1.10.09

Trabal recuperat


Novembre de 1997. Tercer de filologia.” Aquests mots resen escrits en llapis a la part superior dreta del meu exemplar de L’home que es va perdre, de Francesc Trabal. Impel·lit pel bon regust que m’havia deixat el curs anterior la lectura i l'estudi de Judita, una novel·la summament original on estrafà el gènere romàntic des d’un surrealisme irònic i juganer, vaig fer-me amb aquest altre títol, disposat Aviat, però, no va ser només el protagonista qui es va perdre; el llibre mateix, la lectura del qual vaig abandonar a les poques pàgines, es va perdre en l'oblit.

I després de dotze anys criant pols a la lleixa, després de passar pel tràfec de dos canvis de domicili; després de fer mur al costat d'un munt de volums emmagatzemats, l'altre dia vaig recuperar-lo. Encaboriat per tota una sèrie d'esdeveniments descoratjadors, necessitava quelcom de refrescant, una alenada irònica que em fes conciliar el son amb un mig somriure als llavis. No el recordava pas, però amb els ulls vaig fer una passada ràpida, ensopegant per tercera vegada amb l'escriptor sabadellenc encara que la pedra fos la mateixa que en l'ocasió anterior. Des de llavors, la seva lectura està esdevenint una revelació, el (re)descobriment d'un narrador àgil i sorneguer, que convida el lector a esdevenir partícip d'una boutade: Lluís Frederic Picàbia, el protagonista, en plena crisi existencial, decideix iniciar un joc de pèrdua i recuperació de les seves pertinences, després de viure l'experiència de la pèrdua d'un objecte de valor sentimental i viure durant la seva recerca tota una aventura emocional. La broma, però, anirà prenent una magnitud increïble, arribant fins a perdre cases i ferrocarrils.

Ara entenc Quim Monzó, enderiat admirador de l'obra de Trabal, com també entenc part de la seva obra primerenca i hi veig la seva petja (Uff, va dir ell o Olivetti...). Paral·lelament també reconec viure la "síndrome Picàbia", retrobant un llibre perdut en l'oblit durant anys. Espero tenir temps a acabar-lo abans de la seva propera desaparició. Certament, la recerca és el més important, però també ho és que un llibre no esdevé una cigarrera d'or perduda: obrir les seves pàgines és endinsar-se en una recerca per si mateix.


2 comentaris:

  1. També jo guardo molt bon record dels llibres del Trabal. Una llengua, el català d'abans de la guerra civil, que s'ha perdut i que hauríem de recuperar.

    ResponElimina
  2. M'ha encantat l'anterior post. Ja saps que també sóc un fan dels cafès amb llet (molt curts, això cap cambrer ho entèn).
    Delícia de post, si senyor.
    HAuriem de quedar per prendre'n un, oi?

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.