Premsa en català

M'ofèn la pobresa argumentativa d'aquelles persones que, adscrivint-se a un ideal polític, social o cultural, no són capaços de contrastar els arguments totèmics que repeteixen els seus gurús per veure'n la seriositat, o la mancança d'ella. En certa edició internàutica d'un diari, un individu comenta el següent: “Siempre hablando de Franco, qué periodicos había antes de Franco en Catalán ? Ninguno, era LA VANGUARDIA DE ESPAÑA, EL CORREO, EL NOTICIERO, etc. . . pero no había prensa en catalán es ahora, y porque esta subvencionada.” Adolorit, he corregut a desmentir-lo, i a il·luminar-lo una mica sobre la riquesa del món editorial català abans de l'arribada del dictador. Sabent, és clar, que es negaria tossudament a acceptar els meus arguments. Com a petit homenatge a la premsa catalana en català i per informar-me'n jo mateix, he decidit fer una repassada a la documentació existent per destacar les capçaleres més consolidades als quioscos catalans dels anys 30:

La Veu de Catalunya. Tribuna periòdica del conservadurisme català (més que no pas del catalanisme conservador), on nasqueren els fonaments del Noucentisme de la mà d'Eugeni d'Ors, Francesc Cambó, Raimon Casellas, Prudenci Bertrana, Josep Carner o Josep Pla. També resulta irònic que alguns d'ells fossin, pocs anys després, els ambaixadors del franquisme a la nostra terra, passant-se al castellà sense cap mena de problemes. I és que els catalans som els nostres propis enemics... Sigui com sigui, el diari va ser tancat amb l'entrada de les tropes franquistes després de trenta-vuit anys essent una publicació diària de referència.

La Publicitat. L'any 1922, Acció Catalana va adquirir el diari “La Publicidad” per canviar-li la llengua d'edició i convertir-lo en la tribuna del catalanisme intel·lectual, que aplegava noms com Pompeu Fabra, Tomàs Garcés, J. V. Foix, Carles Soldevila, Josep M. de Sagarra... Com La Veu, també va desaparèixer sota la sola del feixisme.

L'Esquella de la Torratxa. El setmanari gracienc (cosí-germà de La Campana de Gràcia per ser ambdós producte del mateix editor, la família López) és un dels besavis de les publicacions satíriques soft actuals, com El Jueves o El Triangle. Nascut el 1870, va passar per moltes etapes sense perdre el seu nord anticlerical i republicà. L'humor gràfic de l'Esquetlla va esdevenir referencial, sobretot amb la participació de dibuixants com Apel·les Mestre, Ricardo Opisso, Isidre Nonell o el mateix Pere Calders. De plomes tampoc en faltaven: Rusiñol, Bertrana, Rovira i Virgili...

Cu-Cut! Malgrat ser una publicació afí a la Lliga Regionalista (els mateixos de La Veu), fou tant o més polèmic que el seu veí gracienc. Nascut el 1902, el 1905 l'exèrcit espanyol va entrar a la redacció del setmanari per destrossar-la i impedir-ne la publicació. Tot perquè dies abans havien publicat un acudit on, en un àpat de la Lliga, se celebraven les diverses derrotes dels militars, especialment la guerra de Cuba. Va arribar a una tirada de 60.000 exemplars.

Podria continuar, però m'aturo per apuntar un parell de reflexions. Quaranta anys de dictadura van canviar radicalment aquest panorama: avui dia acostumem a veure com les capceleres en català malviuen i han de demanar subvencions, amb la qual cosa uns els critiquen per vividors i els altres no els fan gaire cas perquè ens han malacostumat a lligar “prestigi” o “seriositat” amb “castellà”. Per això costa tant que els mateixos catalans creguin en la solvència d'una capçalera en la seva pròpia llengua. N'hi ha fins i tot que, tot parlant de llibres, trien una traducció literària en castellà simplement perquè “sona raro”, per estar “acostumat” a llegir un autor en castellà... O perquè no la tenim en català -i això, malauradament, ens passa a tots i massa sovint.

"Llibre de Cavalleries", de Joan Perucho

Tomàs de Safont, el protagonista de Llibre de cavalleries, es veu empès a realitzar un fantàstic viatge d'iniciació que el duu del segle XX a la Mediterrània medieval dominada pel Casal d'Aragó. Són dos anys acomplint les tasques encarregades pel rei català a través d'un misteriós personatge, Monsieur Dupont, l'encarregat de dur-lo fins a la línia difusa entre els dos mons, el real i el fictici.

Malgrat les dificultats que planteja una narració que simultaneja temps i espais diversos, l'obra de Joan Perucho és un text fascinant amb vocació de clàssic. Seguidor del fantastique ampul·lós i il·lustrat de Jorge Luis Borges, l'autor català es deixa portar per les seves passions intel·lectuals: els llibres de viatges, l'orientalisme, els tractats tècnics i zoològics apòcrifs, la prosa medieval, els personatges llegendaris... Tot hi és en la seva justa mesura en un llibre breu però de ressons pregons, expressat amb una llengua que no desmereix l'excepcionalitat de la proposta i amb la reafirmació d'una voluntat que troba en la ficció i en el passat un lloc més interessant, emocionant i satisfactori que el propi present. En ell s'hi emmirallen els personatges, que hi troben el seu doble i fins i tot en alguns casos acaben abandonant el món real per trobar-se únicament al fictici. Al final, el llibre esdevé un artefacte màgic en si mateix, capaç de crear un univers que beu de la nostra tradició però que té vida pròpia.

"Passat festes", de Joan Brossa

Esperem que el record i l'homenatge blogaire del passat 30 de desembre faci accelerar l'edició d'una obra poètica completa de Joan Brossa. El prestidigitador de les paraules va multiplicar la seva màgia en centenar de trucs, i no sempre és fàcil trobar els seus llibres al mercat o a les biblioteques. Passat festes, un dels darrers que va publicar abans de morir, aplegla la producció d'entre 1993 i 1995, una fórmula editorial que va adoptar degut a l'heterogeneïtat fragmentària dels seus interessos. Són càpsules de sabor fort, enlluernadores, de vegades estripadament divertides, d'altres indignades, algunes sota un simbolisme desconcertant. Tanmateix, en la poesia d'aquests darrers anys de producció s'hi pot veure una càrrega reflexiva més gran, que té en el posicionament personal, en l'explicació de l'actitud pròpia el seu sentit. Brossa, però, sempre desperta els sentits i sorprèn, com els grans mags, amb el "prestigi" (la prestidigitació), és a dir, l'enginy invisible que constitueix la trampa i a la vegada l'art en la màgia, en aquest cas poètica, que deixa l'espectador embadalit, preguntant-se com s'ho ha fet.

Teatrí

No crec que un tenor m'hagi mirat gaire
Una tendència no és res
si no hi ha capacitat creadora
El so dels timbals arriba del soterrani
M'assec en unes escales
Camino per les vies
L'estació està tancada
però no em crec al final de res
Contemplo el passat mil·lenari
d'un tronc rugós i amb arrels llunyanes
Sóc sensible a moltes coses
i em sento indiferent a d'altres
Certament, tot el que ens lliga de debò
és invisible.

"Diari d'un setembrista", de Jordi Llavina

Després de reprendre la seva carrera literària amb la força del poemari La corda del gronxador i abans de sorprendre’ns amb l’excel·lent recull de contes Ningú ha escombrat les fulles, Jordi Llavina va guanyar el Premi Alfons el Magnànim de València amb Diari d’un setembrista. Ja des del títol, el poeta deixa entreveure la seva voluntat d’embolcallar els poemes amb una pàtina autumnal, remor de fulles seques i olor a aigua estancada: els racons més obacs del viure des d’una lectura simbolista. I, tal com fa en els llibres anteriors, a partir dels esdeveniments més quotidians.

El poemari es divideix en dues parts marcades. La primera, Drap, parla de tots aquells aspectes que ens van rebregant i embrutint l’ànima des de la vivència de l’amor (partint de la innocència de “Suite de l’adolescència” fins a “La maduresa” o “Un matrimoni”, quan l’acte sexual és una rutina més dins d’una relació desgastada pel temps i els desenganys), passant per la pèrdua (“Ceguesa”) i els fills, que amb el pas del temps substitueixen l’objecte amorós (“Un matrimoni”). La segona part, L’agulla de les hores, concentra els versos dedicats al pas del temps, a la reflexió que aquest avanç suposa i a les virtuts de l’art com a reflex i fixació, en lluita contra el mateix temps, d’aquests pensaments: de nou la maternitat (“Cadells”), la pèrdua de la innocència (“L’endemà de Reis”), el suïcidi (“Suïcidi d’una noia”)...

Diari d’un setembrista deixa un regust molt amargant després de la seva lectura. A banda dels temes que hi observem, Llavina duu més enllà el seu llenguatge, l’esmola i fins i tot assaja expressions i imatges decididament desagradables, que fan augmentar aquesta sensació d’agror. L’observació detinguda del món que l’envolta li ofereix un munt d’imatges (el glaç i el fred, el fang, la natura en descomposició), i això fa que molts dels seus poemes funcionin en sentit circular o comparatiu (la segona part del poema, o la part final, remet metafòricament al plantejament, com passa amb les abelles i els joves a “Piscina”, per posar un exemple). Tot plegat són mecanismes que Llavina domina a la perfecció i que arrodoneixen i expandeixen l’experiència de la lectura. És curiós com amb tres llibres que parlen de la vida des d’un caient tombant ha reprès la seva obra amb la força d’una lluminositat esclatant sobre la nostra consciència.

Els Argonautes perduts en el temps

El gat negre, d'Edgar Allan Poe i L'illa del tresor, de Robert Louis Stevenson, són dos clàssics que formen part de la meva adolescència, sobretot perquè amb la seva adquisició vaig descobrir una col·lecció avui dia perduda en els mars del temps, "Els Argonautes", de l'Editorial Barcanova. Suposo que les despeses d'edició que suposava van precipitar la seva desaparició, i el traspàs dels títols a un catàleg general molt menys atractiu però molt més econòmic. Una llàstima, perquè la fascinació dels relats augmentava amb els petits detalls de l'edició que feien més plaent la lectura: des del tipus de lletra, còmoda i estètica, passant per les il·lustracions (cas de Harry Clarke i Arthur Rackham per a Poe, i Mervyn Peake per a Stevenson; en tot cas, extretes d'edicions anglosaxones originals) i acabant amb l'apartat d'anotacions i biografia: el gust per la lectura s'ampliava a altres camps, i per primera vegada experimentava el plaer de gaudir d'altres aspectes de l'obra. Em convertia, a banda de lector, en bibliòfil i filòleg, potser d'una forma inconscient i primerenca. Avui dia recorro les llibreries de vell per completar la col·lecció i reviure per uns instants part de la meva memòria com a lector i com a persona.

A voltes amb el fantàstic

Moltes vegades he testimoniat al llunÀtic les meves aturades en el camí de les lectures modernes i clàssiques per internar-me de bell nou i per un temps en el sender de la literatura fantàstica. Altres cops he defensat des d'aquesta tribuna les virtuts del gènere, capaç de transcendir les limitacions que suposen els mecanismes tècnics i, gràcies a l'estil o el talent de l'autor, oferir un text amb molt més que un relat de por o de sorpresa. Això mateix m'està succeint amb Robert L. Stevenson i el seu famosíssim L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. La universalitat de la trama ha soterrat el talent de Stevenson per a la definició de caràcters o la creació d'ambients, valors adequats per a bastir la versemblança del relat. Sense oblidar el valor al·legòric de la doble personalitat, que fa referència no només a la naturalesa humana, per extensió a la doble moral de l'Anglaterra victoriana del segle XIX que tan bé coneixia.

"Los combates cotidianos", de Manu Larcenet

"Deslastrada de toda lógica, la poesía es la única forma libre de percatarse de lo que vale la pena. Depardon, Brassens, Miyazaki, Jarmusch, Sempé, Tom Waits, Cézanne, Monty Python... La poesía lo redime todo..."

En aquesta llista que elabora el protagonista del còmic Los combates cotidianos també hi podríem encabir el llibre que protagonitza, quart volum de l'obra magna del dibuixant francès Manu Larcenet. Després de narrar-nos com Marco, un jove fotògraf, decidia abandonar París per instal·lar-se al camp amb el seu gat i les seves neurosis, després d'enamorar-se i seguir els camins erràtics de la vida arribem a un dels moments més significatius del seu recorregut: la paternitat. I dos anys després del darrer volum, ens trobem amb un narrador madur, en l'esplendor de la seva carrera, que narra les vicissituds de Marco per construir una relació amb la seva filla a través de petites anècdotes i vivències. Com diu el mateix títol de l'obra, la vida és una sèrie de combats que establim dia a dia amb el món i amb nosaltres mateixos.

Si bé amb el primer volum de la sèrie va assolir el Premi Angouleme del 2004, és ara quan Larcenet triomfa en tots els sentits: del dibuix humorístic del començament passem a uns traços més esgarrapats, més intuïts; de la narració lineal, passem a la narrativa el·lípitica, per reforçar la fragmentarietat de la memòria. Tot plegat ajuda a desvetllar la poesia dels petits, però significatius moments vitals de Marco i Maude, la seva filla: les baralles, les alegries, el descobriment de la mort, la revelació de la intel·ligència...

Equilibrat, madur, reflexiu, líric. Manu Larcenet no concedeix cap moment al sentimentalisme i aprofita per fer una ullada al món que l'envolta amb ànim de matisar allà on abans l'idealisme de la joventut el desbocava. Marco segueix creixent, segueix colpejant-se amb la seva (la nostra) pròpia ignorància, a la vegada que engrandeix el talent del seu creador, molt més proper a la síntesi dels millors il·lustradors belgues i la narrativa de Will Eisner.

Encara hi ha algú que cregui que no es poden fer obres mestres d'art amb el llenguatge del còmic?

