"Llunari", de Josep Lluís Aguiló



Fa temps que els selenites li posàrem els dos ulls al damunt arran de Monstres (2005), un brillant poemari on el manacorí Josep Lluís Aguiló refrescava la poesia catalana amb una proposta que convertia els éssers espectrals de la literatura fantàstica i el llegendari ancestral en metàfores del nostre món. En certa manera era una forma de mirar-nos a un mirall de fira, alterat com els dels parcs d'atraccions: el Minotaure vist com una víctima dels homes, la malenconia de Polifem ferit o l'holandès errant enfrontat al món modern són alguns exemples de les guspires dels seus versos, diàfans per al lector mitjà però nodrits amb un coneixement de bibliòfil impenitent, que travessa la tradició anglosaxona i la mitologia grecoromana, i les connecta amb propostes revisionistes com les de Jorge Luís Borges o Joan Perucho.

Llunari, guanyador l'any passat dels Jocs Florals de Barcelona, és una constatació i un avís per a navegants: ens trobem davant d'un poeta en la plenitud de la seva creació, que no li cal l'experiència del jo o la denúncia social per bastir una obra profunda, sòlida, que faci enfrontar-nos a la realitat sense mundanitats o embrutiments. Sam Abrams ho anomena "poesia realista de gran angular". La naturalesa humana i la seva vivència ens és expressada des de la fàbula i la fantasia: les normes del laberint (símbol ambivalent de la vida i la creació literària), l'atzar en la cara i la creu d'una moneda, el límit terrorífic de la frontera on esperem l'enemic inefable (clara referència a El desert dels tàrtars de Buzzati, tot i que Aguiló ens remet a Robert Graves)... També les cultures grecoromana i judeocristiana l'ajuden a perfilar la proposta amb les seves analogies. Tanmateix, la realitat també té els seus àmbits fabulosos, que oscil·len entre el somni i la vetlla, i que, una vegada perduts o espatllats (com passa amb els versos al poema "He perdut alguns versos"), deixen una recança empipadora: els infants ("Minerals", on mostra aquesta fascinant barreja de personalitat incipient i ingenuïtat encisadora), els jocs de la infantesa (les batalles són trasmudades en grans gestes a "Waterloo", en els quals "aprenguérem / a fer el paper d'emperadors caiguts"), l'amistat (un enginyós i bell homenatge a "Els millors amics") o la creació literària (la màgia de la creació a "El mirall de tinta"; la intertextualitat a "Si això fos un conte"; l'experiència lectora a "Lector"; o una reflexió sobre l'ofici dels versos i sobre el valor del gènere a "Poesia", que en el fons "només és el que restarà en nosaltres / molt després d'oblidar aquest poema).

La màgia no té tant d'irreal com ens volen fer creure els hiperealistes, i sí molt de paràbola per explicar-nos d'una manera bella el món. La literatura és en si mateixa màgia si la considerem una mena d'alquímia, teoria encunyada per Palau i Fabre: és per això que Aguiló anomena Llunari al seu compendi de petites il·luminacions de la realitat. Segons la definició de l'Alcover/Moll que encapçala l'apartat de citacions, un "llunari" és un "llibre màgic, on diuen que es pot llegir les prediccions de tot el que ha de succeir, i llegint-lo capgirat es pot fer sortir el dimoni i altres obres de bruixeria." Per sort, no ens cal capgirar la poesia d'Aguiló per llegir-la entenedorament i veure com van sorgint els seus dimonis, que perfan la realitat comuna a la nostra (d'aquí que declari que "el lector està fart de llegir com es troba el poeta i vol que li expliquin com es troba ell"). En certa manera, esdevé una predicció dels camins més enrevessats del laberint que hem de travessar, tot sabent que nosaltres som "Els paràsits del laberint" ("som els seus hereus, vivim de la deixa"), és a dir, l'ésser més ínfim i innecessari.

Comentaris