3.12.09

"los fòssils (al ras)", de joan todó


Molts cops he parlat per aquests verals de la literatura d’Enrique Vila-Matas per subratllar la, diguem-ho així, particular "poètica de l’individu" que defensa en les pàgines dels seus llibres. Un dels seus millors llibres, Doctor Pasavento, és l’exemple perfecte per comprovar l’interès en la desaparició de l’individu, i en com el joc literari pot ajudar l’escriptor a dissoldre’s dins el text gràcies a la confusió de les fronteres entre realitat i ficció, o a través de la multiplicació de les personalitats que se li atorguen al personatge. Altres autors europeus, citats o evocats pel mateix Vila-Matas, com Robert Walser, també parlen d’aquesta dialèctica de la desaparició. La literatura, segons com ho entenc, seria per a ells no pas el vehicle d’una construcció personal, no pas la constatació d’una mirada, sinó tot el contrari: la desaparició de l’individu rere les paraules, la disgregació de tot el que és l’individu per, a partir d’una mirada més general, deslligada del subjectivisme, acostar-se a la veritat de l’existència. O, si més no, per no ser tan pretenciós, a l'astorament davant d'aquesta.

Al poema “De què valdria”, llegim: “¿De què valdria que us digués la meva vida / amb tota claredat (...)?”. “No m’hi busqueu. Hi trobareu la vostra / cara, només.” Més endavant, a “Sense la nit”, completem una mica més el sentit: “Si no fos l’escriptura, / com ho faríem per desaparèixer?” Ambdós poemes formen part del llibre los fòssils (al ras), debut l’any 2007 de Joan Todó, compendi d’un treball esmerçat en els darrers deu anys, i que ens mostra una maduresa poètica envejable per tractar-se del seu primer llibre. Tot i correspondre a diverses èpoques de la seva vida, els poemes formen un volum consistent, de gran homogeneïtat, al qual, malgrat l’aparent to brusc i agrest del seu llenguatge, les successives lectures li van escrostonant les dificultats aparents per mostrar-nos-en el fons amb claredat. L’experiència de lectura, en aquest sentit, és rigorosa –el mateix rigor que s’aplica el mateix Todó a l’hora d’escriure–, però joiosa quan arribem a petjar el fons del pou.

El discurs de los fòssils (al ras) es basa en aquesta poètica de l’individu que assenyalava, basada en la necessitat de la poesia –la literatura, per extensió– no pas com una forma constructiva del jo fragmentat –proposta d’una línia ben diferent, sorgida de la “poesia de l’experiència”–, sinó el contrari: un enrunament de l’individu, un esmicolament de les seves vivències per objectivar-les i fer que el lector en sigui partícip. Dit d’una altra manera: mentre que en un poema del primer tipus partim d’un fet concret que, a través de la reflexió i la metàfora, ens el fa comú, a la poesia de Todó el fet és universal –“En la infantesa”, “Pors”–, i se’ns explica a través del llenguatge, creador d'una atmosfera i d'un seguit de visions, més que no pas a través d’una imatge. És aquí on trobem l’element més personal del poeta, el que sí que no li podem discutir com a propi, perquè el lèxic que utilitza és d’arrel dialectal ­­–el poeta és nascut a La Sénia–, farcit d’expressions col·loquials i de ruralismes.

Precisament, el ruralisme i l’urbanisme, confrontats i provocadors de l’estranyament, és un dels temes abordats per Todó. Sense anar més lluny, la llarga citació de Miquel Bauçà que encapçala el volum, i la prosa poètica amb què obre foc, “D’un altre temps”, ja ens posen sobre avís. I d’aquí les imatges de l’individu com a “ombra”, movent-se per un escenari hostil, incapaç d’adaptar-s’hi, d’entendre’l. Sí, aquí en Todó hi és present, com quan ens parla del poble i del camp sense donar dades concretes; però s’assegura de dirigir la veu, les interrogacions i les afirmacions a un “tu” o a un “ell”. Més encara: no es tracta pas d’una temàtica concreta, sinó d’un context per entendre el perquè d’aquesta mirada cansada, fastijosa. Perquè, com diu a “Estances buides” (les habitacions dels pisos i les estances interiors de cadascú), “habites la ferida”.

D’aquí que, amb un context tan hostil, Todó vagi cap al fons de si mateix (“Aquí dins teu”), s’estranyi per no poder reconèixe’s (“Un rostre lluny”, “Retrat”), i acabi per trobar-nos-hi a tots (“Tots som iguals”): “Tots coneixem prou bé l’avorriment”, així com la por i la solitud. “Tots som iguals. I aquest instant que és tendre, / ara mateix la nafra. En desglaç.”

Com diu a l’epíleg l’Antoni Martí, “el llenguatge no és per fer-lo aparèixer, o per comparèixer en ell i amb ell, sinó per desaparèixer en ell, també en forma de descripció dels espais on habitar.” I això, en Joan Todó ho aconsegueix relligant els poemes amb una homogeneïtat aclaparadora, una mena de discurs continu que ens va desenterrant els fòssils del viure –metàfora vàlida per al llenguatge emprat, com deia en Carles Hac Mor al respecte de l’obra–, deixant-los a la cruesa de la intempèrie, mentre ell surt d’escena tímidament, pel marge dret, per arrecerar-s’hi darrera i declarar-se un estrany al món, un estrany a si mateix. Ja fa tard la continuació.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.