"Una lectora poc corrent", d'Alan Bennett

Em considero republicà i antimonàrquic, i no suporto tota aquella genteta que fa la gara-gara als personatges de la més alta i rància aristocràcia en situacions que responen més a campanyes publicitàries orquestrades que no pas a la realitat. Allò que a l'Espanya borbònica es resumeix en afecte i proximitat: “es muy campechano”. Per això em vaig mirar amb un cert recel el llibret (cent pàgines) d'Alan Bennett quan el Pare Noël me'l va portar per Nadal. Confio en el criteri de qui me'l va regalar, així que em vaig deixar convèncer. En un parell de dies me l'he endrapat. I si bé la protagonista, la Reina d'Anglaterra, se't fa més propera pel sentit de l'humor i la bona escriptura (àgil, esmolada, precisa), Bennett reserva al lector més escèptic una gran sorpresa per al final, la culminació del procés d'humanització de Sa Majestat.

En el fons, Una lectora poc corrent és un homenatge sentit i intel·ligent al plaer de la lectura, i de passada una crítica a certs comportaments humans (l'exercici del poder, les arbitrarietats socials) que comporten cerimonialitats absurdes i l'allunyament de l'individu respecte a la societat. Un aïllament basat en l'exageració de les virtuts i en la negació dels vicis i defectes, possiblement allò que ens faci més humans i, per tant, més mereixedors de la comprensió, del perdó i de les segones oportunitats, així com més honestos davant de nosaltres mateixos.

"El roig i el negre", de Stendhal

Henry Beyle és considerat un dels pares de la novel·la moderna. D’entrada, El roig i el negre esdevé una obra política pel que té de compromís crític, d’estudi analític i de denúncia. Aquesta és la raó per la qual publicava els seus llibres sota pseudònim, canviant noms de ciutats i de persones que existien en la seva època. En segon lloc, el narrador ens transmet els pensaments i les raons de tots els personatges, analitzant els anhels i els motius que guien els seus actes. És, doncs, un dels iniciadors d’una nova forma de concebre la narrativa, anomenada psicologisme.

Tanmateix, el personatge principal de l’obra, el jove Julien Sorel, té tots els trets dels herois romàntics, si bé esporgat d’elements excessivament fantasiosos o inversemblants. Des dels seus començaments a províncies, passant pel seminari de Besançon i finalment el servei a París, Sorel és un jove apassionat i ambiciós, amb tota una sèrie de virtuts que sap explotar i millorar al llarg del temps, però amb un orgull i un capteniment que, sense caure en el ridícul, es converteix en el seu punt feble, conduint-lo a condemnar-se en un final tràgic. De la mateixa manera que sap guanyar-se aliats, sobretot entre les dones, meravellats per la seva bellesa exterior i interior, tota una sèrie de personatges envejosos que se senten amenaçats i que el consideren un arribista aniran conformant els esdeveniments de la trama que el condueixin a la perdició.

El fresc de personatges i de situacions que mostra Stendhal és tan impressionant que les anotacions al marge del traductor, Ferran Toutain, són fonamentals per situar al lector en l’època i no perdre’s cap de les implicacions de la trama. Ens situem cap al 1827, poc després de la caiguda en desgràcia de Napoleó, durant la Restauració, quan la noblesa havia recuperat tots els seus privilegis i semblava difícil obrir-se pas socialment. Totes les traïcions i intrigues que poblen la França del segle XIX es veuen reflectides en els diversos estaments pels que transita Sorel: la burgesia de províncies, els estaments religiosos, la frívola aristocràcia parisenca... Mai se sent comprès per ningú, pel fet que sobresurt massa per damunt de la mediocritat que l’envolta, veient-se obligat a exercir la discreció i l’astúcia per progressar entre tants possibles enemics. Només la càndida madame de Rênal, amb qui comparteix un amor lluny de qualsevol interès material, intel·lectual o romàntic (com més endavant li succeeix amb mademoiselle de La Mole, que no veu en ell res més que una projecció d’un ideal romàntic, basat en el record idealitzat dels seus avantpassats) li ofereix una vivència pura, completa, real. El més irònic de tot és que es tracti de l'ésser més simple, l'exemple d'entrega total i honesta als designis del cor, que lluiten entre el marit i els fills per una banda i l'esperit lliure de Sorel. És, doncs, l'única capaç de valorar i estimar en el seu valor intrínsec la naturalesa de la personalitat de l'incomprès protagonista. Inoblidable.

9 any 2009

Fotografia de Zita Vehil

Un dels bons propòsits d'aquest any nou de trinca és un clàssic universal: aprimar-me. S'han disparat les alarmes durant aquestes festes i la reflexió ha anat paral·lela a les necessitats del llunÀtic: aprimar-me i aprimar-lo. Exercici físic i exercici intel·lectual. Deixo les crítiques expansives per al paper, que fa de més ben llegir, i em comprometo a estilitzar les intervencions selenites. Això farà que potser disminueixi la quantitat però n'augmenti la freqüència dels àpats, com en les bones dietes.

Bon any 9 a tothom, i bones lectures.