Distopies



Ser distòpic té una relació directa amb la vista, però no pas la que es gradua a través de l'optometria, sinó la mirada interior, posseïda per les persones amb capacitat analítica i figurativa. El distòpic o distòpica és capaç d'observar la seva realitat, copsar-ne els excessos i vicis, i finalment prefigurar un futur on aquests elements prenen noves formes i accentuen la seva gravetat.

Etimològicament, el mot fou emprat per primera vegada per John Stuart Mill a finals del segle XIX amb la voluntat d'assenyalar una "utopia perversa". Al segle XX fa fortuna i es publiquen una sèrie de novel·les que segueixen aquesta tendència amb resultats brillants, que reformulen la paràbola medieval. En un futur més o menys distant, l'autor hi recrea unes formes socials i polítiques aparentment diferents a les del seu temps, però en realitat profundament similars. La més famosa, 1984, de George Orwell, és una fàbula fascinant sobre el control polític i les llibertats de l'individu, que fusiona els pitjors tics de comunisme, feixisme i democràcia tecnocapitalista: idolatria del líder, anul·lació de l'individu, teories conspiratives, ús de la por com a control social... A Fahrenheit 451, Ray Bradbury parla del poder que atorga el control i la limitació del coneixement: els llibres són subversius; cal cremar-los i perseguir-ne els lectors com a proscrits. La taronja mecànica, d'Anthony Burgess, tracta la violència, el culte que li professen els joves i la incapacitat dels polítics per controlar-la i veure-hi més enllà del seu propi interès. Finalment, Un món feliç d'Aldous Huxley presenta una societat aparentment utòpica, però que amaga una cara ben fosca: el control absolut de la voluntat ciutadana a través de les drogues.

És veritat que la distopia no només planteja una sèrie de temàtiques negatives, sinó que també la seva conclusió tendeix cap al pessimisme. Tanmateix, la seva lectura pot ser aprofitada per nosaltres com a alerta, com a anàlisi percutora de la nostra realitat, que d'alguna manera ens faci reaccionar. El més decebedor és que, malgrat la distància, tots aquests autors no es trobaven tan lluny de prefigurar el món del segle XXI: la cultura va de baixa, els polítics guanyen i plantegen els seus objectius bèl·lics a partir de la por, la violència és un element comú en l'oci i vivim somatitzats per estímuls banals i adotzenadors. Ja em direu si, vist així, tot plegat no resulta més inquietant que les trames de les distopies més brillants de la literatura universal.

Comentaris

  1. Anònim8:08 p. m.

    Hola,
    una bona mostra la trobem al blog DISTOPIES
    Imma

    ResponElimina
  2. vaig haver d'usar aquesta paraula fa un temps (justament quan comentàvem al club de lectura "Fahrenheit") i vaig dubtar molt com escriure-la: distopia o bé distòpia?

    ResponElimina
  3. David Madueño3:34 p. m.

    Imma: gràcies per la recomanació.

    Núria: bona pregunta! Ho he estat comprovant. "Distopia" és el terme per a parlar d'una "utopia negativa". "Distòpia" és un terme oftalmològic. Hem de tenir en compte que en català, miòpia, diòptria etc. són esdrúixoles.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada