23.9.09

"La matèria primera", de Francesc Serés


Com més s'agreuja la crisi econòmica -perquè la crisi política i moral del país ja fa massa que ens grapeja-, més significativa es torna l'existència de La matèria primera. I això és una dada terriblement rellevant tenint en compte que la literatura és un art sense un valor clar, més enllà del plaer estètic, i els llibres que analitzen la realitat -assajos, estudis, tesis- pateixen una manca terrible d'estilisme literari, fent-los només aptes per a interessats. El seu valor encara augmenta si tenim en compte que Francesc Serés va editar-lo amb Empúries fa tres anys, quan només uns pocs intuïen i anunciaven en veu baixa, no fos cas que els prenguessin per bojos, la fi de la bombolla immobiliària que l'any 2008 esclataria amb les pitjors conseqüències. La classe mitjana, aquella franja de població gruixuda i diversa, que viu -vivim- el dia a dia entre l'amenaça de les angúnies econòmiques en cas d'anar mal dades i la possibilitat delitosa d'una millora substancial en forma de cotxe més gran, segona residència i vacances cada any, són els grans protagonistes del llibre, que neix a partir del recull de contes La força de la gravetat: allà, Serés assajava una sèrie d'històries heterogènies que visitaven les vides anònimes de diversos personatges, pertanyents a variats àmbits de la societat catalana. Tanmateix, i basant-se en les seves pròpies vivències, o en les de coneguts i saludats, l'autor de Saidí va considerar la possibilitat de prendre la mateixa realitat per bastir noves històries. I, com s'acostuma a dir, el resultat esdevé la millor prova que la realitat supera la ficció.

Els personatges, de carn i ossos, convertits en actors i a la vegada en narradors, ens defineixen un panorama realment descoratjador: teleoperadores, petits empresaris arruïnats, transportistes, taxistes o cambrers desgranen no només les grisors dels seus oficis -plens d'aprofitats que treballen barroerament i desvirtuen la professió, tot per la recerca d'un benefici immediat-, sinó les de les seves pròpies vides, i les de les persones amb qui es relacionen. Tots som o ens podem veure reflectits en l'ofici, en el client, en el germà, en el cosí o en el pare i la mare que comparteixen els despropòsits d'unes vides abocades sense remei al treball. Deia l'humorista Pepe Rubianes que feinejar era un invent d'un hipòcrita que ens ho volia vestir amb una moralina desagradable -és clar que ho deia de forma molt més barroera que no pas ho faig jo, esclar. I no li faltava raó: en aquests casos, el treball desfà literalment les vides dels seus protagonistes, que fan mans i mànigues per sortir-se de les angoixes econòmiques -un negoci familiar que se'n va en orris, un negoci de transport que els roba fins els dies de vacances- i sobreviure. Tots ells són la "matèria primera" amb què es basteix el país, els que paguen els plats trencats, els sol·licitants d'hipoteques per a mantenir els beneficis bancaris, els primers que es posen en marxa de matinada.

Però, a més, Serés unifica tots els testimonis amb una llengua elàstica a la vegada que robusta, que no rebutja els col·loquialismes i el parlar del carrer però que el depura d'imperfeccions i barbarismes, convertint-lo en un digníssim estrat lingüístic per a la literatura sense trair la veracitat dels caràcters. I tot plegat malgrat la varietat de formes narratives, de vegades el sol·liloqui del protagonista, massa aclaparador perquè Serés es vegi amb cor d'afegir-hi intranscendències, i altres cops ficant-se l'autor pel mig amb unes observacions agudes que ajuden a perfilar la voluntat poètica. Perquè d'això, malgrat la prosa porosa i esgarrinxadora, també n'hi ha, amb les constants analogies i paral·lelismes que estableix entre situacions. Una recerca de la bellesa trista i de les ironies de la vida que arrodoneix els resultats.

6 comentaris:

  1. A mi em va agradar força. és, però, de les poques coses d'en serés que he llegit. A veure si m'espavilo!

    ResponElimina
  2. Li estic llegint "L'arbre sense tronc". M'enganxa.

    ResponElimina
  3. Una gran llibre. És impressionat com la versemblança no depèn tant de les històries i dels personatges, que són una mena d'històries que tots els que vivim en barris obrers hem escoltat infinitat de vegades, sinó de les estratègies narratives que empra Serés. Subtil i complex, et va fer observar l'entorn amb més atenció; literatura pura i dura.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  4. Llegidora impenitent12:24 p. m.

    És veritat, Llunàtic! Quan Serés va escriure això no hi havia crisi ni feien aquests programes d'anar a parlar amb la gent. El 2004 jo buscava feina i només tenia contractes temporals i això de la gent que se n'havia d'anar de Barcelona perquè no trobava pis, o dels que els anava just per arribar a final de mes, o els paletes i els pagesos... Qui parlava d'això quan ho va escriure?

    Només trobo a faltar que no hi hagi més immigrants. Vull dir que la major part de la gent que surt és d'aquí o de segona generació immigrada.

    A part d'això, hi ha un relat sobre la verema que l'he llegit deu vegades. El llibre m'ha agradat moltíssim.

    ResponElimina
  5. David Madueño6:02 p. m.

    Mireia: a mi em passa el mateix, fins ara només he llegit "Els ventres de la terra" i "La força de la gravetat", però m'estic posant al dia; tota la seva obra val la pena. Llibreter, no només això: és que enganxa! És com una droga llegir-lo, un senyal indefectible de la seva qualitat. Però no pel tema (com passa amb els best sellers), sinó per la llengua, per la narrativitat que assenyales. Llegidora impenitent: poc abans d'editar "La matèria primera" el vaig entrevistar, i em va donar a entendre que el tema de la immigració el té en ment. De ben segur que un bon dia el desenvolupa. Ara, però, abans volia parlar de nosaltres, dels que els rebem, dels que formem el país, de com ens afecta la seva arribada.
    Per cert, us refresco l'enllaç de l'entrevista: http://llunatic.blogspot.com/2007/04/entrevista-francesc-sers.html

    ResponElimina
  6. Precisament, Llegidora, Francesc Serés està treballant des de fa temps en Camps de força, dedicat a la immigració actual. A veure si troba la manera de d'enllestir-lo!

    Algú haurà d'estudiar algun dia la qualitat hipnòtica de la prosa de Serés ;-) La teva entrevista, per cert, és de referència, sens dubte.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.