"Arte Poética", de Jorge L. Borges

De tant en tant m'apropo, per plaer o per cansament, a llibres divulgatius sobre literatura o sobre els propis literats, obres menors nascudes d'amalgamar entrevistes, aforismes, articles o conferències d'algun escriptor o escriptora de cert renom. Al capdavall es converteixen en afegits a la seva obra completa, volums per a col·leccionistes o curiosos que volen anar més enllà del seu talent narratiu. És una mena de tafaneria, com la de les revistes del cor que sovintegen les perruqueries, però amb la coartada intel·lectual. Els éssers humans som curiosos per naturalesa, i acostumem a justificar els nostres pecats per tenir la consciència més tranquil·la. En definitiva, solen ser obres disperses, epidèrmiques, que busquen la complicitat del lector fidel més que no pas oferir material als estudiosos més entenimentats.


Arte poética (Editorial Crítica) recull sis conferències de l'argentí Jorge Luis Borges a la universitat de Harvard, pronunciades en anglès durant el curs 67/68. I a banda de mostrar la seva erudició, serveixen per apropar-nos a tota una sèrie de reflexions sobre l'activitat creadora i, encara més, sobre l'actitud lectora. La capacitat retòrica de Borges li permet navegar pel tema que tracta sense papers o apunts amb certa desimboltura, evitant avorrir o desorientar els lectors (i, és clar, els assistents a les xerrades), però li manca al seu discurs la consistència del teixit ben tramat que suposaria una revisió posterior i una reescriptura per part seva.

Tanmateix, paga la pena llegir els seus records de formació com a escriptor i, sobretot, com a lector: tal com reconeix, Borges era un lector voraç predisposat a dur la seva passió més enllà de les pàgines dels altres. Així doncs, i després de reconèixer que mai va escriure novel·la per manca d'interès o per pura mandra, en el darrer capítol ("Credo de poeta") explica algunes de les faltes o debilitats del poeta primerenc (escriptor per extensió), entestat en primer lloc a ser original i després a ser modern. Borges acaba predicant el retorn als clàssics i la senzillesa (mai la trivialitat, però) com a fórmules que predisposen als millors resultats, sempre des de l'honestedat i la capacitat crítica, que exerceix quan analitza amb rigor inusual les mancances d'un conte seu tan popular com "El inmortal". De vegades aquestes actituds responen a una falsa modèstia que vesteix molt bé, però en el cas de Borges sospito que, amb tot el seu saber literari, coneixia el lloc que l'adveniment depararia a la seva obra, reconeguda per tothom però tangencial als grans noms que van llaurar el gènere més preuat del segle XX: la novel·la. Aquesta darrera reflexió ens pot servir per discutir un altre dia l'actitud dels escriptors respecte al conte: un gènere vàlid i literàriament complet (Borges, Cortázar, Monzó) o simplement un camp de proves per a futures obres més complexes (Rodoreda, Amis,Bolaño).

"La remor de les onades", de Yukio Mishima

Shinji, el jove protagonista de La remor de les onades, és un pescador molt humil, de costums i pensaments senzills, però valent i coratjós. És, sens dubte, el resultat de construir un perfil ideològic i moral molt determinat per Yukio Mishima, el seu autor, que condensa en ell l’idealisme una mica ingenu, reaccionari, però tanmateix bell de la seva filosofia: l’home panteista, que viu de i amb la naturalesa, i per tant intrínsecament moral. Fins i tot l’amor de Shinji per la Hatsue, la jove i bonica filla del vell Teru (descrit físicament com un lleó, que defensa amb ferotgia felina la seva filla), ben aviat transcendeix el desig físic, tot i la sensualitat que desprenen totes les seves trobades.

L’obra de Mishima s’estructura al voltant de l’amor impossible entre Shinji i Hatsue, l'etern conflicte amorós interclassista, però el romanticisme contingut de la proposta és una excusa per presentar-nos l’univers creatiu de l’autor japonès. Tot plegat transcorre a l’illa d’Utajima, un indret on la majoria d’habitants sobreviuen al costat del mar, alimentant-se de la pesca, amb la humilitat dels costums tradicionals i d’una modernitat rústega, gairebé imperceptible. De fet, els personatges vinculats amb Tòquio o amb el segle XX, com poden ser Chiyoko (l'única jove de l'illa que estudia a la Universitat) i Yasuo (pretendent vanitós de la Hatsue), són representants de la lletjor, l’estultícia i l’amoralitat: la primera, enamorada de Shinji i gelosa de la Hatsue, començarà a estendre rumors per perjudicar els joves amants; el segon, preferit per Teru com a gendre, tampoc podrà controlar la seva gelosia i provarà d’aprofitar-se sexualment de la Hatsue. És aquest darrer l'antagonista de Shinji, definit subtilment a través dels caràcters i les aptituds (mentre Yasuo no es pot desprendre d'un preciós rellotge, objecte amb què controla el temps i que simbolitza la seva riquesa, Shinji calcula les hores de forma natural, instintiva), i amb un traç més grosser pel que fa a les seves actuacions, sobretot tenint en compte el tipus de relació de cadascun d'ells amb la Hatsue.

L’escriptura lenta, contemplativa, es beneficia d’una ploma àgil, que es deixa gronxar en els detalls i refusa les consideracions massa profundes. Mishima fa reflexionar els seus personatges amb la mateixa senzillesa amb què viuen, sempre arribant a conclusions lògiques, recolzades per virtuts com la paciència o la humilitat. En tot plegat hi trobem una mirada intrínsecament nipona: la contemplació, la reflexió o la contrició formen part de l'ideari místic i ètic dels asiàtics, el mateix que els ha proporcionat l'esperit de sacrifici i superació, però també la supèrbia que els va perdre durant la Segona Guerra Mundial. Al capdavall, Mishima conclou que Shinji triomfa en tot allò que es proposa gràcies a la seva fortalesa, decisió i templança, no pas perquè sigui gaire intel·ligent. L'autor, doncs, identifica la bellesa i el lirisme amb un ideari vital horacià, realitzant un exercici d'estil, més que no pas literari, tendent a la intranscendència i la frivolitat.

Mereixen una consideració a part l'escenari natural on es desenvolupa la trama i la traducció al català publicada per Amsterdam Llibres. En primer lloc, l'omnipresència de la natura és tan aclaparadora que s'acaba convertint en un personatge més, que fins i tot intervé en benefici o perjudici dels protagonistes. En segon lloc, la traducció de Joaquim Pijoan assaja l'ús de dialectalismes catalans (l'article salat, algunes expressions i frases fetes) perquè els lectors ens adonem de la divergència entre el japonès capitalí i la variant que es parla en un indret tan allunyat com l'illa d'Utajima. Uns aspectes que acaben d'arrodonir la immersió del lector en el particular univers de Mishima.

Yukio Mishima

Japó és un país ple de contrastos i contradiccions, que va sortir terriblement afeblit de la Segona Guerra Mundial, establint des de llavors un principi de sacrifici, treball i progrés que els ha dut fins al lloc que ocupen en l'actualitat. Tanmateix, i tal com va passar amb Alemanya, la consciència dels vencedors els va obligar a matisar les seves arestes ideològiques fins gairebé el silenci o l'obscurantisme internacional: si ens hi fixem, Japó és tan sols als ulls dels occidentals el bressol del manga, del sushi i del cinema de terror més sofisticat. Tanmateix, la literatura nipona ha restat en un segon pla letàrgic fins gairebé el segle XXI. Amb l’aparició multimilionària de Haruki Murakami i Banana Yoshimoto, els editors s’han afanyat a (re)descubrir-nos el llegat oriental que ha precedit aquesta esplendorosa modernitat literària.

En català, Angle Editorial obria foc amb un llibret deliciós, Elogi de l’ombra de Junichiro Tanizaki, de qui també podem llegir la recargolada història de La clau (Edicions 62). De la segona ja us en vaig fer cinc cèntims, mentre que el primer s'ha convertit en un indispensable dels meus conceptes estètics i ideològics, i el conservo a prop per rellegir-lo constantment. D'altra banda, Proa acaba de publicar Botxan, de Natsume Soseki. I Viena Edicions, dins l’exquisida col·lecció “El cercle de Viena”, ens ha fet descobrir La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata. Aquests dos darrers comparteixen el fet de ser dos referents d’un dels autors més coneguts i a la vegada oblidats (i controvertits) de les lletres japoneses: Yukio Mishima (1925-1970).

La seva mort, als 45 anys, marca amb ferro roent la seva figura, difamada pel romanticisme absurd i un pèl carrincló de la seva ideologia. Ras i curt: amb l'excusa de reivindicar la figura de l'Emperador, i davant el fracàs del sarau que va organitzar, Mishima va fer-se el seppuku, és a dir, un sacrifici ritual consistent en clavar-se una katana i culminar el suïcidi amb la decapitació. La seva mort, però, va ser dificultosa i desagradable, i per Internet circulen fotografies i tota mena de detalls del macabre aconteixement. Tot plegat no va afavorir que ens restés un gran record d'un home que va arribar a ser considerat en tres ocasions per al premi Nobel.

Cal dir que Mishima se sentí atret per la Mort durant gran part de la seva trajectòria personal. Aquesta atracció no només forjà la seva escriptura, sinó que fou presa amb gran naturalitat per l'autor com a solució a les greus contradiccions personals. Tot i casar-se, s'entreveu en la seva biografia l'ombra de l'homosexualitat; tot i sentir-se atret per la literatura occidental i esdevenir un autèntic modern de la literatura japonesa, ideològicament era un amant de les tradicions nipones, entregat al culte al cos, a les arts marcials i crític amb la societat del seu temps, que considerava decadent i adotzenada. D'aquest xoc en surt una obra destacable, la recerca d'una bellesa idealitzada a través d'una concepció del món molt personal, gairebé mística. Tot plegat ho veurem quan parlem de La remor de les onades, editada per Amsterdam, l'únic títol en català disponible de Mishima, a l'espera que s'animin a editar la seva obra magna, la tetralogia La mar de la felicitat.

P.S.: Teniu més informació en català al blog Nausica.

Una tercera via poètica

Al llarg d’aquests darrers anys he posat els peus en terres poètiques certament estranyes, fins i tot incomprensibles, des dels Avantguardismes (amb J. V. Foix i la seva barreja entre classicisme i avantguardisme al capdavant dels meus malsons), passant per la puresa més intel·lectualment elevada (Carles Riba), També he visitat els àmbits més turístics, aquells que agraden tothom, que viuen sota els flaixos de les càmeres digitals, entestades en incorporar-los emocionalment als àlbums de la vida íntima personal: Martí i Pol, Margarit, Gil de Biedma... Mai m’he trobat del tot còmode ni amb els uns ni amb els altres. Un excés de familiaritat o de feresteguesa m’han fet sentir fora de lloc, transitant com un turista més pels marges dels seus versos.

Però hi ha una altra mena d’escriptura que conforma el meu cànon personal, la teulada que basteix la meva casa de lectures. Són autors i autores que, sense renunciar a res, vehiculen el seu llenguatge poètic simbòlic a través d’una certa narrativitat, que consisteix en eludir l'hermetisme fent una mica més visibles els versos en benefici de la fluïdesa. Tanmateix, més enllà de la primera impressió copsada pel lector (el motiu, la metàfora) sempre hi ha camp per córrer, un horitzó que només s’entreveu en la possibilitat, un apunt que no es converteix en el centre de les seves motivacions però que no vol obviar-se. D'entre les meves lectures, qui més m'ha impressionat és la polonesa Wislawa Szymborska, capaç de conceptualitzar a partir de l'observació puntual del món, concentrat en un motiu específic: les dones de Rubens, un enterrament, l'escriptura d'un currículum, la tortura, la primera fotografia de Hitler... Vista amb un gra de sorra és l'única antologia en català, editada per Columna fa més de deu anys que, per desgràcia, ja no es troba al mercat. I si se'n troba, són els darrers exemplars d'una edició que no acaba de reeditar-se.

