11.12.09

La tasca llunàtica (Sobre la crítica, 2a part)


Quan mostres la teva personalitat en públic sempre apareixen antagonistes, detractors, persones amb qui no t’entens o que no t’entenen. És normal: els éssers humans, tot i ser gregaris i aplegar-nos molts cops en agrupacions, som ben variats en la forma d’opinar i de pensar. I a mi, és clar, des que mantinc el llunÀtic, m’han sorgit els meus, de detractors, cosa que denota de forma positiva que: a) em llegeixen, i b) no els deixo indiferent. M’han observat, però, el meu to excessivament conciliador, complaent, tebi. Fins m’han arribat a dir que en realitat, el llunÀtic tenia com a objectiu fer oposicions i mèrits per escriure a La Vanguardia, a l’Avui o a qualsevol altra capçalera amb suplement cultural! I és clar, els responc que, tot i no fer-ho expressament, seria absurd i deshonest per part meva no reconèixer que, com qualsevol altre lletraferit, el meu somni sempre ha estat publicar els meus escrits crítics i les meves poesies per tenir un espai en paper on guanyar lectors. Com uns quants centenars de milions d’éssers humans, vaja, que per això proliferen tants premis literaris arreu.

Però el desig de ser llegit no mou en mi res més que el desig de fer-ho tan bé com pugui. És absurd escriure per ser llegit si abans no hi ha hagut el motor personal d’escriure per a un mateix, imposant-se el repte de la reescriptura per arribar tan amunt com es pugui, en la recerca de la (inexistent) perfecció. En altres paraules: el desig de guanyar lectors és un efecte a posteriori. Ni em guanyo la vida escrivint ni ho faré mai, això també ho tinc clar. Publicar poesia i crítica no és pas un exercici amb vistes a fer-se un Rockefeller. I menys en català. Per això, amb la independència que m’atorga no tenir cap lligam econòmic amb ningú, al meu blog només hi parlo de les obres literàries que m’agraden. Abans que escriptor, sóc i seré sempre lector. I quan m’entusiasma un llibre, m’entra el deler de dir-ho als quatre vents. De tant en tant, m’emprenyo amb algun que m’ha decebut i també tinc ganes de contar-ho. La resta, si no surten per aquests verals és perquè o bé no m’han interessat prou per acostar-m’hi, o bé m’han semblat tan poc interessants que no vull perdre el temps comentant-los.

Ara bé: ja sigui cobrant o per pur plaer, aplico en els meus escrits un sistema de treball per evitar la manca d’argumentació sòlida o per evitar que no expressi vivament la meva impressió lectora. Aquest sistema es basa en una sèrie de preceptes que he anat adoptant al llarg del temps, i que van obtenir les seves bases més sòlides fa uns anys, quan vaig assistir a un curs sobre crítica literària consistent en conferències del crític d'El País Jordi Gracia, de l'escriptor Enrique Vila-Matas o del crític i professor Pere Ballart.

1. Respecte per la feina de l'autor. Acostumo a llegir-me els llibres amb un bolígraf i una llibreta al costat, per anotar tot allò de rellevant que ensopego. Sempre penso en el temps que haurà invertit aquella persona en el seu treball, i procuro no fer-ne judicis lleugers, justificant anguniosament fins l’aspecte més negatiu. Per tant, considero que cal tenir una actitud positiva, predisposada a analitzar i ressaltar els aspectes positius fins d'aquelles obres que no m'han convençut, per pura higiene: el maniqueisme (això és bo, això és una merda) no és un argument racional. La vida (i, per extensió, l’art) és plena de clarobscurs.

2. No tots són Cervantes i Carners. Vivim el nostre temps, sense possibilitat de perspectiva. Obsedir-se en buscar el nou Carner o el nou Pla, rebutjant tot allò que no arribi a l’excelsitud, és poc productiu, per no dir absurd. Un/a autor/a d’aquesta volada surt poques vegades. Durant l’any, però, es publiquen molts llibres, dels quals alguns estan prou bé, si no ens posem cotes tan altes com descobrir la nova baula dignificant de la nostra literatura. Hi ha públic que també vol llegir lectures contemporànies, i la feina del crític consisteix en destriar els que valen la pena. Per tant, cal llegir i jutjar amb la perspectiva del moment. Si volem literatura d’alta volada, o bé ens dediquem a esperar-la asseguts, o bé llegim els clàssics de què disposem. El temps ja anirà posant les coses al seu lloc. Quants autors que en un moment semblaven el cim literari del país no han acabat esdevenint un badall per a la posteritat, si no un fantasma oblidat?

3. Responc per les meves paraules. Quantes vegades no ens hem penedit de coses que hem dit a la impensada, o enduts per un sentiment visceral? Molts cops ens contradiem, perquè mantenir una coherència simètrica i equilibrada és un esforç inhumà. Per això, procuro que tot el que dic no m’avergonyeixi al cap de quatre dies. M’estimo les paraules que poso per escrit, perquè les he ponderat amb l’objectiu de triar les millors. Potser en el futur acabaré acceptant que en algunes ocasions vaig sobrevalorar o vaig desestimar equivocadament una obra, però no perquè hagi dit res que pugui ofendre o menystenir la persona que hi ha al darrera.


7 comentaris:

  1. Coincideixo al 100%. No s'ha de cridar més i dir estirabots perquè et llegeixin les crítiques... I qui diu crítiques, diu escriptura en general.

    ResponElimina
  2. No t'aturis. No defalleixis. Estàs en el bon camí.

    ResponElimina
  3. Doncs la teva "professionalitat" és lloable. Com tu, sempre llegeixo amb anotacions, però mai he gosat fer el següent pas, si no m'hi obliguen :) En tot cas, no paris, si us plau :)

    ResponElimina
  4. Benvolgut David! La teva tasca genuïna de crític és molt estimable, i gràcies a tu aprenem una mica més de llibres i de com valorar-los.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Gràcies a tots i totes per l'interès en seguir-me llegint, i pel suport. I si tampoc esteu d'acord amb el que dic, no us talleu: aquí, la discussió, sempre des del respecte, és benvinguda!

    ResponElimina
  6. David és un plaer, sempre, llegir-te. No cal dir res més. Quan una persona creu en allò que fa i ho fa amb honestedat té molts punts guanyats; la vida dóna moltes voltes. I adonar-se d'això és un privilegi i tot un avantatge.
    Endavant!

    ResponElimina
  7. M'ha encantat el teu post, moltes gràcies!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.