23.11.09

"Londres nevat", de Jordi Llavina


Fa uns anys, a començaments dels noranta, vaig llegir una crítica força interessant en motiu de la publicació d'un nou disc dels Rolling Stones. Segons el crític, després de dècades publicant i experimentant amb el seu so, els anglesos havien arribat a la maduresa afiançant-se en un estil característic i intransferible que, successivament, treballaven i aprofundien, cercant totes les seves possibilitats. Reblava el clau comparant-los amb els grans músics de blues, capaços d'anar fins a les arrels d'un gènere esgotat des de la seva fundació, però que encara era capaç de donar joies i alegries gràcies al bon fer dels bluesmen.

Amb Londres nevat, el nou recull de contes de Jordi Llavina, he tingut una impressió molt semblant. Aquí hi tornem a trobar totes les característiques que feia de Ningú ha escombrat les fulles el millor llibre que vaig llegir durant el 2008: el gust pel detallisme, la demora i fins suspensió del ritme, la contenció estilística, l'ús d'un llenguatge acurat... En tot cas, la maduresa que atorga el pas del temps a l'escriptor li serveix per polir la proposta, per estilitzar-la, i per introduir-hi algun element nou que doni més joc. Les sis narracions tenen com a nexe la recuperació de la memòria personal a través de l'evocació d'un personatge desaparegut, desvetllat per algun detall en forma d'objecte: "El branquilló de til·ler" que dóna nom al conte, el telegrama a "El cosinet andalús", la gorra de "Hand & Racquet", el xandall a "San Diego, en el record" l'estoig portadocuments gastat a "Un tal Amat". Tots els seus protagonistes s'encaren als fantasmes del seu passat, i és aquí quan Llavina aplica els seus recursos per submergir-nos en la seva emotivitat, en un estudi que oscil·la entre una ironia deliciosa i el drama quotidià, poc estrident però efectiu.

Per fer-ho més interessant, a Londres nevat assaja per primer cop una mena d'intrusisme demiúrgic, intervenint al llarg de l'obra d'una forma més directa que l'ús de la primera persona narrativa, i provocant la difuminació de les fronteres entre realitat i ficció. Fins on arriba el record, a partir d'on comença la ficció? Al capdavall, tant l'una com l'altra formen part del mateix plànol d'existència: "Qui és l'eixerit que decreta què és veritat i què és mentida, què és el que ha passat i què és el que ha deixat de passar?" (pàg. 100). "En una història, tot, absolutament tot és veritat. ¿No ho sabies? Des del moment que ho expliques, ho converteixes en real, i no només això, sinó també en cert. Tot s'acaba fent veritat." (pàg. 139).

Londres nevat és la confirmació de tot allò que ja vam veure a Ningú ha escombrat les fulles, una nova "dosi" narrativa per als amants de la prosa de Llavina i l'assoliment de la maduresa d'una veu personal i intransferible.

2 comentaris:

  1. Estic d'acord amb tu, David, que la narrativa del Jordi Llavina té ja un estil ben propi i és molt destacable la seva capacitat per transmetre al lector l'atmosfera en la qual es desenvolupa tot.
    A més, en aquest llibre, m'ha interessat molt el joc entre realitat i ficció, la confusió entre allò que només és literatura i allò a més és vivència. D'una altra manera ho explicava divendres a http://castellsdecartes.blogspot.com/2009/11/londres-nevat-de-jordi-llavina.html
    Salutacions!

    ResponElimina
  2. Gràcies per aquest apunt David. Ara encara tinc més ganes de llegir aquest recull de contes del Jordi Llavina.

    Salutacions ben cordials.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.