Joan Vinyoli, Salvador Espriu, Pere Quart (per damunt de tot, el de Saló de tardor i Vacances pagades), Adam Zagajewski, Czeslaw Milosz, Robert Frost, Gabriel Ferrater... Tot plegat resumeix a l’engròs les meves darreres consideracions sorgides de la lectura de Mallarmé. També esdevé un posicionament personal i un apunt d’estil a l’hora d’entendre les meves consideracions sobre les lectures dels darrers mesos. És clar que la crítica també es regeix per moltes altres consideracions, però he volgut apuntar les tendències lectores del llunÀtic. No és, però, ni de bon tros, un principi inamovible: la qualitat de les arts no es mesura en delers o prejudicis personals, sinó en aspectes més subtils, com la relació entre objectius i resultats, l’adscripció a un ideari o gènere, o la valoració més difícil de totes, la transcendència, la majoria de cops ratificada o negada pel Temps. Però sobre l'ofici del crític ja en parlaré en una altra ocasió.

Stéphane Mallarmé

Sempre l'acompanya una brama forjada a partir d'uns quants tòpics que, si bé li fan justícia (difícil, críptic, intraduïble...), dificulten les ganes del lector mitjà, com ara servidor, d'atansar-se a la seva poesia. El cert, però, és que Stéphane Mallarmé (1842-1898) va assajar uns pressupòsits poètics que arriben al món de la literatura com un tsunami fins gairebé la segona meitat del XX. A Catalunya, sense anar més lluny, Carles Riba publica les Tres Suites, tot un exercici intel·lectual de poesia tancada en si mateixa i fonamentada en les associacions simbòliques pures que Mallarmé havia dut a terme quatre dècades enrere. És més, la superació del conceptualisme mallarmeà no prové de l'oblit, sinó de l'assimilació: qui més qui menys, amb graus diversos, ja sap que part de la gràcia poètica és establir una sèrie de símbols més o menys codificats i descodificables a través del propi text.

Mallarmé apareix en el context del Romanticisme, però ben aviat se'n desmarca (és una de les primeres propostes d'alternativa al moviment en crisi) i es desviu per oferir nous horitzons creatius. Un tram d'aquest camí el recorre amb Charles Baudelaire, de qui admira Les flors del mal. Baudelaire estableix una reflexió de la figura del poeta com a creador i com a personatge enfront de la societat (precepte romàntic a totes llums) que té en el poema "L'albatros" la seva millor explicació: incomprès en el seu exercici, l'home/ocell vola alt sense poder aterrar, perquè el contacte amb el sòl li impedirà tornar a enlairar-se, mentre la resta d'homes esperen la seva desgràcia per riure-se'n una estona. Però on Baudelaire és caòtic i visceral, si la seva poesia neix de la broma i el salnitre del món que l'envolta, Mallarmé, obsedit per la idea de la Bellesa en el seu estat pur, es reclou de l'exterior i pretén crear el seu propi espai dins el poema. Per això esborra qualsevol petja del món humà i per a assolir la puresa, la perfecció i la totalitat, pren com a elements del seu llenguatge els colors, les plantes, els elements mitològics; tot un munt de símbols que, mitjançant unes xarxes que només ell coneix i que són difícils de descodificar, obtenen com a resultat

Colors, olors, llums, sons... El poeta mallarmeà és un ésser sinestètic, que cerca la Bellesa allà on entén que més probablement la trobarà. La musicalitat i l'ordenament també són necessaris per a la construcció poètica. Aquests són els aspectes que han influït en poetes tan allunyats del simbolisme com Josep Carner, lliure de qualsevol dubte d'hermetisme. Però Mallarmé era un artista treballador, obsessiu i perfeccionista, i els resultats semàntics i formals de la seva poesia tenen molts elements d'interès per als noucentistes, que pretenen elevar la poesia catalana per damunt de les seves limitacions.

