"El Danubi", de Claudio Magris


Els darrers anys s'ha posat de moda en diversos àmbits socials i econòmics el terme “transversalitat” per anomenar una característica determinant en iniciatives que incideixen o travessen diverses disciplines, diversos àmbits, que es veuen empesos (empeses) a relacionar-se en aquest discórrer en la mateixa direcció. I malgrat la modernitat del terme, nascut en una època prolífica pel que fa a la terminologia políticament correcta i lingüística tecnicocientífica, la humanitat ha exercit la transversalitat des dels seus orígens, ja sigui de manera indispensable o seguint els efectes de la naturalesa circumdant. Perquè, el que és veritat, és que l'ésser humà, esclavitzat per les seves pors i els seus temors, sempre ha preferit recloure's en una societat limitada, tancada en si mateixa, oposada a la resta de societats que l'envolten, amb les quals només s'ha relacionat quan era indispensable, i la majoria d'ocasions de forma bel·licosa.

Aquesta és, malauradament, la història del vell continent europeu, un amalgama de petits pobles, de nacionalitats, d'ètnies, totes elles enfrontades entre si. I tanmateix, un element natural com pot ser un riu ha esdevingut l'element aglutinador de diversos pobles, el camí que, en el curs de la seva davallada cap al mar, ha anat entrellaçant cultures, pobles, personatges i històries. El Danubi és el segon riu més important d'Europa, darrere del Volga rus, i a diferència del Rin alemany (metàfora de les essències del poble germànic en particular, segons les fabulacions wagnerianes), el seu discórrer per la Mitteleuropa (l'Europa central, aquelles terres d'on han sortit els pobles que han marcat el ritme històric del continent, ja siguin germànics, eslaus o ) el converteix en nexe de realitats molt diverses, epígon d'una transversalitat cultural que no passa desapercebuda per al periodista i germanòfil italià Claudio Magris: "Per Hölderlin, que demana a la poesia que curi l'escissió moderna i ell mateix queda destrossat en aquesta conciliació abrusadora, el Danubi és el viatge-trobada d'Orient i Occident, la síntesi del Caucas i Alemanya, la primavera hel·lènica que hauria tornat a florir en terra alemanya i fer tornar els déus."

Val a dir que Magris és nascut a Trieste, un fet crucial en la seva proposta narrativa. L'actual localitat italiana ha passat per mans d'austríacs i eslaus, és una terra de pas, poc fructífera culturalment en comparació a d'altres indrets del país transalpí, molt més propera als balcans que a la mediterraneïtat: aquesta mirada cap al nord va guiar els estudis de Magris, gran coneixedor de la llengua, la cultura i la història dels països de parla alemanya. Per això a mitjans dels anys 80 va idear un compendi monumental d'aquests coneixements que resumís en forma de viatge, per fer-ho més amè al lector, la seva visió de la importància de la petja germànica en l'esdevenir d'Europa, explicant-la, il·lustrant-la i, sobretot, contrastant-la. Cenyint-se al mite històric de la casa dels Habsburg, emperadors d'un territori que contenia diverses llengües, cultures i tradicions, Magris pinta les traces d'una cultura molt més empeltada del que en realitat li agradaria. La descomposició d'aquesta construcció sociopolítica tan fastuosa, però, també va esdevenir la clau de la història més recent, la tenebrosa i mortífera història del segle XX. D'alguna manera erràtica i diletant, a través de les sis-centes pàgines de l'obra monumental de Magris travessa una idea fatalista de trencament irreconciliable, de derrota d'un ideari relativament vàlid, romput per la desídia de l'anar fent.

L'obra comença a la Selva Negra alemanya, a les fonts del Danubi (fonts, d'altra banda, posades en dubte, amb el mateix relativisme que farà servir per estudiar diversos fets històrics i donar-los la volta a una explicació més o menys oficiosa, i molts cops defectuosa). L'estructura del llibre discorre pels mateixos paratges que les aigües danubianes (Alemanya, Àustria, Hongria, Romania, l'antiga Iugoslavia), i amb un ritme pausat, detallista, van apareixent ciutats, personatges històrics, moments clau de la història europea. La riquesa informativa del llibre, doncs, és aclaparadora. Magris observa, interpreta, entrevista, llegeix, rememora i interconnecta tots aquests elements per donar-nos una lectura personal del món que va petjant. De vegades la seva lectura esdevé fins i tot carregosa per la complexió de moltes de les seves reflexions; se'l nota en la maduresa de la seva joventut com a escriptor. Nogensmenys, quan escomet aquesta obra magna, el triestí es troba en la quarentena. Ara bé, l'únic però del llibre es troba en un element absolutament involuntari: el context històric del moment que escriu El Danubi. L'any 1986, quan es publica, Europa es troba dividida en dos blocs politicosocials, i part de l'itinerari passa per països de l'òrbita comunista. Han passat més de vint anys, i el comunisme ha desaparegut d'Europa. La seva incidència actual és mínima, i molts dels elements clau que llavors servien per interpretar, avui dia són notes a peu de pàgina de la nostra història.

Malgrat tot, i tenint en compte la seva monumentalitat, El Danubi és una obra clau en la carrera del seu autor, un estudi per entendre millor el món d'ahir i el seu hereu, el món d'avui. I malgrat les dificultats d'alguns passatges i l'aparent trivialitat d'alguns dels elements ressenyats, és un llibre que fa de bon llegir per a tots aquells que vulguin llegir una obra divulgativa rigorosa i amena a la vegada. Com Kapucinski, Magris entén que la clau del nostre present es troba en el passat, tant en les històries més grans com en les més petites, i que recordant-les ens hi podem sentir reflectits.


Comentaris