29.9.09

Cafè i diari


Compro el diari en un estanc que ha ampliat el negoci amb la venda de la premsa. La gent fa cua i rondina una mica: tot i que a Sabadell el món segueix rodant, és festiu a Barcelona –la Mercè– i el proveïdor no ha servit alguna de les marques de tabac, que s’ha esgotat. Surto del local amb l’exemplar sota l’aixella i, per no voltar massa, em fico en el primer cafè amb cara i ulls que trobo. Ocupo una taula de quatre persones per guanyar espai, demano un cafè amb llet i desplego el diari. Em duen un d’aquells cafès de tassa ampla i llet escumosa, res a veure amb el “cafè americà” que et serveixen en molts bars, que sembla aigua bruta filtrada amb un mitjó suat. Mentre el paladejo, torno al vell costum de fullejar el suplement de Cultura del diari Avui, com cada tardor de tornada a mitjan Setembre.

I som a dijous: la periodicitat del suplement recupera la setmana de treball. En la darrera etapa, traslladat al dissabte, m’havia passat força vegades de descuidar-me’l. El dissabte és un dia d’esmorzar a casa, de sortir cap al migdia per comprar tranquil·lament al súper o –millor encara– al mercat, de mandra joiosa, sobretaula pausada, assaborint lentament les hores d’oci que l’endemà tindran un regust amargant per culpa del dilluns amenaçador. Quan arribava a comprar-lo, tot fent memòria, sempre restava mig oblidat fins al diumenge: el dissabte, tal com jo l’entenc, és dia de poca lectura. La tarda per al cinema o la televisió; el vespre per a un sopar amb els amics, unes copes amb la parella. Santificat sigui el dissabte, i deslliureu-nos de tasques massa pesaroses.

Ara bé, el dijous ja és una altra cosa. Un dels petits plaers de la tasca docent és aquella hora sense classe que et resta penjada, lliure de guàrdies o reunions, que et permet sortir del centre i diluir el temps en el gust del cafè i en el tacte de la tinta. La ment se sent relaxada però atenta a la lletra menuda, greixada per la immediatesa de la feina, però agraïda per aquest petit oasi enmig de la rutina diària.

I tot això per dir-vos simplement que el Cultura coordinat per David Castillo ha tornat al quiosc. Amb la pel·lícula del Woody Allen i els col·leccionables, forma part de les petites coses que ens marquen mentalment el nostre temps interior. I torna posant-nos deures: Els jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà i la nova entrega del poeta Jordi Julià, la falsa antologia Un lleu plugim. Ara només ens falten les imatges de les rieres maresmenques vomitant aiguats, i el sentiment de retorn a la Terra serà absolut. L’estiu ja és només pols d’anècdota.


7 comentaris:

  1. Una delícia l'apunt que t'has tret de la ploma, o del teclat, millor dit, amb l'excusa de dir que el Cultura ha tornat.

    ResponElimina
  2. David Madueño6:50 p. m.

    Gràcies, molt agraït!

    ResponElimina
  3. Excel·lent post, David! El recomanaré demà al meu blog.

    ResponElimina
  4. Em sembla que m´anava més bé llegir CULTURA el dissabte, ja m´agradaria tenir uns dissabtes com els detalles, això mateix però a tota pastilla, en el meu cas.
    D´en Vicenç Pagès Jordà recomano els escrits de la revista Presència (El Punt).
    T´asseguro que és difícil trobar bars que serveixin cafès amb llet com cal.
    Bon post i bona la fotografia del post anterior.
    Imma C.

    ResponElimina
  5. Volia dir la fotografia de la Zita Vehil, està retocada?
    Imma C.

    ResponElimina
  6. David Madueño3:38 p. m.

    Salvador: gràcies, molt amable!

    Imma: la fotografia de la Zita és original, però feta amb una càmera especial (anomenada Holga) i amb un carret fotogràfic de 120 mm. i especial per a diapositives; d'aquí els colors tan intensos. Si vols saber més d'aquest tipus de fotografia anomenada Lomography pots passar-te pel web següent: http://www.lomography.com

    ResponElimina
  7. Vaig a fer-me un cafè i a llegir el suplement de cultura. Avui tornem a ser dijous.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.