"La ciutat dels plàtans", de Carles Miralles


Fa uns anys, el sorneguer del Sergi Pàmies va titular un dels seus reculls de contes amb el nom de La gran novel·la sobre Barcelona. La intenció tenia diverses lectures: des de la conya cap a l’obsessió per ensopegar amb el llibre que totalitzi la visió sobre la capital catalana, passant per l’acceptació de les limitacions pròpies –Pàmies és un bon narrador que funciona en les distàncies curtes del relat–, fins a la reivindicació de la pròpia tasca. Perquè potser, en el fons, la ciutat, tan complexa i variada, té en el retall, en la mirada heterogènia, el millor dels reflexos: el recull de contes, les novel·les de diversos autors –la Barcelona burgesa i menestral de Rodoreda, la Barcelona post-industrial i immigrada de Marsé, la Barcelona contemporània i post-olímpica d’alguns títols de Baulenas, el camp simbòlic de la postmodernitat de Monzó–... La poesia també ha ofert grans lectures i evocacions del cap i casal català: qui no coneix alguna “Oda a Barcelona”, ja sigui de Maragall, Pere Quart o Lluís Calvo i Jordi Valls.

Carles Miralles, reconegut hel·lenista, acostuma a reprendre la seva creació poètica després d’anys de silenci. Ja li va passar durant els vuitanta, i als noranta retorna després del silenci per parlar de la seva ciutat. L’autor barceloní s’emmarca en un corrent poètic costumista, diàfan en el significat, però elaborat en la seva construcció. Molt proper a la “poesia de l’experiència” de Joan Margarit, per posar un exemple, però amb una argumentació poètica més consolidada. El 1995 es permet publicar a Quaderns Crema un suggestiu recull anomenat La ciutat dels plàtans, i que no és res més que la visió pròpia de Barcelona. No empraré el símil que Cortázar usa en una de les seves entrevistes, per ser massa restrictiu –“la ciutat és com una dona”, però sí que podem entendre la personalitat d’una urbs com ho fem amb la de les persones: la polifàcia ens fa ser diferents i diversos segons els ulls que ens miren, i la consideració que tenen de nosaltres varia d’una persona a una altra. El mateix passa amb les ciutats, i d’aquí que Barcelona no compti amb una gran novel·la i un gran poema, sinó amb una multiplicitat de mirades literàries. Sembla obvi, però de vegades és absurdament obviat. Així, Miralles pren el relleu a la Barcelona burgesa i polida de Carner, a la ciutat tecnificada i obrerista de Salvat-Papasseit. La Barcelona de Carles Miralles és la de la passejada; nogensmenys el plàtan, arbre habitual de passejos i rambles del nostre país, ocupa els espais de trànsit d’una certa amplada, que permeten anar amunt i avall observant amb una certa calma. D’aquí sorgeixen poemes com “Diada de Sant Jordi”, “Més dies com aquest”, o “Diumenge d’estiu”; però també són presents, físicament o anímica, en qualsevol racó de la resta de peces. El poeta passeja, contempla el temps i la ciutat, observa la seva gent, com es relaciona. D’aquesta observació neix la reflexió, i certs instants d’epifania, com a “Un vell plàtan, des del carrer”: “Un instant de tendresa, inesperat / i súbit com un xàfec, que t’agafa / al bell mig del carrer.” La memòria i el futur, tot es troba en l’observació de la ciutat i en les trobades constants amb els plàtans. Si el xiprer marca la fi del camí, el plàtan marca el recorregut.

Altres escenaris de la nostra vida –“Hospital Clínic”, “Estació”, “Cinemes vells de barri”– van perfilant la feina del poeta, que en tot moment aposta per unes peces llargues, narratives, d’art major i to confessional. Però a Miralles no li tremola el pols ni se li enrogalla la veu amb massa sucre, i així ens acosta a la seva visió íntima de la ciutat. En el fons una mica impúdica, pel que té d’entrar en les vides dels altres, com li agradaria que el guiessin per les cases de la ciutat a “Laberint de la ment”: “que la ciutat / sàpiga, ciutadà, que tu ja ho saps / que es podrien treure, els límits, com / la roba que ara et treus pel cap i mires / el carrer, vidre enllà, per la finestra; / tal volta com el mal i el sofriment / i l’ànsia i el dolor per la paraula.”

Comentaris

  1. No he llegit 'La ciutat dels plàtans', però el buscaré i ho faré. Si que vaig llegir, en canvi, a les acaballes de l'hivern passat, 'L'ombra roja dels dies' del mateix Carles Miralles. Passats uns mesos encara hi torno sovint a aquest llibre que em va corprendre i que recomano perquè és un dels millors llibres que he llegit aquest any. Salutacions, David!

    ResponElimina
  2. David Madueño4:32 p. m.

    Gràcies per la recomanació, Ricard. Jo també prenc la teva. De fet, he fullejat el llibre en diverses ocasions, però mai m'he acabat de decidir. Ara, després de llegir "La ciutat dels plàtans" i amb la teva recomanació, sé que serà del meu interès. I sembla que Miralles no pensa afluixar el ritme, després d'anys d'intermitències: tinc entès que es troba enllestint un nou poemari.

    ResponElimina
  3. Jordi Pàmies? Devia Sergi Pàmies, no?

    ResponElimina
  4. David Madueño11:22 p. m.

    Uix... Té raó, anònim... M'ha traït el subconscient... Darrerament, només faig que llegir poemaris d'en Jordi Pàmias que és un dels meus versificadors favorits. Arreglat! Gràcies.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada