20.11.09

"Els jugadors de whist", de Vicenç Pagès Jordà


El mapa sentimental traçat per la nostàlgia evocadora de la cultura pop va ser motiu suficient per a bastir un best-seller força conegut, Alta fidelitat de Nick Hornby (divertit, però força volàtil), i en castellà ha donat algunes obres que pretenen equilibrar el recurs contextual amb una certa profunditat intel·lectual, cas de Kiko Amat o el Nocilla Dream d'Agustín Fernández Mallo. Tot plegat sorgeix d’adonar-se que un bon grapat de generacions posteriors al 1950, en ple apogeu del capitalisme, han anat creixent i lligant els seus records a cançons, pel·lícules, còmics, vestuaris, begudes o jocs, d’una forma tan indeleble com la magdalena evocava a Proust la seva infantesa. Desconec si en català han existit precedents, però Vicenç Pagès Jordà ha triat aquesta fórmula per al seu retorn a la novel·la, després d’un recull de contes molt interessant i quatre anys de silenci.

La primera clau per entendre Els jugadors de whist la tenim amb la seva novel·la anterior, La felicitat no és completa, del 2003, on fragmentava la narració d’una vida en set moments concrets i significatius, tots ells narrats des de diversos punts de vista, menys el del propi protagonista. Nosaltres som el que veuen els altres, o una part del que veuen els altres. Tanmateix, hi havia una contenció estilística que atorgava al volum una atmosfera pesarosa per provar de fer copsar el fastig d’una vida anodina. I se’n sortia amb escreix. Al seu darrer treball, però, de més de cinc-centes pàgines, Pagès Jordà opta per un tour de force narratiu, expansiu, igual de fragmentat però aclaparador, un sentiment provinent de tantes dades importants, intranscendents i absurdes que se’ns donen d’en Jordi Recasens, el protagonista, i la resta de personatges amb qui es relaciona. Resumint: en Jordi passa per una crisi dels quaranta de campionat, agreujada per haver arribat al grau de congelació sentimental amb la seva dona, la Nora, i empitjorada per la marxa de la seva filla de vint-i-un anys, a punt de casar-se amb un pelat que condueix una retroexcavadora en una obra. Per oferir-nos tots els angles de la història, Pagès Jordà simultaneja els fragments que narren la cerimònia del casament amb les diverses etapes del seu creixement personal: el grup d’amics de la infantesa, la joventut, l’enamorament, la vida matrimonial, el naixement de la seva filla Marta, els desencants amb la Nora, el refugi en l’adulteri... Entremig, i per anar-nos portant cap a la substància de la trama, fragments esparsos del dietari d’en Biel, un amic seu de la infantesa, i els blogs d’una amiga de la seva filla, la Halley. Aquesta jove es convertirà en el motor del desenllaç, ja que provocarà que en Jordi, sortint del seu atuïment, li narri els darrers trenta anys de la seva vida, i sobretot li aclareixi què era el “joc de whist” –anomenat així en honor a en Phileas Fogg, però no pas perquè juguessin a cartes de debò–, i com va provocar que un dels infants del grup perdés la vida el 1977. Un fet que, evidentment, ha marcat el desenvolupament de les vides dels supervivents.

El treball de Pagès Jordà s’inicia amb força, i de fet no només ens ajuda a conèixer en Jordi, sinó també fa justícia a tota una generació, la del mateix autor, els de la quarantena llarga que van viure els vuitanta en plena adolescència. La documentació és exhaustiva, i ben bé t’hi trasllada amb força credibilitat. Els problemes, però, comencen quan ha de començar a apartar brancam del bosc per deixar-nos veure l’estudi sentimental i emocional d’en Jordi si volem entendre el seu estat actual: “llavors que deixava de ser un infant, igual com ara que havia deixat de ser jove, contemplava la vida sense entusiasme, però també sense desesperació. Sense viure del tot, sense sentir-se joiós ni abatut, sinó com un actor que assistís a la representació de la seva pròpia obra.” En Jordi és, al capdavall, un titella del destí, que es deixa fer sense prendre cap decisió traumàtica, deixant-se dur pels aconteixements. Per això el to de l’obra oscil·la entre el fastig i el sarcasme, un sarcasme molt tocat i posat, que mostra les dots iròniques innates en Pagès Jordà. Tanmateix, quan es tracta de desxifrar els meandres d’en Jordi, diu: “La malenconia no està causada per cap circumstància exterior, sinó que és innata, constitucional. Es pot definir com una tristesa vaga, profunda, assossegada i permanent. Aristòtil havia escrit: «Els malencònics són naturaleses serioses i dotades per a la creació espiritual». Per anomenar aquest tedi de viure, aquest dolor d’existir associat al temperament de l’artista, els romàntics van crear el terme spleen.Considero que aquesta és una bona descripció d’en Pagès Jordà i de la seva narrativa. És més, a nivell personal no em costa fer-me-la meva, perquè va més enllà de qualsevol concepció generacional, i de temperaments malencònics el món i les edats del món en són plens. Però no crec pas que ens serveixi per retratar en Jordi: quan el despullem de tota la faramalla pop, quan realment la Nora deixa de ser la Blondie dels vuitanta i és la Nora mare i mestressa de casa dels noranta, en Jordi se’ns revela com un personatge buit, una closca que mai ha procurat d’omplir-se amb gaire res. És veritat que de jove tenia una tendència per a la fotografia artística, reconvertida en negoci fotogràfic de batejos i casaments, però dubto que sigui suficient per veure en ell aquest revers líric que pren en algunes ocasions, i que el durà a una activitat desentumidora cap al final de la història en forma de recuperació artística (una darrera boutade de Pagès Jordà per ironitzar sobre els límits entre el sublim i el ridícul que avui dia amb tanta facilitat es confonen en el món de l'art).

