èxit d'assistència, d'empenta i de resultats (La Catosfera Literària 08, sense anar més lluny).

LLOC: Sala d'Actes de L'Escorxador
C. de l'Escorxador, 19
08720 Vilafranca del Penedès

"El silenci", de Gaspar Hernàndez

Malgrat el títol de l'obra, és la veu humana i la seva capacitat d'influència psicològica el tema principal del debut literari del periodista Gaspar Hernàndez. Conegut pels seus programes de ràdio "Una nit a la Terra" i "L'ofici de viure", aquesta aposta narrativa li ha valgut el darrer Premi Josep Pla, i cal plantejar-se si una novel·la que beu de fonts fins ara tan poc literàries com els manuals d'autoajuda o les filosofies espiritualistes pot convertir-se en una creació amb estil i personalitat, suficients com per allunyar-se de les simplicitats estultícies de Paulo Coelho o Jorge Bucay.

Com dèiem, la veu humana (i els silencis que genera) com a element curatiu és la raó principal que du el protagonista (claríssim alter ego d'Hernàndez) a passar tota una nit parlant a cau d'orella de la Umiko, una japonesa afincada a Formentera, a qui se li ha diagnosticat un tumor cerebral. Des del començament, però, el locutor ens avisa de les seves reticències, fent-se còmplice dels prejudicis que pot tenir el propi lector. És una bona manera de guanyar-se la seva predisposició a atorgar-li versemblança, ja que després haurà d'enfrontar-se amb la Pema, amiga de la Umiko, neo-hippie autèntica i prototipus del progressisme gairebé paròdic que viu a les Balears les acaballes d'aquella ideologia dels seixanta, que avui sintetitza les savieses alternatives, el contacte amb la natura i les noves religions (ecologisme, budisme, naturisme i tants altres -ismes).

Hernàndez, però, demostra que la seva opció d'exposar-nos les seves idees al respecte és encertada. El silenci és una novel·la més que no pas un assaig, però en la tensió entre les creences de la Pema i el racionalisme del narrador sorgeixen alguns raonaments força interessants: la influència relativa, però evident, d'un cert estat d'ànim i d'esperit en la curació d'una malaltia; o la necessitat de reforçar la medicina convencional amb teràpies alternatives, que millorin la predisposició psicològica del pacient. És a dir, Hernàndez destria el gra de la palla, aplicant la raó a l'anàlisi de determinades propostes alternatives, deixant ben clar que no totes són una enganyifa i que seria interessant tenir-les en compte per complementar, no pas substituir.

Per reforçar la tensió entre les dues visions oposades, decideix convertir dues persones reals i antagòniques, Baltasar Porcel i Alejandro Jodorowski, en personatges literaris, a partir d'una sèrie d'anècdotes que ens revelen el seu caràcter fort, a estones histriònic, però també genial. Mentre Porcel fa tota la confiança als metges, a la ciència il·lustrada, Jodorowski es considera psicomag. Però tots dos comparteixen una alegria per viure, un optimisme indestructible que sintetitza la idea que Hernàndez va expandit al llarg del llibre. Curiosament, però, i abans d'aclarir-nos el desenllaç de la Umiko, culmina la narració amb una escena escabrosa, que lliga vida i mort d'una manera abrupta, però que intenta relativitzar ambdós aspectes de la nostra naturalesa.

El silenci posa a prova (i, segons qui, molt) les conviccions de qui s'hi atansa, però també se'n surt a l'hora de proposar, defensar i validar les conviccions del propi autor. Potser, de retruc, també aconsegueixi obrir un debat al voltant de les malalties i la curació. I sense haver-se proposat aconseguir cap clàssic de la literatura contemporània ni crear cap escola estilística, ja és prou com per encuriosir-se pel debut d'Hernàndez.

Lleugera com una ploma, més forta que l'espasa

Fa dies que vaig acabar amb goig El professor d'història (digne d'ad-mira-ció, perdoneu l'acudit dolent, no me n'he sabut estar) i que vaig començar amb El silenci de Gaspar Hernàndez, l'últim premi Josep Pla. El canvi, és clar, és força brusc. Tanmateix, i a desgrat de la meva al·lèrgia a les medecines alternatives, els manuals d'autoajuda i el hippisme malentès en general, trobo que és un llibre que es llegeix agradosament, que planteja la trama en un marc contextual nou i refrescant, i que et fa revisitar prejudicis i concepcions apriorístiques. Hernàndez sap per on trepitja i apel·la sempre al raonament del lector. Una altra cosa és que hi estiguis d'acord o no. En certa manera, però als antípodes del llibre de Mira, no deixa de ser una novel·la d'idees, encara que l'estil no és la preocupació principal.


Alhora he començat una altra obra lleugera, els Tretze tristos tràngols d'Albert Sánchez Piñol. Reconec haver llegit La pell freda, no tinc cap problema en admetre que m'ho vaig passar d'allò més bé llegint-la, i he de declarar les meves simpaties per aquest personatge. El dia que va sortir a L'hora del lector és memorable: mentre Manzano provava de dur-lo cap a l'anàlisi dels contes del seu darrer llibre, ell emprava les seves energies a explicar-nos els aspectes més divertits d'una feina absolutament delirant que va fer en una companyia d'assegurances (si no recordo malament). Em vaig fer un tip de riure amb les seves anècdotes i, sobretot, en la seva forma d'explicar-les. El mateix estil sorneguer que podem trobar en els seus contes, i que el converteixen en algú digne per acompanyar de copes, sens dubte.


Potser ambdues són considerades obres lleugeres, però recordeu la dita: "la ploma és més forta que l'espasa". Ben aviat us podré dir si rere la suavitat elegant d'Hernàndez i Sánchez Piñol s'hi amaga una daga esmolada o si es tracta d'uns tonificants escumosos.

"El professor d'història", de Joan F. Mira

Després d'iniciar l'anomenada trilogia de València amb una novel·la de resistència (Els treballs perduts) i continuar-la amb una altra de contrició (Purgatori), a El professor d'història Joan Francesc Mira narra el procés de renúncia que du el professor Manuel Salom a jubilar-se abans de temps i a refer la seva vida completament des de patrons totalment oposats als que fins llavors l'havien guiat. Mentre la seva dona, professora de clàssiques, pateix el declivi físic producte d'una malaltia degenerativa, el professor Salom comprova la manca de sentit de tot el món que l'envolta i l'esterilitat d'una vida dedicada al coneixement, a l'estudi i al raonament. D'alguna manera, Salom i Mira constaten a la vegada que, malgrat els avenços científics i l'evolució de la raó humana (simbolitzada en la Il·lustració, el període referencial del protagonista), l'individu contemporani és incapaç d'entendre el món que li pertoca i, més enllà d'aquest, la història que l'ha dut fins al present, a causa d'una sèrie d'incongruències, paradoxes i ensopegades.

Novel·la d'idees i d'estil, El professor d'història funciona a dos nivells a la vegada, un d'intern (narratiu) i un d'extern (al·legòric). En el primer, amb una linealitat meridiana que, malgrat les marrades constants del narrador, ajuda a mantenir el lector orientat en tot moment, se'ns descriu el procés de canvi de Salom (l'absurd accident que precipita la decisió, la rebel·lió prejubilatòria, la venda i canvi de pis, etc.) a través d'una sintaxi subordinada caudalosa, aclaparadora, habitual del seu estil. Tot plegat dóna com a resultat un devessall de reflexions nascudes de la curiositat o del cansament respecte del món, i bastides sobre una erudició filosòfica, literària o històrica, que tant recula fins als clàssics grecs com pren Sant Vicent Ferrer, o Daniel Defoe i la literatura d'aventures. Amb això veiem que som el que hem anat construint a partir de les nostres lectures, de la nostra herència cultural, i es reforça el desencaix amb el món que l'envolta i amb els seus contemporanis, que defugen el passat i els ancestres. En el segon nivell, el lector pot trobar paral·lelismes ben clars entre la València actual (i, per extensió, l'Europa anglosaxonitzada), que ha abandonat la tradició en favor d'una modernitat freda i impersonal (simbolitzada en la Ciutat de les Arts i les Ciències), i la parella protagonista: Irene, la professora de clàssiques, prostrada en una cadira de rodes, esclerotitzada com els mateixos coneixements que serva; i el seu marit, el professor Salom, que fuig de la identitat pròpia per convertir-se en algú totalment diferent, molt més proper a la insubstancialitat del moment actual.

