29.11.09

En Carles Miró (Sobre la crítica, 1a part)


Les dues darreres setmanes, el suplement de cultura de l'Avui ha incorporat la veu d'en Carles Miró, una aposta arriscada però que denota la voluntat d'oferir mirades més anguloses, més políticament incorrectes. Ho dic perquè en Carles és un home de criteri aspre, sarcàstic, mordaç, sense cap mena de manies per dir el que pensa. No té contemplacions amb ningú ni pèls a la llengua, cosa que l'honora. Als blogs Notes al marge i Sense parèntesis ja ho demostrava, i jo mateix era un lector fix dels seus comentaris, setmana rere setmana. Tot i que el meu caràcter conciliador i excessivament assenyat em fa ressaltar alhora aspectes positius i negatius amb el risc evident de semblar massa tou, tot i no coincidir amb moltes de les seves valoracions, llegir-lo és un plaer. És a dir, compleix la màxima d'Oscar Wilde respecte de la crítica: converteix els seus textos en petites obres mestres de l'entreteniment, per si mateixos. Per a Wilde, el crític té l'obligació d'enganxar els seus lectors com ho fan els novel·listes. Així, dia sí dia també, el Carles em feia gaudir d'allò més amb els clatellots que repartia a tort i a dret, i amb l'habilitat amb què ho feia, justificant i argumentant totes i cadascuna de les seves notes negatives. Això sí, amb el risc de retratar-se com un ogre i de representar el panorama de la literatura catalana actual com un femer (i és evident que no comparteixo ni l'una ni l'altra apreciació).

De vegades, però, observava alguns excessos en les seves crítiques que feien perillar la seva credibilitat, tot i que sempre restaven sota control. Tanmateix, amb la seva primera crítica que li llegeixo a l'Avui va arribar el pas en fals que em temia. Vejam: jo no sé pas si el David Castillo i els seus col·laboradors són uns sàdics o volien treure's de sobre un encàrrec obligat amb sentit de l'humor, però van i li donen el darrer Dan Brown a en Carles. U-a-u. Déu n'hi dó. Jo ja em fregava les mans pensant en el gec de bufes que li esperava al milionari multicopista del best-seller actual. I sí. El símbol perdut és, per a un suplement crític i rigorós com aquest, un nyap, i han triat algú adequat per dir-ho. Però... Quan en Carles té en Dan Brown caigut de genolls damunt la lona, quan la victòria és imminent, quan toca rematar-lo o ser magnànim, llavors arriba el gest sobrer. No calia mostrar d'una manera tan barroera el menyspreu, l'envaniment. Carles, ja no calia demostrar res més. "Els personatges són coherents amb la prosa que els sosté: estan desproveïts de tot atribut humà que pugui fer nosa. L'exemple més espectacular és cap al final del llibre." I, per justificar que l'argument és trampós, va i explica com s'acaba, desvetllant el misteri final (un cop d'efecte miserable, d'acord).

Arribats a aquest punt, ja sabíem que l'argument és d'una banalitat espaordidora, o el crític ens ho podria haver dit d'alguna altra manera. Però Carles, ho sento, tal com jo entenc la crítica això no es fa, no és de professionals. Et paguin o no, parlis d'una obra mestra o d'una abominació literària. Mai s'ha de revelar en una crítica cap element que posi en perill el descobriment de la trama per part dels lectors. Ni que sigui tan justificat com en aquest cas. És veritat que en una bona obra l'argument acaba essent secundari, per darrere dels personatges, de l'estil, de la força de la veu narrativa. Tanmateix, desvetllar una dada clau per justificar un argument no és un exercici noble. Vaja, que cal tenir cintura i donar algun marge de benefici al senyor Brown, per molt malament que em caigui. O si no, corres el risc de convertir-te en un dels dolents de cartró-pedra que poblen les seves trames. I, és clar, no faltar mai al respecte dels lectors de la crítica, siguin o no seguidors de l'escriptor, tinguin o no intencions de llegir el llibre.

Estripar, jutjar severament o mostrar desafecte sempre seran posicionaments que tindran el meu respecte sempre que estiguin bastits sobre el raonament intel·lectual, sobre unes lleis i uns mínims de professionalitat i de consideració. Potser sí que la literatura no és una cosa que ens hàgim de prendre tan seriosament. Però de vegades també ens prenem massa lleugerament la importància de les nostres paraules.

5 comentaris:

  1. Hola David! Quina bona crítica que acabes de fer! M'ha encantat, com sempre :)

    Segueix així!!!

    ResponElimina
  2. Hola David! Avui he fet una referència al teu bloc dins El violinista. Una abraçada

    Xulio

    ResponElimina
  3. Tot i que moltes vegades no coincideixo amb les crítiques del Carles Miró, perquè crec que estripa massa, no puc deixar de llegir-lo.

    ResponElimina
  4. Anònim9:54 p. m.

    Que dolenta que és l'enveja, LlunÀtic...!

    Hanna S.

    ResponElimina
  5. Arlequí, Xulio: us agraeixo les referències als vostres blogs respectius.
    Ignasi: em passa el mateix! En Carles, tot i ser tan despietat, escriu molt bé. El Sense parèntesis em tenia molt enganxat.
    Hanna: enveja? Home, és clar. Per tant bé com escriu les seves crítiques. Però aquest article no crec que mostri la meva enveja, sinó el contrari, l'admiració i l'amonestació davant un error que no calia cometre.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.