16.12.09

"La plaça salvatge", de Tomas Tranströmer


En literatura, sobretot pel que fa a les llengües minoritàries, allà on no hi arriba la iniciativa privada ho ha de fer la pública. Més encara quan es tracta de traduir autors clàssics o contemporanis de vàlua incontestable. L’amic Josep Maria Pinto ha rebut el recolzament de Viena Edicions per publicar Combray, el primer llibre de la mítica obra de Marcel Proust, A la recerca del temps perdut. Només l’èxit de la proposta i la paciència editora diran fins a quants volums més s’editaran en català. D’altra banda, a la col·lecció de poesia de Perifèric Edicions apareixia l’any passat La plaça salvatge, títol del 1983 degut al poeta suec Tomas Tranströmer, un clàssic de les lletres escandinaves, que ha optat en ocasions al Premi Nobel, però que és la primera vegada que s'edita en la nostra llengua (i en castellà, pel que he llegit, només hi havia un sol llibre editat, avui dia fora de catàleg). Aquests buits inexplicables es van tapant de mica en mica; en aquest cas, l’ajut que la traductora, Carolina Moreno Tena, va rebre de la Generalitat Valenciana (qui, per cert, fa un treball esplèndid, com a mínim pel que fa al català literari que empra), va ser clau en l'aparició del text.

Hauria de passar a comentar-vos la qualitat del poemari, però ho faré de forma més breu en benefici d’aquests pencaires de les lletres, els traductors i les traductores, no només per vèncer els encàrrecs de les editorials amb solvència (donant-los com els donen marges de temps molt ajustats), sinó per les iniciatives personals, esgarrapant temps i ganes per desvetllar textos que estimen, i que volen veure en la seva pròpia llengua. Amb la incertesa, és clar, de si aconseguirà convèncer algun editor o editora perquè el publiqui, una tasca molt semblant a la de l’escriptor amb els textos de collita pròpia. El mes passat us parlava del poeta gal·lès R. S. Thomas, i en Jaume Subirana em comentava que tenia feta una tria de poemes traduïts, però que la velocitat i la dificultat de trobar editor en serien els frens més importants. Lamentablement, aquest no és un fet aïllat, i així és com ens manquen encara moltes grans obres de la literatura universal en nòmina.

I ara anem a La plaça salvatge, poemari dividit en quatre parts que té els seus moments més brillants en una sèrie de llargs poemes, entre els quals destaca el que dóna obertura, l'excel·lent “Breu pausa durant el concert d'orgue”. Aquest és l'instant en què el poeta evoca el món de fora, “el gran orgue”, impel·lit pel soroll del trànsit que penetra dins la catedral, i dirigeix el seu pensament cap al record, cap a la descripció de sensacions i reflexions: la vida és “aquest POTSER immutable”, i el món, inaprehensible: “i cada imatge del món és tan impossible com / el dibuix d'una tempesta”. Així, cadascú va fent dins seu la pròpia “enciclopèdia escrita”, “el llibre de les contradiccions”. “Del març del 79” introdueix el tema de la recerca poètica en el món. L'ús de paraules no implica l'existència d'un llenguatge concret, i per això el poeta marxa a “l'illa coberta de neu” (imatge preciosa de la pàgina en blanc), on hi troba les petges delicades d'un cabirol, i conclou que el llenguatge més bell no necessita de paraules. Finalment, la primera part acaba amb un parell de poemes que presenten instants copsats pel poeta (“La mirada de l'hivern”, “L'estació”), que ratifiquen el seu interès per aïllar escenes que obtinguin noves significacions dins l'espai poètic.

La segona part del llibre és formada per quatre proses poètiques de gran qualitat. En destacarem “Resposta d'una carta”, on a partir del retrobament d'una vella carta rebuda vint-i-sis anys abans articula una reflexió sobre el pas del temps: “el temps no és un tram recte, més aviat és un laberint, i si un s'arramba prou a la paret en el lloc encertat, pot sentir les passes apressades i les veus, es pot sentir a si mateix passant per l'altre costat”. Potser la tercera part és la més fluixa, perquè les imatges es fan més personals a través d'un llenguatge surrealista i, per tant, més indesxifrables, però ens deixa una de les “Postals negres”: "En plena vida la mort s'acosta / i pren les mides a l'home. La visita / s'oblida i la vida continua. Però el vestit / es cus a la callada".

Finalment, la quarta part es tanca amb una sèrie de poemes llargs que arrodoneixen la proposta del poeta suec. A “Còdex” parla dels “homes de nota a peu de pàgina, no de títols”, éssers que es va trobant en el “corredor profund” de la vida, que il·lumina amb la mà dreta amb què escriu, que “refulgeix com una llanterna”. A “Carrilló” hi apareix per fi la Plaça Salvatge del títol, un indret tristament famós de Bruges, on l'emperador Maximilià I i els seus seguidors van ser executats, i on Tranströmer arriba el 1982. Aquesta plaça és el símbol dels encreuaments vitals, “un sòl en ebullició, una gran superfície estremida, de vegades plena / de gent i de vegades deserta”. Una “plaça salvatge” que defineix perfectament el clima i la temàtica d'una obra gran, que ens descobreix una veu molt personal, forjada en la tensió entre vivències oposades, reflectides en gran nombre d'imatges impactants, però que no renuncia a la cruesa malgrat la desvetlla d'instants bells. Perquè la vida té aquests plànols d'existència tan diversos, sobreposats com els plànols històrics de la "Plaça salvatge", que concentra les matances del segle XV i les visites turístiques del XXI. Igual de contradictori i d'absurd que l'anonimat de Tomas Tranströmer per les nostres contrades.

6 comentaris:

  1. Mmmmm... quina troballa, la d'avui!

    ResponElimina
  2. Terraqui12:34 p. m.

    HAS VIST QUÈ DIU EL TEU AMIC MIRÓ!

    http://multimedia.avui.cat/pdf/09/1210/091210sup_a012.pdf

    http://multimedia.avui.cat/pdf/09/1210/091210sup_a013.pdf

    ResponElimina
  3. Terraqüi: ja l'havia llegida la setmana passada, quan va sortir a l'Avui de paper. I, evidentment, no hi estic gens d'acord. Un motiu més per desestimar la feina del Carles, malauradament. Insisteixo: tot i que és un destraler, i tot i que aquesta crítica contra el Jordi Llavina té més de "vendetta" personal que de valoració objectiva, si fos una mica més ponderat i no estripés per estripar, trobo que és un crític irònic i entretingut.

    ResponElimina
  4. David, gràcies per esmentar la traducció. Espero que t'agradi.

    Salutacions,

    Duquena

    ResponElimina
  5. Anònim2:50 p. m.

    A veure, no ens equivoquem. Que a les paraules inicials i finals de la crítica del Miró hi ha mala llet (de què ve? no ho sé), doncs segurament sí. Ara bé, el que va dient el Llavina amunt i avall, que el Miró no ha llegit el llibre, no es cert, la prova es que el diagnòstic és encertat, si de cas no desenvolupat del tot. Londres nevat és un artifici que costa de llegir, no és un bon llibre.

    Les coses com siguin.

    ResponElimina
  6. Anònim: "Londres nevat és un artifici que costa de llegir, no és un bon llibre". Llavors, qualsevol obra que costa de llegir serà un mal llibre, oi? En aquest sentit, Stephen King i Dan Brown deuen ser l'èxtasi literari, no? Crec que el teu argument no és vàlid. O, si més no, és massa parcial. No podem jutjar la qualitat d'una obra només per la dificultat de la seva lectura. Necessito més arguments perquè m'invalidis la feina del Jordi.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.