"Digue'm la veritat sobre l'amor", de W. H. Auden


Rilke, en el seu petit clàssic Cartes a un jove poeta, recomanava a l’aprenent de poeta Franz Kappus que defugís durant un cert temps la temàtica amorosa. Si més no, mentre no superés els dubtes i els excessos de l’escriptura primerenca: “Defugi, sobretot, les formes massa corrents i habituals. Són les més difícils de totes, perquè cal una força gran i madura a fi de donar quelcom de propi on apareixen en gran nombre tradicions bones i, en part, brillants. Per això, fugi dels motius generals i decanti’s cap aquells que li ofereix la seva vida de cada dia: descrigui’n les tristors i els anhels, els pensaments fugissers i la fe en quelcom bell. Expliqui-ho tot amb sinceritat íntima, reposada i humil, i faci servir per a expressar-se les coses que el volten, les imatges dels somnis i els objectes del seu record.”

Al meu parer, es tracta d’un consell excel·lent, i que, sense desmerèixer les propostes literàries més ambicioses, s’adscriu perfectament al que jo cerco com a lector i com a escriptor aficionat en el món de la poesia. I, pel que fa a la temàtica amorosa, Rilke l’encerta en considerar-la una de les més difícils. No pas per la manca de maduresa en aquells que l’han tractat, sinó més aviat en la manca de “sinceritat íntima, reposada i humil”. El consell, així doncs, no serveix per rebaixar les expectatives de l’aprenent sinó que serveix per guiar-lo cap on es troba la tasca més important: la recerca i troballa d’una veu autèntica, creïble i transparent. Molts i moltes poetes excel·lents, quan han encarat el tema de l’amor, no han pogut evitar fer el ridícul o semblar massa impostats.

No és el cas, però, d’un dels grans lírics anglesos, W. H. Auden. Digue’m la veritat sobre l’amor és un recull deliciós de poemes esparsos que tenen com a medul·la espinal l’amor, amb la dificultat que això comporta. Però Auden opta per un to proper al lector, que pren la musicalitat i les formes populars per bastir una poesia digna de ser no només declamada per a qualsevol oïdor, sinó també cantada. De fet, alguns dels poemes els va escriure amb la intenció que Benjamin Britten els musiqués, i la soprano Hedli Anderson els cantés. Al poema que obre el recull i que l’intitula, el meu favorit, fa tota una sèrie de símils propers de l’amor –un noiet, un ocell, un pijama, tots ells divertits i enginyosos, que treuen gravetat a la qüestió, però a la vegada mostra les dificultats per definir-lo, i la importància que té en les nostres vides. Una mica més greu esdevé “Cançó”, amb un títol prou descriptiu, que sentencia: “els amors els hem de perdre / i, tota bèstia que es mogui, / mirar-la amb ull envejós”. “Calipso”, “Cançó de bressol” o “Blues funeral” reblen aquesta voluntat d’Auden de revestir la temàtica amb unes robes més properes als lectors, menys engabanyadores, però que aconsegueixen fer arribar el missatge d’una forma entenedora sense renunciar a la poesia, al lirisme, a la bellesa, des d’una "sinceritat íntima, reposada i humil".

La traducció ja són figues d’un altre paner. Narcís Comadira va ser premiat pel seu treball, que ell mateix comenta, tot matisant-lo i disculpant-se'n en una nota preliminar. És ben cert que es pren força llicències, però també ho és que el sentit genèric dels poemes no es veu traït en cap moment, i les seves decisions afavoreixen que en el trasllat al català no es perdi la cadència musical, base de la proposta d’Auden, com acabem de veure. Això sí, la qüestió lingüística sempre és discutible en Comadira, que de vegades pren girs i expressions molt més greus o cultes que no pas en l’original. Però tampoc serà qüestió de discutir-li un excés de zel purista, o culturalista, sabent que la seva formació li deu molt als clàssics i als seus procuradors noucentistes. Quedi, doncs, fora de qualsevol dubte la competència de Comadira com a traductor, encara que sí puguem preferir la literalitat per damunt de la (re)creació. Però això ja depèn dels gustos.

Comentaris

  1. Quanta raó! la sinceritat íntima és el nuu final, quan ja no escrius per a ningú, ni per a demostrar res, quan t'escrius a tu mateix. És realment molt difícil aconseguir-ho, però quan algú ho fa és capaç de deixar-te atuïda. Un bon apunt, gràcies :)

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per la recomanació i pels teus comentaris sobre la poesia amorosa, molt encertats!

    ResponElimina
  3. Gran consell. I què deu ser el que ens porta a actuar de forma tant contraria. La inexperiència?

    ResponElimina
  4. Hola! M'ha agradat molt aquest apunt sobre la temàtica amorosa en la poesia i sobre el llibre d'Auden. El llegiré, moltes gràcies per la recomanació.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Salvador Oliva a Quaderns Crema va editar el 1995 una traducció de vint-i-set poemes de W. H. Auden, entre ells, alguns dels que també tradueix Comadira. "Vint-i-set poemes", Quaderns Crema, 1995. Molt recomanable.

    ResponElimina
  6. Els vint-i-set poemes que ha traduït Salvador Oliva estan molt bé, però ens cal una antologia potent, en català, de la poesia d'Auden. Jo vaig traduint -perquè sí, perquè em plau- l'Unwritten poem (que trobo savi i exquisit), però algú que en sàpiga més que jo hauria d'agafar la bèstia pel banyam.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada