18.11.09

"Una certa penombra", de Toni Ibàñez


La incontinència creativa ha trobat en el blog una eina de dispersió il·limitada alhora que una multiplicació de les seves veus i lectures a través de les innovacions tecnològiques. El text, així doncs, no només desborda les dimensions del paper, sinó que n’adopta de noves, basades en el so, l’hiperenllaç o el vídeo. Tanmateix, el blog no ha vingut ha fer la competència o a fer desaparèixer el llibre: blog i llibre són vasos comunicants, i en aquests primers anys de revolució cibernètica estan aprenent a conviure. Qui coneix la Catosfera coneix en Toni Ibàñez, sap el que pensa sobre aquesta temàtica, a través de les argumentacions exposades en els seus blogs, TdQ i Entrellum. Durant molt de temps ha defensat de forma vehement l’ús de les noves tecnologies com a eina creativa, cosa que li ha deparat moltes crítiques. En ocasions també ha matisat que la seva postura no és pas excloent, però l’han seguit criticant. I a voltes seguim enquistats en un debat estèril, sense tenir en compte que la postura d’en Toni és estètica i ideològica com la de, posem per cas, Juan Ramón Jiménez respecte de la “poesía pura”. És a dir, una opció personal com qualsevol altra, que ni va a missa ni cal que sigui rebatuda talment un dogma de fe. Els blogs són i seran el que vulguin –o el que puguin– els seus usuaris.

En aquest sentit, Una certa penombra (guanyador del Gabriel Ferrater de 2005) és l’exemple perfecte del que ell mateix anomena “poesia post-poètica”: no només la renúncia al vers i la rima, sinó també a una visió classicista i encotillada del poema. Tot s’hi val, sempre que el creador destriï els materials i els doni un sentit concret dins l’obra: fragments de cançons pop, citacions d’escriptors i de blogs llegits i admirats, referències al material propi publicat a Internet... L’hipertext convertit en obra literària. De fet, el blog esdevé una mena de guaret, on es fa reposar els textos esparsos. Una certa penombra és el resultat de la collita, presentant aquests textos adequadament embastats en forma de llarguíssima prosa poètica, que se centra en la visió del món des d’una perspectiva crítica, però afermada en una voluntat d’arrel nietzscheana: més enllà de les vanitats frívoles que ofereix l’escriptura, ser escriptor vol dir viure l’escriptura com la realització d’una necessitat quasi orgànica, com a anhel desbocat, sense renunciar a res i rebutjant les impostures. “No em rebaixaré a donar explicacions. Professo la poesia impura, nihilista, contaminada, tacada de detalls sinistres, juganera, fogosa, cruel, exorbitada. Fa massa segles que fem rimes innòcues, pàmfiles, adotzenades.” L’home és carn i paraula, i necessita viure amb plenitud per realitzar-se, encara que això darrer no signifiqui res en concret. “Buda era un boig. El desig era inextirpable.” D’aquí l’estil cru, vehement, inclement d’en Toni: perquè el torrent no s’atura, si més no es reescriu, es modela.

Fa poc vaig dir d’en Toni Ibàñez que era abassegador, rutilant i egòlatra, i Una certa penombra m’ho confirma. La prosa, una torrentada imparable, aclapara amb la seva personalitat, que no renuncia a la força vital ni en l’entusiasme ni en la derrota. Les idees, metafísiques, existencials o de vegades summament terrenals, guspiregen amb força en el seu discurs. Finalment, la seva poesia és un cant a la construcció de la personalitat, al modelatge de l’ego i a la impossibilitat d’assumir-ho: busca’t a tu mateix, reescriu-te tants cops com calgui, però al final “Ser, ser, ser, ser... Ser què? Ser-ho tot de totes les maneres possibles. [...] Viure és esdevenir.” La vida és, imparable, incontrolable. Això sí, si pots defuig la mediocritat, tan estesa i perillosa: si has de ser poeta, sigue-ho, o no siguis res.

Una certa penombra no deixa pas indiferent –com ho ha de fer la bona poesia–, i està dotada d’una força que el converteix, en paraules de l’amic Joan Calsapeu (us en recomano la seva ressenya), en un “poeta turbodièsel.”


3 comentaris:

  1. David, és un honor rebre una ressenya teva, i més si és tan elogiosa com aquesta. Arriba 4 anys tard, però ha pagat la pena l'espera. Probablement exageres. UCP és un llibre que m'estimo molt. GRÀCIES DE VERITAT.

    ResponElimina
  2. Hola David! Aquest apunt és molt interessant.
    Felicitats Toni! Mai és tard!

    ResponElimina
  3. Anònim8:44 a. m.

    llegir tot el bloc, bastant bo

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.