Tal com diu repetidament al llarg de l'obra, Salom passa de ser un home reflexiu a convertir-se en un ésser passiu, contemplatiu, a causa del relativisme que li suposa mirar enrere i adonar-se del poc sentit que li ha suposat els sacrificis de l'estudi i la dedicació a una carrera. El professor d'història és una obra crepuscular, de forma molt més accentuada que en els seus dos anteriors precedents literaris, i deixa ben clars els dubtes que han pogut assaltar el propi creador de Salom. Tanmateix, mentre el projecte d'escriptura d'un llibre del protagonista resta en els llimbs, aquí tenim el fruit d'un Mira que sí que ha acomplert el pacte fàustic que, subtilment, serpenteja referencialment al llarg d'una nova gran obra. No hi ha cap dubte que en el panteó d'escriptors catalans amb dret a Nobel, Mira hi ocupa un lloc destacadíssim. Que el pacte li duri per molts anys, i que nosaltres ho puguem gaudir.

"Through a Woman's Lens"

Ens va arribar ahir a casa per correu, amb l'expectació habitual de les grans ocasions. Through a Woman's Lens és un llibre de fotografies, però no pas un de qualsevol: en primer lloc, perquè hi ha col·laborat amb un grapat d'imatges (entre elles, la del costat) la meva estimadíssima Zita Vehil. En segon lloc, perquè és un recull d'imatges fetes amb unes càmeres fotogràfiques molt especials.

Lomography és el nom de la companyia que distribueix i popularitza tot un seguit de càmeres analògiques fetes a partir de models curiosos i econòmics del segle XX, que si bé no donen una imatge definida o ortodoxa, aconsegueixen resultats sorprenents pel que fa als colors o a l'enquadrament. De fet, el llibre és un complement al model anomenat Diana F+ en una edició especial i limitada. Però Lomography també és el nom d'un concepte fotogràfic, d'una forma de mirar el món, gairebé d'un estil de vida. Per fer-ho més present, totes les autores que hi han participat acompanyen les seves imatges amb un text on expliquen el seu univers personal, l'imaginari que les inspira i la manera de mirar-se el món que les envolta (i d'aquí el títol del llibre, "A través de la lent de la dona"). Una visió femenina que entronca amb tot allò de la veu que ahir comentava de passada, quan parlava de Ramon Erra i el seu Premi Salambó. No es tracta de fer distincions ni de marcar diferències entre els gèneres, però sí posar de relleu una visió alternativa a l'habitual: masculina, occidental, basada en prejudicis i sentenciosa. Es tracta de revelar altres postures, de fer visibles altres alternatives a la veu oficial. Com en el món literari, en la fotografia pocs són els noms de dones que se'n destaquen (si entreu aquí, comprovareu que només hi ha tres grans fotògrafes ressenyades per catorze homes destacats).

Aviat Zita Vehil exposarà els seus treballs a Barcelona i Madrid. De moment, a la botiga Colette de París s'hi exposen algunes de les imatges que formen part d'aquest llibre. Evidentment, el llunÀtic us n'informarà amb el cofoïsme que, ja us podeu imaginar, ara l'aclapara.

Salambó 2008: Ramon Erra

Última hora: des de La Magrana m'envien un correu electrònic per fer-me saber que Ramon Erra ha guanyat el Salambó 2008 de la llengua catalana gràcies a la seva novel·la Desfent el nus del mocador. Aquí podeu llegir el meu comentari al respecte, publicat en el seu moment a Caràcters i al llunÀtic. Enhorabona, doncs, al Ramon. Felicitem-nos perquè una lleva d'autors i autores en la quarantena estan refrescant el panorama literari amb obres de qualitat, en plenes facultats per prendre el relleu i seguir amb aquesta tossuderia de pensar, escriure, editar i viure en català. El seu cas és molt semblant al de Serés, Lara, Calvo, Baixauli, Forcano o Llavina, tots ells amb obra ben valorada però encara desconeguts entre el gran públic.