En segon lloc, la novel·la va perdent la força inicial a mida que avança. Sobretot amb l’aparició d’en Halley, una “lolita” loquaç, post-moderna i autosuficient, referent exponencial del nou món adolescent, tan allunyat del que visqué en Jordi. És la generació dels weblogs, dels fotologs, dels sms, dels ipods... També descobrim que l’obra juga a la metaficció quan se’ns insinua que en realitat El joc de whist és el manuscrit de la Halley, després d’haver arrossegat en Jordi cap al seu passat per extreure apunts de la història i deixar-lo novament atuït, lligat a una obsessió malaltissa per la seva figura, un amor platònic que voreja el ridícul, i que ens ofereix alguna escena humorística sublim (la visita de les germanes de la Halley, concretament).

Sentiments oposats, doncs, davant la nova novel·la de Pagès Jordà. S’agraeix l’esforç tècnic, i emociona retrobar-se amb una veu madura que sap distanciar-se tant del patetisme com del cofoisme a través del sentit de l’humor. Però sap greu que els resultats no compleixin amb les expectatives. Poc després de redactar aquesta ressenya, he ensopegat amb el comentari del doctor Abrams que, casualment, i sorprenentment, coincideix amb les meves apreciacions, tot i que va una mica més enllà que jo, posant en el mateix sac de desenganys lectors La felicitat no és completa, que jo trobo força més reeixida del que ell suggereix. Abrams fins i tot s’atreveix a recomanar-li “un profund bany d'alteritat”. Déu me’n guardi de recomanar res, però sí m’atreveixo a considerar que les petites porcions individuals (Etiquetes: Club de lluita, Chuck Palahniuk, David Fincher, Tyler Durden, viatges en avió) de Pagès Jordà són enormement més interessants perquè deixen assedegat, com les bones cançons pop, breus però intenses, gairebé perfectes. I, seguint amb els símils de cultura pop, perquè de Pink Floyds que facturin temes brillants de mitja hora n’hi ha ben pocs, a part d'ells.


4 comentaris:

  1. Anònim9:36 p. m.

    Ho claves, tio.

    ResponElimina
  2. penso que la buidor interior d'en jordi recasens és també significativa: reforça la idea de fracàs. El fet que l'abrams ho critiqui em desconcerta: leopold bloom no era pas algú amb gaires més llums i bé que no discutim l'ulysses per aquesta raó (i de la molly bloom ja ni en parlem). En Jordi Recasens, la cultura pop i la dissecció del casament (hi ha quelcom més vulgar?) configuren una estranya poètica de la banalització; viure una vida ordinària és el tema de la novel·la (l'encontre amb la prostituta a la ITV n'és un exponent clar). Humilment dic.

    ResponElimina
  3. Anònim, gràcies per l'apunt. No et manca raó, però jo no em referia precisament a això. M'agrada molt l'inici, quan en Vicent mostra retalls de la infància del Jordi molt significatius (imatges potents com el gat mort), escenes que detallen el creixement moral del personatge (per banal que sigui). Però després, aquestes imatges es van diluint en benefici del farallam referencial, que a mi m'acaba carregant. La "poètica de la banalització" és un bon concepte que funciona amb les escenes del casament, però insisteixo: tanta referència pop em sembla del tot innecessària. No es tracta del plantejament que fa l'autor, sinó més aviat de la realització final.

    ResponElimina
  4. Anònim7:51 p. m.

    Potser sí que el "farallam referencial" es fa pesat, però crec que era l'únic recurs que podia salvar (intel·lectualment) aquest descens al fang de la vulgaritat.

    Per cert, no em dic anònim voluntàriament ni perquè em vulgui amagar. És que la maquinota aquesta no em deixa més opcions.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.