4.10.09

Lo gaiter del Llobregat


Quan unes setmanes enrere vam decidir que visitaríem les fonts del riu Llobregat, prop de Castellar de n’Hug, no vaig ser conscient de l’evocació literària tan òbvia que en podia extreure. Joaquim Rubió i Ors, més conegut pel pseudònim lo gaiter del Llobregat, em resta una mica remot en el mapa literari català que duc interioritzat, en la terra agrest i primària de la Renaixença, d’una dificultat i d’una rudesa que la fan tan feréstega com el Berguedà on anem a cercar les fonts. Però avui, mentre perseguíem la imatge del primer broll d’aigua, fruit de la neu de La Molina filtrada pels minerals de la muntanya, m’ha vingut a la ment el record del poeta. I he considerat prou bella la semblança entre les fonts d’un dels rius que van esdevenir motor econòmic de Catalunya, i les fonts literàries d’un dels responsables de posar novament en marxa el motor literari català.

No sé pas si Rubió i Ors va ascendir en algun moment de la seva vida fins aquest indret –Internet no sempre és la solució als nostres dubtes. És evident que en aquells moments devia ser un accés força més dificultós que no pas ara, a començament del segle XXI, quan l’Imserso es veu amb cor de facturar una carretada de pensionistes contents amb la idea de fer servir les seves càmeres digitals fins a l’extenuació. És dissabte, i fins i tot les famílies joves amb infants no tenen cap problema per accedir-hi, convertint el caminoi d’arribada en una Rambla populosa difícil de transitar.

El Romanticisme de Rubió i Ors, afectat pels paratges obacs, farcits de natura i vegetació, nascut a les ribes del Llobregat cabalós, i potser influït per les fonts que brollen dels talls de la muntanya; el Romanticisme una mica tronat però entranyable de lo gaiter del Llobregat, només és present en els seus versos, els únics capaços de provocar una certa admiració davant la natura tal i com ell va poder observar-la, conservant una certa innocència i algun grau de puresa:

"Si et donàs la sua corona / un rei, i el ceptre de plata / i son mantell d'escarlata / i son tron enjoiellat, / ¿per a ser rei deixaries / tes balades amoroses / ni tes muntanyes frondoses / ni ton joiós Llobregat?"

Davant de tot això, sempre em pregunto on hem de cercar la poesia els homes i les dones de la nostra època. Suposo que en les nicieses de les nostres vides urbanes. Perquè la naturalesa ja ens ha donat massa coses, o millor dit, ja li hem pres massa coses. Ara s'esllangueix al ritme que li marca la nostra explotació. El que sí que sé és que la seva poesia va ser el primer dels seus recursos esgotats, i ja és ben difícil reproduir les sensacions vuitcentistes dels romàntics davant paratges llegendaris, si no és que entre la malesa ens estigui assetjant algun assassí, marcià o monstre, més enllà de la magnificiència de la pròpia naturalesa, mesella i domesticada per al nostre plaer.

1 comentari:

  1. Anònim8:04 p. m.

    No hi vaig trobar gaire poesia, ni gaire alè romàntic, en les fonts del Llobregat, el dia que hi vaig pujar amb els meus pares. En lloc d'això, ampolles de detergent buides que hi flotaven i una gentada immensa que ens movíem com ramats de bens de la fonda (on, com corresponia al nostre estatus oví, ens van alimentar amb pinso i encara gràcies), a l"únic forn de pa de llenya de tot el poble" (ha!: n'hi havia un a cada cantonada) on vam comprar una coca resseca de feia dies, fins a les estimables fonts, deu d'aigua original i bla, bla, bla, que semblaven com bé has dit, la Rambla de Barcelona.
    Quina estafa! Sort que lo pobre gaiter descansa en pau de fa anys.

    S.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.