Per cert, no voldria pas que em titllessin de misogin per no llistar mai gaires noms femenins; tant de bo no fos així. Però dels noms que ara em vénen al cap (Bosch, Montsó, Soler, El Haichmi, Moliner), no en conec cap en profunditat o amb prou interès com per a tenir-los en consideració. I això que de generacions anteriors puc citar un bon grapat d'excel·lents escriptores sense haver d'anar als clàssics habituals (bàsicament el referent universal, Rodoreda): Barbal, Abelló, Riera, Roig, Marçal... On és el relleu de les veus femenines en català? No crec en les etiquetes de literatura masculina/femenina, però sí que crec en el to de la veu, i en la manca actual de presència de veus femenines en la literatura catalana.

"Bojos per Poe"

Ahir dissabte 28 de febrer, Ramon Colom va dedicar el seu programa Millennium a parlar sobre la figura d'Edgar Allan Poe en motiu del 200 aniversari del seu naixement. S'hi van escoltar força tòpics i algunes reflexions interessants. David Roas, de la UAB, va començar amb una aproximació academicista (inventor del conte modern, valoració a partir de Baudelaire, biografia de l'alcohol i la soledat) que ens va tenir entretinguts fins que Cristina Fernández Cubas va decidir parlar més de la seva pròpia obra que la de l'escriptor de Boston. Després, Colom va recuperar Roas per a una taula rodona amb D. Sam Abrams i Fernando de Felipe. Alguna vegada he criticat el paper del doctor dins la literatura catalana, però també és cert que ahir va ser l'únic en dir alguna cosa interessant i nova, apuntant la importància del context històric en la vida i obra de Poe. En altres paraules: l'autor nord-americà es va trobar en un país massa jove i caòtic, amb una sèrie de proritats que no passaven per fomentar les arts des del propi Estat, com acostuma a passar a Europa. Un concepte que s'ha mantingut fins avui dia, és clar, idiosincràtic del seu ordre politicosocial. Les reflexions d'Abrams em van recordar que la història primerenca dels Estats Units és fascinant, i que al llarg del segle XIX dóna tota una sèrie d'autors molt peculiars, com ara Herman Melville o Ambrose Bierce, més enllà de Poe.

Però el post d'avui del llunÀtic va cap a un altre aspecte de la recepció de Poe al nostre país, i es tracta de l'edició de tots els contes publicada per Cercle de Lectors, amb il·lustracions de Joan-Pere Viladecans, ara exposades al Centre Cultural del Cercle a Barcelona. No vull discutir la vàlua de Viladecans, en primer lloc perquè no sabria analitzar-la i en segon lloc perquè confio en el criteri de qui el reivindiquen, ja que sóc un profà de la pintura. Ara bé, si conceptualment no dubto que la seva obra tingui punts de contacte amb Poe (i el mateix procés de creació que ell mateix narra ho testimonia), crec que els seus referents icònics n'estan totalment allunyats. Tampoc vull dir amb això que no hi puguin haver artistes moderns i contemporanis propers a Poe, i que sempre l'hàgim de veure sota la llum dels il·lustradors romàntics (tot i que les imatges que van crear Harry Clarke i Arthur Rackham per il·lustrar algunes edicions angleses són excel·lents). Sense anar més lluny, sempre l'he vist molt connectat a les obsessions del noruec Edvard Munch, un dels meus pintors preferits.

Tanmateix, entenc el procés creatiu de Viladecans i és lloable que hagi volgut "donar una visió de Poe absolutament contemporània, de contingut i de forma." De fet, la importància de Poe en el nostre imaginari col·lectiu va més enllà dels seus contes (peces perfectes, però que es ressenteixen de la pèrdua de la innocència dels lectors actuals), i té la seva expressió en el camp visual més que no pas en el de les lletres. Igual que quan escoltem el nom de Kafka, Cervantes, Shakespeare, Carroll, Doyle o Dickens ens vénen a la ment tota una sèrie d'imatges, de colors, de sensacions, pertanyents a un món propi que s'ha anat perpetuant en la tradició, siguin o no llegits. És la marca de la casa. I per això em costa d'acceptar l'obra de Viladecans. Ara bé, crec que el pintor català sí que seria encertadíssim per il·lustrar un dels autors que acabo d'anomenar, Franz Kafka. El seu conceptualisme pictòric i els colors terrosos s'adequarien molt a l'univers icònic del praguenc, amb castells, escarabats, membranes i laberints burocràtics, unes imatges també terrorífiques però més orgàniques que els difusos malsons psicològics de Poe (sense anar més lluny, la tortura de la consciència a El cor delator).