Llegir Mallarmé no és fàcil, i molt menys traduir-lo, per l'exigència que suposa. Tanmateix, fins en els poemes més rigorosament incomprensibles, qualsevol lector de poesia hi trobarà un dringar lèxic i una sonoritat musical molt refrescants. I pel que fa a la comprensió, sempre podem recórrer als estudis o als apartats de notes (com l'edició de J. N. Santaeulàlia que us comentava) per sortir-nos-en amb una certa perícia, tot pensant que la majoria de peces tracten la relació del poeta amb la creació poètica, més enllà dels referents simbòlics que prengui.

En el meu cas, però, també he sentit en la poesia de Mallarmé la fredor de la llunyania, la incomoditat del poeta a l'hora de posar-se davant de certes mirades. Tampoc sóc partidari de l'autoreferencialitat rasa i despullada d'en Joan Margarit, posem per cas, capaç de rebutjar qualsevol poesia no prescrita en els seus conceptes. Els habituals del llunÀtic potser hauran esbrinat que acostumo a aplaudir les terceres vies, aquelles que prenen d'un i altre cantó. Però d'aquestes dicotomies i discussions temàtiques i conceptuals en parlaré més endavant.

Hores esgarrapades en vers

Ara que el volum de feina m’escura les hores del dia i no puc prendre-li’n gaires a la nit perquè un refredat ha declarat la guerra als meus anticossos, deixo les novel·les pendents (ai, Mishima! ai, Mira! ai, Flaubert!) i torno a les urpades poètiques, als glopets encesos de versos. El fet que es puguin llegir de forma més o menys ràpida i diverses vegades, converteix els meus escassos moments de lectura en petites porcions de reflexió: mentre que llegir una novel·la és com passar unes vacances banyant-se al costat del mar, la immersió en la poesia és una capbussada a la piscina, amb massatge i banys de vapor inclosos.

Com que hi ha massa per llegir i massa pocs diners per gastar, sovint m’acosto a les biblioteques per abastir-me de material poètic. Aprofito per retrocedir en el temps a la recerca del que considero lectures indispensables, de les que tothom parla però que mai he llegit, ja sigui per mandra, oblit o desconeixement. Aquest cop ensopego amb Stéphane Mallarmé i Dylan Thomas. Varietat de llengües, d’estils, de propostes. Del francès agafo Vint-i-cinc poemes, el millor exemple del que entenc per antologia: breu i concisa. Un greatest hits literari, vaja. M’aclaparen les antologies exhaustives, temàtiques o geogràfiques, que t’ofereixen massa material on perdre’s. En canvi, aquest llibret editat per Quaderns Crema el 1986 és una selecció feta pel mateix traductor, Josep Navarro Santaeulàlia, també autor del pròleg, un text breu que situa el lector al bell mig dels conceptes poètics mallarmeans.

De moment, em quedo amb “Primavera” i el seu inici abassegador: “El malaltís abril ha expulsat tristament / L’Hivern, el temps de l’art i de la lucidesa, / I dins meu als designis d’una sang amb peresa / S’estira la impotencia en llarg badallament.” Em ballen pel cap unes quantes coses, no només pel que fa a Mallarmé, també respecte als corrents poètics del segle XX, dels quals alguna responsabilitat té aquest senyor. Us emplaço als dies vinents per seguir-ne parlant. Work in Progress.

Fotografia de Zita Vehil

"Delicated", de Zita Vehil

El proper dimarts 3 de febrer, a partir de les 20 h., Zita Vehil i 8 artistes més presenten els seus treballs desenvolupats al laboratori de projectes 4DLab. En concret, el treball de la Zita es dirigeix cap a la fotografia, i hi podreu veure una mostra d'una futura exposició anomenada Delicated.

No només us recomano assistir-hi per la Zita, sinó també pels altres artistes que, des de camps molt diversos, us faran gaudir d'experiències visuals, però també olfactives i tàctils. Els trobareu al Centre Cívic El surtidor, Plaça del Surtidor 12 (Poble Sec, Barcelona).